Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

En un cel buit i estàtic

Ruy D’Aleixo posa el lector en un regne antic, meravellós i sobrenatural, potser vora l’Himàlaia

Vista de l'Himàlaia des del poble del llac Goko.
Vista de l'Himàlaia des del poble del llac Goko. getty

Els noms dels seus déus(2015), recull de contes de Ruy D’Aleixo (Sant Feliu de Codines, 1982) que va passar bastant desapercebut, era un catàleg de recursos narratius prometedor i desigual. Hi havia un parell de contes ben resolts amb plantejament, nus i desenllaç clàssicament convencionals; hi havia una altra línia narrativa on el protagonisme se l’enduia el desvari textual, l’experimentació, la radicalitat de la forma, amb uns arguments que no deixaven de ser divertiments futuristes; i hi havia, sobretot, tres contes d’una espècie superior que col·locaven el lector en un altre món mental, veient una altra llum i escoltant una música més clara i densa, com si de sobte es trobés viatjant a un altre temps i es descobrís enmig de la geografia d’un continent més primitiu, més salvatge i més savi: de sobte, a ‘Torn i retorn d’Icari Traci’, a ‘Primavera nuclear’ i al conte que donava nom al llibre, el lector s’endinsava en el territori de la faula èpica, de l’apòleg moral i reflexiu, del mite, que és sempre propens a l’ambigüitat i no es deixa aprehendre mai fàcilment.

Ara, amb aquesta novel·la tan breu com intensa que és Lampun, D’Aleixo (traductor del sànscrit al català d’El núvol missatger, de Kalidasa, i del Pantxatantra, de Vixnuxarmà) es desentén de les ocurrències distòpiques i de l’execució del relat a la manera convencional, i, com si entengués la literatura a la manera d’un clàssic d’una altra època, no com una confessió dels seus sentiments i pensaments, sinó com una obra d’art, com la perfecció i la novetat d’unes imatges i uns llampecs verbals ben nítids, des de la primera línia situa el lector en un regne antic, meravellós i sobrenatural, potser als peus de l’Himàlaia, on els homes i els éssers fabulosos com els nagas, com el Lampun del títol, es relacionen de manera natural en l’àmbit immediat i quotidià.

LAMPUN

Ruy D’Aleixo

Males Herbes

125 pàgines

16,50 euros

Narrada en primera persona per Ishant, fill d’una família pagesa que, després que s’hagi firmat un armistici entre les dues faccions que assolaven la ciutat, es converteix en un botxí, Lampun és una novel·la explícita i emfàtica; al mateix temps, però, també és com si sabés que no s’ha de dir tot, que el relat està en el que se silencia, com si la substància del text fos del mateix calibre que la música que s’obté del xilòfon fet de pedres de colors que vol aprendre a tocar el protagonista, a la manera de Lampun, i del qual no sorgeix cap nota remarcable, només “un potent rrrrrrrr”. Als virtuosos de l’instrument, però, se’ls giren els ulls en blanc, se’ls descargola la llengua, i “una bava immensa, plena de bombolletes efervescents”, li penja fins el coll. Ja ho diu una deixebla de Lampun: és com visualitzar “la roda del firmament en un cel buit i estàtic”. El que es pregunta el lector és com pot ser que el que veu i sent —aquest “potent rrrrrrrr”— sigui tan bell.

Lampun podria llegir-se com una novel·la d’aprenentatge, o potser com una novel·la iniciàtica desenrotllada enmig d’uns crims rituals comesos per una societat voluntàriament cega i sotmesa a un esperit bèl·lic. Podria llegir-se com un tractat sobre les modalitats del poder i les estratègies dels governants per corrompre’l a través de l’engany, de la mentida, de la violència o de la tirania: el poder pot ser una representació escènica, una vigilància suprema sobre els súbdits o un monstre amb peus de fang. Podria llegir-se també com una recerca de l’anècdota singular, sorprenent i excèntrica —sobretot quan s’accedeix a les diverses versions del viatge de Lampun “al melic de l’oceà, a l’illa dels ocells”, que una amiga del narrador s’ha tatuat a la pell per no oblidar-les mai. Però també podria ser que l’objectiu de D’Aleixo hagués sigut, a pesar de les atrocitats que narra, escriure una novel·la exemplar sobre la simpatia i la compassió.

Subtil i complexa, simple i precisa, delicada i greu, Lampun té la virtut d’aconseguir que el lector canviï de pell. I com si, en comptes de llegir, escoltés les inflexions de la veu del narrador i li seguís la gestualitat de les mans i l’expressió de la cara i dels ulls amb què s’encarrega de reforçar el relat, se sent un cortesà, un braman o un guerrer de l’Índia, com si D’Aleixo fos també un altre naga i, amb molta perícia, li atorgués la sort de pertànyer a una aristocràcia refinada i sensual, amiga de les especulacions intel·lectuals i dels plaers del sentits, especialment dels visuals i dels verbals. <TB>

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >