Selecciona Edició
Connecta’t

Quan Mister Marshall va arribar a Barcelona

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya conserva la documentació generada pels plans d’ajuda dels Estats Units a Europa després de la Segona Guerra Mundial

Cues per entrar al pavelló dels Estats Units a la Fira de Barcelona del 1956.
Cues per entrar al pavelló dels Estats Units a la Fira de Barcelona del 1956.

Les persones que van visitar la Fira de Mostres de Barcelona el juny del 1956 es van quedar atònits en veure una enorme bandera dels Estats Units que onejava a 30 metres d’altura i que era visible des de molts punts de la ciutat. Marcava el lloc on estava situat el pavelló nord-americà realitzat amb estructura de Mecanotubo i façana de fusta i vidre, que contrastava amb els historicistes palaus que Puig i Cadafalch va aixecar per a l’Exposició Internacional de 1929. A l’interior, entre enormes fotografies de l’Estàtua de la Llibertat i del pont de Brooklyn, s’exposaven matèries primeres fins fa poc escasses a Espanya com llet, farina, arròs, cotó i tabac i el seu espectacular procés de transformació en gelats, dònuts, pastissos i cigarrets Bisonte que es repartien gratis entre els visitants, a més de demostracions d’electrodomèstics i desfilades de moda. Tot amb aire condicionat. Tanta màgia va provocar llargues cues per entrar, que es poden apreciar en una de les més de 8.000 fotografies, 200 plànols, gràfics i textos relatius al Pla Marshall que es conserven al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Estan en procés de digitalització per poder exposar-los. Al novembre, 30 plànols i fotografies d’aquesta documentació formaran part de la secció que posa en marxa el museu Reina Sofia sobre arquitectura.

La presència del pavelló nord-americà a Barcelona era fruit dels nous aires del franquisme d’obrir-se al món després d’anys de fèrria dictadura: El 1951 tornen els ambaixadors nord-americà i britànic a Espanya; el 1953 es firmen els acords d’ajut econòmic amb els Estats Units i el 1955 Espanya ingressa en les Nacions Unides. Un aperturisme que va permetre al país, fins a ara exclòs, beneficiar-se del Pla Marshall engegat pels Estats Units el 1948 per modernitzar i reconstruir Europa després de la crisi generada per la Segona Guerra Mundial. El director Luis García Berlanga el 1953 va reflectir molt bé a Bienvenido, Mister Marshall l’esperança de progrés que a Espanya van generar aquests ajuts nord-americans.

El Pla Marshall, dotat amb 13 bilions de dòlars, concedia als europeus préstecs a baix interès, ajuts a fons perdut i acords comercials avantatjosos, amb la idea d’incentivar la producció, donar sortida a la indústria nord-americana i mantenir allunyada l’amenaça comunista. Per difondre les bondats del pla es va crear una oficina instal·lada primer a Berlín i després a París, dirigida per l’arquitecte nord-americà Peter Harnden que es va envoltar d’un equip d’il·lustradors, dissenyadors i arquitectes, com la seva mà dreta, Lanfranco Bombelli. Junts van posar en marxa una dotzena d’exposicions que es van veure a 400 localitats europees.

Al novembre, el Reina Sofia exposarà 30 d’aquestes fotografies i plànols a la seva secció d’arquitectura

“El 1950 la primera exposició, Europe builds, va recórrer França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, Alemanya i Itàlia. Quatre tràilers extensibles transportaven al seu interior els continguts de la mostra: il·lustracions, maquetes mòbils, plafons i gràfics tridimensionals, que durant l’exhibició es desplegaven, en un envelat circular circense aixecat després de l’arribada del comboi. El 1952, Caravan of peace arrenca a Nàpols amb l’objectiu d’explicar l’origen i la necessitat de l’OTAN. A Train of Europe, es va utilitzar un vell tren-hospital militar alemany per explicar els avantatges de la cooperació entre països. Una altra sobre la Productivitat va pujar en dues barcasses, una com a sala d’exposicions i una altra com a cinema, per recórrer els canals holandesos. “Són exposicions didàctiques, amb una clara utilitat política molt gran, en les quals els Estats Units es reivindiquen com el Nou Món que ha salvat el Vell Món”, explica Julio Garnica, arquitecte que ha estudiat i catalogat aquest fons.

“Encara que el Pla Marshall tècnicament havia finalitzat el 31 de desembre del 1951, el seu programa divulgatiu i el seu esperit va continuar en mans de Harnden i Bombelli, explicant el mateix, però amb variants. Fins i tot quan a finals del 1955 el govern dels Estats Units els va rescindir el contracte, ells van continuar rebent encàrrecs com a professionals independents; no ja des del Departament d’Estat, sinó des del de Comerç, amb la intenció de fomentar els negocis i penetrar en el mercat europeu, llavors incloent ciutats espanyoles com a mercats potencials”, explica Garnica, que també és professor d’Història de l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la UPC.

“Hi ha dues etapes ben diferenciades, la primera en què la idea és reconstruir i tirar endavant Europa després de la Segona Guerra Mundial, i la segona en què Harnden i Bombelli treballen per captar nous mercats a la indústria i al comerç americà. Si el Pla Marshall és més polític, a partir del 1955 és un tema més comercial, en què es venen els avantatges del producte americà, la modernització de la producció i el model de vida americà”, apunta Fernando Marzá, responsable de l’arxiu del COAC i de la digitalització d’aquest fons.

Com el pavelló que els va encarregar l’US Departament of Agriculture per a la Fira de Barcelona del 1956 que tant va impactar els visitants d’aquesta ciutat, que es va tornar a aixecar el 1957 i un altre, el 1959, a la Fira Internacional del Campo de Madrid, on projecten una estructura metàl·lica que també va sorprendre tots els visitants madrilenys. “Uns edificis on mostren el llenguatge de l’arquitectura moderna que, sens dubte, van influir els arquitectes espanyols que van prendre nota dels avantatges del muntatge en sec i l’eficiència de l’acoblament de peces prefabricades i les possibilitats de la publicitat”, explica Garnica. “Eren millors grafistes i comunicadors que arquitectes, i van utilitzar l’arquitectura com a comunicació”, apunta Marzá.

I com va arribar aquest material al COAC? Harnden i Bombelli van conèixer l’arquitecte José Antonio Coderch a la Trienal de Milà del 1951, que els va convidar que visitessin Cadaqués, “l’únic poble bonic que queda a Espanya”, els va dir. Després d’una primera estada de Bombelli el 1956 i de Harnden el 1957, el 1959 compren Villa Gloria com a residència d’estiu i traslladen la seva oficina a Barcelona, des d’on organitzen els US Trade Center, centres de promoció de negocis i exportació que obren a ciutats com Frankfurt, París, Estocolm i Milà, alternant amb la construcció de cases a Cadaqués i Espanya per al seu selecte grup d’amics. “El 1971 mor Harnden i el 2002 els seus hereus i Bombelli cedeixen el seu treball conjunt fet entre el 1955 i el 1971 a l’arxiu del COAC. Al final, el conqueridor va quedar conquerit”, conclou Garnica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >