Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Des dels ulls de l’huracà

La tràgica història de dos reporters de guerra reals inspira a Pau Carrió una obra que sacseja com poques

Laura Aubert, a 'Testimoni de guerra'.
Laura Aubert, a 'Testimoni de guerra'.

Ja no queden funcions per veure Testimoni de guerra a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) de Barcelona, però he volgut escriure aquestes línies per demanar que giri per Catalunya i després, en castellà, per Espanya. Està composta i dirigida per Pau Carrió, i interpretada per Pol López i Laura Aubert: pocs muntatges com aquest m'han sacsejat deixant-me amb el pit colpit, amb dificultat per respirar. Dic que la peça està “composta”, i Carrió és més precís utilitzant el terme “poemes dramàtics”. Dos periodistes que llancen dos monòlegs amb ritmes de poemes violents: Vas ajudar la nena?, centrat en els últims dies del fotoperiodista Kevin Carter, i Des de l'ull de l'huracà, diversos fragments intensos de la vida de la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada als 56 anys el 2012 per l'exèrcit sirià, durant la cobertura d'Homs.

Colvin, diu Carrió, era tota una força: es va atrevir a cobrir enfrontaments armats al Pròxim Orient, els Balcans, Txetxènia, Sierra Leone, Sri Lanka i altres nius de mort, fins que va trobar la seva. El sud-africà Kevin Carter va ser l'autor d'una terrible foto: una nena primíssima contemplada per un voltor en els dies de fam de la guerra del Sudan, el 1993. La foto, diu el dossier del TNC, va ser disparada per Carter i publicada al New York Times el 26 de març: el mateix dia va recórrer el món sencer. I va rebre el premi Pulitzer, com la imatge que millor representava “els últims 70 anys d'història de la humanitat”. Hi ha una brutal ironia tràgica: Carter va guanyar el premi per la foto, però es van multiplicar les acusacions i insults d'haver-se aprofitat del dolor de la nena. Torturat per l'alcohol i la culpa reiterada (“Per què no vas ajudar la nena?”), el fotògraf es va suïcidar als 33 anys, quatre mesos després de rebre el Pulitzer.

Pau Carrió va escriure els dos textos la primavera del 2018. El primer que em va cridar l'atenció va ser el repartiment: Pol López (Carter) i Laura Aubert (Colvin) es van donar a conèixer com a talents de la comèdia. Laura Aubert va ser descoberta per Lluís Pasqual i revelada com la Llucieta d'Els feréstecs. Després alternaria més peces dramàtiques i de nou joies de l'humor, entre les quals destacarien una adaptació de L’hostalera (a càrrec, sorpresa, de Pau Carrió) i aquell mateix any (2017) La tendresa, la versió catalana de l'èxit d'Alfredo Sanzol. Per la seva banda, Pol López va saltar a escena amb el personatge d'Ivan i els gossos, que semblava una criatura imaginada per un Dickens rus. Altres peces que no oblido: entre moltes, destaco El curiós incident del gos a mitjanit (potser el seu èxit principal), La calavera de Connemara i una commovedora lectura d'Esperant Godot.

Era un divendres quan es feia fosc, cel fosc, fred. Aire d'inquietant temple del futur, a prop de la mort, amb escenografia de Judit Colomer i il·luminació de Raimon Rius. De camí a la sala Tallers vaig pensar, sempre tan optimista: “Aquí hauran vingut quatre gats”. Als cinc minuts l'aforament estava desbordat. Però més em va costar reconèixer López i Aubert. Havien desaparegut els còmics: tenia al davant dues víctimes de la guerra en tots els sentits. Dos formidables i magnífics treballs físics i psicològics, com pocs s'han vist. Com respiren aquests pulmons?

Gairebé podien sentir-se les seves tasques esgotadores, transformadores; l'angoixa, el pes de la guerra, de les bales. I el contrari: travessar la contesa com si no estigués passant, com si els projectils simplement caiguessin al seu costat. Ens fan sentir aquesta foscor als seus cossos. Dues hores de teatre, a poca distància dels espectadors. Dues hores sense entreacte: això no pot parar. Com aquella cançó de Dylan, This Wheel’s On Fire, aquesta roda està cremant.

El text de Carrió va rebre el Premi Quim Masó de Girona a projectes de producció teatral. Quin text, quina veritat, quins intèrprets! Kevin Carter llança esclats filosòfics. Atrapo aquest: “El món que he après a fotografiar és el que la nostra vida de sud-africans blancs ha après a amagar darrere de la cortina de la ignorància selectiva. Un món que desapareix amb el temps com una fotografia sense fixador. Un dolor lleuger. Es pot pesar el dolor?”. La foscor a través de les fotos de Carter: “Fotografiem la guerra encoberta als suburbis, les presons de l'apartheid, les cel·les de la mort. Gent matant-se a cops de matxet. Un home enfonsant un pneumàtic en flames sobre el coll d'un altre home que morirà davant teu, cremant. Com més cadàvers hi havia en les meves històries, com més sang i violència, més noies maques hi havia al meu voltant. La mort ens excita? Aquella nit em vaig beure una ampolla sencera de bourbon”.

Marie Colvin va ser especialista en el món àrab, reportera de guerra al diari britànic The Sunday Times. Quan li preguntaven sobre el seu futur deia que volia ser “la nova Jacqueline Cousteau”. El 22 de febrer del 2012 va ser assassinada per agents del Govern sirià. També va dir: “La nostra missió és informar dels horrors de la guerra amb precisió i sense prejudicis”. Un fotògraf sud-africà amic seu, Joao Silva, va trepitjar una mina i va perdre dues cames fins als genolls. Va recordar, durant l'enterrament, que un diari va publicar un titular preguntant Marie Colvin no ha anat massa lluny?. “La meva resposta va ser, llavors i ara, que valia la pena”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >