Selecciona Edició
Connecta’t
DEL PUJOLISME AL PROCÉS

“Que tothom tingui uns mínims”

Susi Sequeira assenyala com a reptes problemes que ja apuntava el 2003, com el racisme o l’habitatge

La psicòloga Susi Sequeira
La psicòloga Susi Sequeira

Llegida l'entrevista de fa gairebé 20 anys –que formava part de la sèrie La generació del pujolisme– i escoltades les respostes actuals, la conclusió és que Susi Sequeira, que ara té 39 anys, és fidel al que pensava llavors. Filla d'un professor de Mumbai (Índia) establert a Barcelona i de mare catalana, en aquell moment s'acabava de llicenciar en Psicologia i a l'estiu feia de voluntària en una ONG. Es va emancipar als 28 anys i avui treballa al servei de l'Ajuntament que atén menors tutelats per la Generalitat que viuen amb familiars que no són els seus pares (“família extensa”, en llenguatge administratiu).

Amb diverses de les seves respostes de l'anterior entrevista es podria fer un retalla i enganxa. El 2003 lamentava el racisme i que només pel seu aspecte li parlessin en castellà o donessin per fet que havia nascut fora. Encara li passa ara, el 2021. Llavors situava com a problemes de la seva generació l'atur i l'habitatge.

La situació de l'habitatge l'entristeix. “No només no hem millorat; encara estem pitjor”, lamenta. Un exemple: “Els amics que han hagut de marxar de Barcelona pel preu de l'habitatge. Amb la pandèmia no ens podem veure”.

També li segueix tocant de prop la qüestió del racisme. “Em continuen preguntant d'on soc, quantes generacions han de passar perquè s'assumeixi que algú que no és blanc també és d'aquí?”, es pregunta. Ho viu i ho veu perquè treballa a Ciutat Vella, on els veïns són de múltiples orígens. “La immigració és un dels grans reptes que té Barcelona. És una bogeria que arribin nanos de 16 anys que no es poden formar perquè no tenen papers”, critica. I parla de “racisme institucional”.

Sequeira tenia el 2003 un gran recel cap als polítics. I el manté. “Segueixo sense creure que governin pensant en l'interès de la població, sinó que ho fan en el seu interès propi”. I continua sense definir si es considera d'esquerres o de dretes: “En general, no sé si és pel meu mestissatge, però penso que tot té una part bona i cal agafar allò positiu de cada cosa: treballo en el món social, és una política d'esquerres; però hi ha part de la filosofia de dretes que també pot millorar les coses”. No diu a qui, però votarà: “És la nostra responsabilitat i l'oportunitat d'expressar la nostra opinió”.

La feina de Sequeira, a Ciutat Vella, on la crisi social derivada de la sanitària ha tingut un fort impacte, és un bany de realisme: “Famílies que funcionaven autònomament” ara passen dificultats. “Em preocupa molt, atesa la situació actual, que les polítiques no se centrin a garantir uns mínims, és molt greu que hi hagi gent sense les necessitats mínimes cobertes”. Parla de famílies de nou persones que viuen en un pis sense finestres, que demanen menjar, d'alumnes sense connexió a internet per fer els deures, o de persones que volen tramitar l'ingrés mínim vital i no poden perquè no donen cites presencials. “Ens hem de centrar que tothom tingui uns mínims”, conclou en un argument que també explica per què no s'ha identificat amb el procés. “Tinc família a tot el món, no crec en les fronteres”, afirma.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >