Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRISI DEL CORONAVIRUS

La pandèmia s’acarnissa amb l’atur juvenil

La taxa a Catalunya va arribar l’any passat a la pitjor dada en cinc anys, el 27,3%

El Marc, la Marta, l'Ingrid i l'Arlet, a Barcelona.
El Marc, la Marta, l'Ingrid i l'Arlet, a Barcelona.

La taxa d’atur juvenil a Catalunya va arribar l’any passat a la pitjor dada en cinc anys, el 27,3%, i va constatar que un dels problemes estructurals del mercat laboral empitjora en comptes de millorar. L’última enquesta de població activa (EPA) va detectar 185.500 persones d’entre 16 i 29 anys sense feina. Són 55.000 més que fa un any. La pandèmia no només ha complicat encara més les coses, sinó que ni tan sols li va donar durant l’últim trimestre de l’any la treva que sí que va donar a la resta de col·lectius. Mentre que aquests aconseguien reduir el nombre d’aturats, l'atur juvenil continuava augmentant, 4.500 més.

Si l’atur entre els 16 i els 29 anys és del 27%, quan es redueix la franja fins als 24 anys augmenta fins al 38,1%. Gairebé tres vegades més que el 13,8% del conjunt de la població catalana. “No havíem superat encara la situació anterior a la crisi del 2008 i ja ens afecta una nova crisi”. Com si fos un mantra, Irene Ortiz i Elena Álvarez llancen una afirmació similar en dues converses diferents. Són les coordinadores d’Acció Jove i d’Avalot, les dues organitzacions juvenils dels sindicats CCOO i UGT, respectivament, i comparteixen una visió pessimista d’una situació que a Catalunya, i pitjor en el conjunt espanyol, està a anys llum de la mitjana de la Unió Europea.

Des del 2007, constata un informe de la Generalitat amb les últimes dades de l’EPA, els llocs de treball ocupats per joves han passat de 839.000 als 495.200 actuals. Això és un 41% menys, que també s’explica perquè el segment de població d’entre 16 i 29 anys s’ha reduït des d’aleshores un 15% per efectes demogràfics. Però la clau per entendre aquesta retallada en l’ocupació juvenil és la destrucció d’ocupació que ha patit el col·lectiu en els últims 15 anys.

Arlet Cejudo: “Em vull independitzar, però així és impossible”

La pandèmia s’acarnissa amb l’atur juvenil

Com milers de joves a Catalunya, Íngrid Cesáreo té un problema paradoxal: té molta formació. Amb 23 anys, ha estudiat dues carreres, la de periodisme i la de màrqueting, parla idiomes i ha treballat en pràctiques en algunes empreses. Però quan va començar a buscar una feina estable, va arribar la pandèmia, i des d'aleshores està a l’atur, fent classes particulars per tenir algun ingrés.

Però l’Íngrid té clar que no és només pel coronavirus que li costa trobar feina: “La principal dificultat, ja abans de la pandèmia, és que en tots els llocs et demanen molta experiència. Tenim molta formació, però no podem començar a treballar per aquesta raó”. Una de les portes d’entrada a l’ocupació estable és a través de pràctiques a les empreses. “Però la majoria de les vegades no són remunerades. Unes que vaig fer sí que ho eren, però era tan poc, i havia de pagar totes les despeses de transport, que al final em sortia a pagar”, destaca.

En aquest context, l’objectiu d’anar-se’n de casa sembla molt llunyà. “Tinc molta sort amb els meus pares, però em vull independitzar, i així és impossible”, afirma.

La realitat ofereix a la generació suposadament més ben formada de la història unes xifres apocalíptiques que un informe de l’Institut d’Economia de Barcelona agreujava aquesta mateixa setmana: han superat la població de més de 75 anys com el grup més sensible al risc de pobresa. Dins d’aquesta bossa per edats hi ha dos subgrups que encara pateixen més aquesta xacra: els joves estrangers (la seva taxa d’atur es multiplica per dos) i les dones, a qui la pandèmia ha acabat afectant més.

Els joves cada vegada estan menys presents al mercat laboral davant de la dificultat de trobar el seu lloc i la taxa d’emancipació ha tocat fons, situada en el 18,6%. Fa un any estava en el 22,6% i el 2007, abans de l’esclat de la gran recessió, era del 33,1%. És només una altra estadística que dona suport a la idea general d’Álvarez i Ortiz que les millores per als joves semblen aturades en el temps.

“El 2020 ha estat un any pèssim per al mercat laboral, en el qual s’han agreujat les desigualtats. I un dels col·lectius que més l’ha patit és el dels joves, que ja és més vulnerable que el dels grans”, s’uneix a la conclusió Josep Lladós, membre de l’Escola d’Economistes i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva anàlisi sobre el que els passa als joves, sumat a la patacada de la pandèmia, permet fer-se una idea del que és una tempesta perfecta. De com la meitat de l’ocupació juvenil s’ubica al sector serveis i està basat en la precarietat oferta per la contractació temporal. L’activitat terciària ha estat la que ha rebut un cop més gran en aquesta crisi per les restriccions a la mobilitat i els contractes temporals són els primers en ser escombrats per qualsevol crisi (dos terços dels contractes destruïts per la crisi eren temporals). Així que, conclou l’acadèmic, “els joves han estat una moneda de l’ajustament de la crisi”.

Atur de llarga duració

“Ha crescut el grup de joves que no ha acabat la formació bàsica i això els afegeix vulnerabilitat. Creix el nombre de joves que fa un any o més que no troben feina, i això és atur de llarga durada”, afegeix Laia Girós, directora general de Joventut de la Generalitat. Un 6% dels joves formen part del denominat grup nini, aquest acrònim que acull la joventut que ni estudia ni té una feina amb què mantenir-se. Un informe del Departament de la Vicepresidència i Economia assegura que en el període 2013-2019 es va aconseguir revertir l’augment d’aquest col·lectiu després de la crisi iniciada el 2007. En tot cas, avui un 46% dels joves a l’atur tenen un nivell baix d’estudis, 16 punts percentuals més que fa només un any.

Íngrid Cesáreo: “Entre les persones trans, l’atur arriba al 85%”

La pandèmia s’acarnissa amb l’atur juvenil

J.C.

A l’Arlet li encanta la seva feina, sempre que s’hi ha pogut dedicar. Ensenya a persones grans i nens a utilitzar programes informàtics. Té 23 anys i ha estudiat un cicle formatiu de grau mitjà de sistemes informàtics i xarxes, i està cursant un grau superior d’administració i finances. Però no ho ha tingut gens fàcil.

“No he pogut tenir una vida laboral real. A més de totes les dificultats de ser jove, les persones trans en tenim d’altres, que és que quan fas una entrevista, el teu aspecte sol crear rebuig. L’atur en el col·lectiu arriba fins al 85%”, explica.

L’Arlet es va independitzar en plena pandèmia després de sortir d’un entorn “que no era segur, perquè hi havia discriminació”. “Em vaig veure pràcticament al carrer, sense diners i sense possibilitat de tenir feina encara que tingués molta formació. Associacions LGTBI em van ajudar i vaig sortir de l'espiral”, relata. La pandèmia ha agreujat les dificultats d’aquest col·lectiu, en el qual de vegades la prostitució és l’opció forçosa per sobreviure. I el futur no està clar: “Jo no tinc perspectives de trobar feina a curt termini. Hi ha molt poques empreses que s’esforcin a incorporar persones diferents de la resta”.

A aquesta debilitat se n’hi afegeix una altra. “Quan una persona jove perd la feina, de vegades no pot demanar la prestació d’atur perquè li falta cotització i això la condemna a haver de tornar a viure amb la família”, explica Ortiz. L’últim informe publicat per l’Observatori Català de la Joventut assenyala que tan sols el 10,6% dels joves sense feina reben la prestació, davant el 36,4% que sí que la rep amb edats superiors als 29 anys.

“No s’han fet polítiques i no s’ha incentivat que es pugui tenir una feina estable i, malgrat això, patim una estigmatització social en la qual s’arriba a dir que formem part d’una generació perduda quan es tracta d’una situació imposada pel sistema”, es queixa, entre reivindicativa i dolguda, Elena Álvarez. Entre els exemples que utilitza es troba la culpabilització del col·lectiu juvenil perquè alguns s’han saltat les restriccions del confinament i s’han convertit en presumptes culpables de la propagació del coronavirus. “Escoltem molt més les acusacions pel botellón que la implicació a l'hora d'ajudar col·lectius desfavorits”, clama.

Girós afirma que hi ha múltiples programes de la Generalitat que intenten posar solució a un problema enquistat i que, anys després de ser detectat pels experts, segueix sense solució. Entre aquests, en descriu un que permet tenir una xarxa de gairebé un centenar de tècnics que proven d’erigir-se en prescriptors d’ocupació dels qui demanden ajuda buscant opcions d’ocupació al territori en el qual treballen.

Marta Castaño: “Acumulem estudis sense sentit”

La pandèmia s’acarnissa amb l’atur juvenil

“Estic cansada d'enviar currículums, n'hauré enviat més de 100”, explica la Marta, que amb 24 anys té el grau de Periodisme i diversos cursos de màrqueting, ha fet pràctiques i uns mesos de treball temporal en una cadena de televisió, i així i tot no troba feina estable. “Et demanen molta experiència, cosa que és impossible quan tot just has acabat la universitat. Però jo puc aportar igual o més que altres persones que fa molts anys que treballen”, defensa. Les dificultats dels joves en l'àmbit professional generen molta frustració: “T'entra por i, al final, per no entrar al món laboral, hem acabat empalmant estudis, màsters i cursos sense que això tingui cap tipus de sentit. Vas ampliant el currículum, però segueixes sense tenir experiència”. La situació porta, segons ho ha viscut Marta, a “entrar en un bucle de desesperació”. La pandèmia ho ha posat tot més difícil, perquè ha eliminat de cop moltes de les feines que els joves feien mentre no aconseguien un feina del seu àmbit. “Jo sempre he complementat els meus estudis amb feines, en el meu cas gairebé sempre d'hostessa d'esdeveniments. Però ara, amb la covid, no es pot ajuntar gaire gent i no hi ha esdeveniments. Per tant, feines que t'ajudaven a guanyar uns diners extra tampoc les pots fer. Al final estàs molt encaixonat, no pots fer res”, lamenta. Per això veu molt injust que s'hagi generalitzat a l'hora de culpar els joves dels contagis i de trencar les quarantenes.

Més necessitats

“El tema és que això no és suficient”, assumeix la directora de Joventut, conscient que els recursos de la Generalitat són insuficients per lluitar contra un “mercat de treball que és molt depredador, per la qual cosa l’esperança de poder millorar és complicada”. Així mateix reclama al Govern central, a més de més recursos per lluitar contra l’atur juvenil, que introdueixi canvis en la reforma laboral que vagin en la direcció de dotar de més seguretat els menors de 30 anys.

“Cal deixar de posar pedaços”, es queixa Ortiz, que reclama més polítiques públiques que ofereixin estabilitat per a un col·lectiu que accepta llocs de treball per als quals, en moltes ocasions, presenten sobrequalificació acadèmica, que podria situar-se en el 40%, per acabar cobrint llocs de treball precaris.

La recepta del professor Josep Lladós per resoldre el problema és el canvi de model productiu i una aposta per utilitzar feines de valor afegit. “No és el moment de fer més trens i autopistes; hem d’apostar per la digitalització i la transició energètica de la nostra economia i crear un bon sistema de formació professional dual —en el qual s’uneixen estudis i pràctiques— i atorgar més pes a la formació contínua. No tenim més opcions”, diu. Álvarez també aposta per no incentivar els llocs de treball basats en el sector turístic i comercial, l’excessiva presència del qual considera un dels orígens del problema.

Marc Yáñez: “Les empreses s’aprofiten”

La pandèmia s’acarnissa amb l’atur juvenil

El Marc té feina, però ara li han fet un expedient de regulació temporal d'ocupació (ERTO). Té 28 anys. Va començar els estudis de comunicació política, però no els va acabar. Treballa en una botiga de roba. “Tinc estabilitat laboral, però amb l'ERTO hi ha molta incertesa de quan podrem tornar a treballar. A més, fins al juny no vam cobrar la prestació pels retards que hi havia al SEPE”, explica. “I jo sí que estic independitzat, haig de seguir pagant el lloguer i les despeses, i no hi ha hagut cap ajuda”, lamenta. És conscient dels problemes que comporta l'atur juvenil, però des de l'altre costat. “A la botiga rebem molts currículums, sobretot de gent jove, i sorprèn perquè tots estan súper formats”, destaca. Però passa que, després de quatre o cinc anys estudiant, un ha d'entrar a treballar en sectors com el del comerç, en el qual hi ha molta feina però és rotatòria i inestable. “Aquest és un dels problemes, que la gent no treballa del que ha estudiat, i va arrossegant inestabilitat”, argumenta. “Les empreses s'aprofiten de la situació dels joves, que són les primeres feines i ningú es queixarà de les condicions”, afegeix aquest treballador, que és membre del comitè d'empresa. Amb les eleccions catalanes molt a prop, lamenta que el debat sobre l'atur juvenil no està mai sobre la taula: “Saben que hi ha un problema, però no com revertir-lo. I ara amb la pandèmia és pitjor, perquè els sectors més perjudicats són també aquells en què hi ha més gent jove”.

“Busquem noves vetes d’ocupació”, s’hi suma Girós, en la mateixa línia. De moment, la restauració, els serveis personals o les vendes són les feines on destaca la presència de joves. I la temporalitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >