Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’institut Tarradell i Kentridge

Escola en residència sembra la cooperació educativa i cultural davant de la pandèmia i per a la postpandèmia

Un moment del taller Ku’dancin Afrobeatz.
Un moment del taller Ku’dancin Afrobeatz.

La pandèmia dona fruits cívics, que s’han de quedar. M’ho dic en veu baixa i ara ho escric, veient noies i nois ballar en un dels patis del CCCB abans d’acabar el primer any pandèmic. És el taller Ku’dancin Afrobeatz. Són alumnes del veí institut de secundària Miquel Tarradell, d’alta complexitat: s’hi parlen 24 llengües. Estan fent classe. És l’Escola en residència que el centre d’ensenyament públic i el centre cultural, també públic, van acordar després del primer confinament. Dansa africana, un dels fruits de la sembra en marxa de la interacció del programa educatiu del Tarradell amb el CCCB, en aquest cas l’expo de l’artista sud-africà William Kentridge.

“Per les dificultats que passen ells i les seves famílies, la majoria dels alumnes del Tarradell són molt creatius, i estan passant-s’ho bé i aprenent”

No és l’únic taller a partir de WK i la seva panoràmica del racisme. Hi han treballat en les assignatures de Ciències Socials, Educació Física, Cultura i Valors, Anglès i Visual i Plàstica. Les mateixes que ara es disposen a pencar a partir d’una altra exposició del centre, la imminent Mart. El mirall vermell, una indagació diferent de la del racisme però tal vegada no sense relació: aquest altre planeta que podria acollir un altre tipus de vida, potser. El “petit assumpte terrible de Déu”, que canta Bowie quan es pregunta si hi ha vida a Mart.

També treballen en un projecte educatiu paral·lel a Escola en residència, “Exploracions urbanes. Ciutats viscudes i cartografies crítiques”. Reuneix dos barris barcelonins, distants, tot i que no gaire diferents: Roquetes i el Raval, l’institut Antaviana del primer i el Tarradell, amb la mirada posada als carrers i llocs, explorant què surt als mapes i què no. Una petita exposició de treballs i resultats es veurà a finals de maig al CCCB.

Però tornem a Kentridge. No em sorprèn gens que les seves coses hagin obert més les portes del centre que les acull (fins a final d’aquest mes) i ho hagin aconseguit amb la colla del Taradell. El que no està dibuixat es diu l’expo. Un títol premonitori, si tens entre 15 i 16 anys i els profes t’han muntat unes classes curriculars allà, en aquest espai situat al costat de l'institut on ja tens més o menys costum d’anar perquè organitza activitats, però això és diferent. Veure i treballar a partir d’una exposició que sembla feta amb el que t’agrada i fins i tot amb el que et manen aprendre: dibuixos, mapes del món amb una altra perspectiva, pel·lícules, més dibuixos reconeixibles, un personatge que els guia i et va acompanyant per les sales, i aquella cosa final que no saps anomenar, una processó musical d’ombres que ballen al llarg de la llarga paret. El teu món no està dibuixat, ni el dels teus, ni el dels teus companys, famílies que provenen de tants llocs del planeta. Al Tarradell el 90% dels alumnes són de famílies pobres i en situació de risc, que la pandèmia ha agreujat. Les llengües que s’hi parlen són 24, ho repeteixo, sí.

“Va ser un final de curs espantós”, explica la cap d’estudis, Mar Castellví, “fins a finals de juliol no vam saber les instruccions per al nou curs. Seria, és, presencial”. Per la seva banda, el centre que dirigeix Judit Carrera es va proposar, al maig, després del primer confinament, aprofundir en la relació amb el Tarradell, i les seves col·laboradores més directes, Susana Arias i Bàrbara Roig, van començar a idear amb Mar Castellví el projecte Escola en residència. Va caldre pencar molt per aconseguir l’encaix acadèmic, no es tractava de fer extraescolars i prou. Els professors van acceptar el repte. Hi han participat nou. “Estan contents. En instituts com el nostre el professorat acostuma a estar motivat, però els veig contents d’una altra manera. Perquè aprenen, diuen, de la dinàmica mateixa dels tallers”, resumeix la cap d’estudis, que es va estrenar en el càrrec fa un any, just abans de la pandèmia.

El CCCB aprèn, per la seva banda, de les preguntes dels alumnes sobre les seves exposicions

Però sobretot, subratlla, “són els alumnes, els que estan contentíssims. Per les dificultats que passen ells i les seves famílies, la majoria són molt creatius, i estan passant-s’ho bé i aprenent”. Adolescents que parlen quatre o més idiomes sovint són els traductors de les seves famílies en la vida ordinària.

També l’equip del CCCB en fa un bon balanç, complementari i joiosament invers: el que elles mateixes aprenen de l’experiència, de les preguntes i observacions dels alumnes sobre el racisme i sobre com es mostra a les parets de l’expo Kentridge.

Un apunt final i sense relació aparent: alguns alumnes saben des de fa poc que poden entrar a les llibreries properes (La Central, ai, tancada) i mirar els llibres tanta estona com vulguin, sense comprar.

Que no pari tot això, la vida que porta la pandèmia.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >