Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ OPINIÓ i

Conversa sense presses

La presentadora de 'Tot el temps del món', Anna Guitart, fa aproximacions planeres, però profitoses.

Anna Guitart amb l'escriptor Miqui Otero.
Anna Guitart amb l'escriptor Miqui Otero.

El periodista Walter Cronkite, que va presentar el noticiari de la CBS nord-americana durant 19 anys, escriu a les seves memòries que el gran peatge de la televisió és el temps. L’any 1988, als informatius, la mitjana dedicada a un discurs d’un candidat a la presidència dels Estats Units era de 9,8 segons. L’any 1992, era de 8,2 segons. I acaba amb aquesta reflexió: naturalment, ningú és capaç de dir res de significatiu en set segons, però això afavoreix molts polítics. No es veuen obligats a dir res d’important. La imatge ho és tot.

Dues propostes

TOT EL TEMPS DEL MÓN
Canal 33
Dijous, 22.35 h

SUPONGAMOS QUE NUEVA YORK ES UNA CIUDAD
Martin Scorsese Netflix

La mateixa publicitat televisiva, i els seus preus, demostra que vint segons són molta televisió i si te’ls donen per dir-hi la teva... has d’estar agraït. Per tot això, del programa Tot el temps del món (Canal 33) el títol no és solament definidor, sinó també una sana declaració d’intencions. Ara fan la tercera temporada. El porta Anna Guitart, que després d’unes breus recomanacions de tres o quatre llibres, s’asseu amb un escriptor o escriptora a fer petar la xerrada durant una mitja hora. De moment s’han vist els capítols dedicats a Francesc Serés, Marta Orriols i Miqui Otero. El primer episodi va ser a l’aire lliure i amb una distància exagerada entre Guitart i el seu convidat. Prudència pandèmica? En tot cas, les dues trobades següents es van fer en interiors i ja amb una creixent proximitat que va millorar molt la frescor de la conversa. Particularment amb Otero, en una taula de bar a tocar dels lavabos.

No sembla, no ho sé, potser sí, que hi hagi gaire treball de postproducció. Ni sembla que es prepari el convidat o se li corregeixi alguna conducta poc televisiva, com ara abusar d’una falca verbal que arriba a entrebancar l’atenció de l’espectador i que s’encomana a l’entrevistadora. Però, en tots els casos, és agradable, i s’ha d’agrair, que es parli tranquil·lament sense que calgui construir en pocs segons —perquè no en tens més— una frase memorable. D’aquestes xerrades te’n queda una aroma. Hi ha temes molt diferents; per dir-ne tres: els codis necessaris per desxifrar un territori (Serés); una visió femenina no angelical de la maternitat, que no cal que sigui necessària (Orriols); o com els diferents punts de vista que permet exposar una novel·la fan que es pugui començar a escriure des del dubte (Otero). Guitart s’acosta a l’obra del convidat parlant més de l’argument que de recursos estilístics esotèrics. Una aproximació planera, però profitosa, que es fa sense haver d’exhibir erudició. Una molt bona estona.

Ja que tractem d’una televisió feta sense mirar el rellotge i basada en la paraula... una recomanació entusiasta. Es tracta de Supongamos que Nueva York es una ciudad (Netflix). Una sèrie de set capítols de mitja hora on Martin Scorsese conversa, o deixa que s’esplaï, l’escriptora i cronista Fran Lebowitz. Un recital de cultura urbana, heterodoxa, crítica sense insolència, riallera, àgil en les seves formulacions i rèpliques... Es parla del transport urbà, dels diners, de l’esport i la salut, de llibres, etc. Scorsese li dona tot el protagonisme a ella, que veiem, també, en imatges d’arxiu de xous televisius, xerrades i entrevistes on va participar, o passejant per la ciutat, sempre vestida de la mateix manera. Un festival de l’enginy per part d’ella i una lliçó d’humilitat i saviesa cinematogràfica per part del gran Scorsese, que fa una cosa ben senzilla: presentar-nos una seva bona amiga. Una sèrie sobre la qual Guitart ha escrit favorablement. En particular, sobre l’episodi dedicat als llibres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >