Selecciona Edició
Connecta’t
EXPOSICIONS

L’arca perduda és al museu

L’exposició ‘Udjat’ ressegueix la seducció exòtica de l’Antic Egipte a Barcelona i les seves curioses manifestacions culturals

La rèplica de l'Arca de l'Aliança a l'exposició 'Udjat'.
La rèplica de l'Arca de l'Aliança a l'exposició 'Udjat'.

No la busquis més, Indy, l'arca perduda és en un museu de Barcelona.

La famosa Arca de l'Aliança de la Bíblia, que constituïa el tresor més preuat del poble d'Israel (i la seva arma més efectiva, segons l'Antic Testament i la pel·lícula de Spielberg), es pot veure aquests dies a la seu del Museu Etnològic i de Cultures del Món al carrer de Montcada, com a peça senyera de l'exposició Udjat, l'exotisme de l'Antic Egipte a Barcelona (fins al 15 de juny). En realitat, no és la de debò, que com tothom sap es troba en un magatzem secret als Estats Units al costat dels extraterrestres de Roswell, sinó una rèplica, però la seva història no és menys sorprenent.

L'esplèndida còpia de l'arca o tabernacle on es guardaven les taules de la llei (si us fa mandra llegir l'Èxode, mireu una altra pel·lícula: Els deu manaments) va ser descoberta el 2016 per casualitat en, com són les coses, una capella tapiada a la segona planta de la basílica dels Màrtirs Just i Pastor, on s'esllanguia coberta de floridura des del 1923. La singular reproducció, de grans dimensions i feta en fusta decorada amb talles, relleus i inscripcions, inclosos jeroglífics i cartutxos faraònics (potiners: no hi posa el nom de cap rei de debò), va ser dissenyada el 1876 per l'arquitecte Josep Vilaseca per encàrrec del rector i construïda per artesans, entre els quals hi havia alguns que havien treballat en els decorats de l'òpera Aida. El propòsit era piadós: l'arca formava part d'un monument desmuntable de Setmana Santa que es col·locava a l'altar per donar magnificència als oficis litúrgics i atreure públic.

Aquesta magnífica Arca de l'Aliança de pega (que tornarà després a la basílica) és una de les obres que serveixen per explicar la singular fascinació egiptomaníaca de la ciutat de Barcelona expressada en diferents creacions des del segle XIX. En la visita, que recalca l'apropiació cultural per part d'Occident de la civilització egípcia, la seva idealització i tergiversació, hi ha altres sorpreses, com l'envejable indumentària de Radamés que va lluir el tenor Francesc Viñas a l'Aida del 1903 al Liceu, o una imatge de l'enorme esfinx mòbil que, avançant-se a la del film Cleòpatra de Mankiewicz, de 1963, va recórrer el 1934 el passeig de Gràcia per guanyar el premi a la millor comparsa en el carnestoltes de Barcelona. També, una còpia d'un guardià de la tomba de Tutankamon, o un armari sarcòfag que funcionaria extraordinàriament com a minibar.

Hi ha llibres, cartells, dibuixos, teatrets, fotos. Una secció final està dedicada al cinema (hi ha un cicle a la Filmoteca com a part de les activitats paral·leles) i aquí pots veure Claudette Colbert portant l'àspid al pit o com embalsamen viu Boris Karloff, tot un tràngol. El recorregut permet admirar també una cosa realment excepcional: els calcs de pintures que decoraven les mastabes de dos nobles de l'Imperi antic enterrats a Saqqara i que Eduard Todà, el nostre primer egiptòleg, pel que sembla, segons explica el comissari de la mostra, Oriol Pascual, va sostreure del vell museu egipci de Bulaq, al Caire, en un rampell, precisament, egiptomaníac o, més concretament, egiptomaníaco-cleptòman.

L'exposició, de format modest, però amb molta gràcia i fins i tot amb un obelisc encara més de pega que l'arca, té, encara que no és una mostra d'arqueologia, un altre testimoni real de l'Antic Egipte, un miniull Udjat (l'emblemàtic ull d'Horus, aquest mil·lenari logotip) del Museu Egipci de la fundació Clos, que també ha cedit una pàgina amb una vista de Karnak de la seminal Description de l’Égypte, l'obra dels savis de l'expedició Bonaparte que va donar motiu a l'egiptologia.

Pascual va reconèixer que Barcelona, amb Catalunya i Espanya allunyades històricament d'Egipte, no té el patrimoni egiptològic, ni tan sols imaginari, d'altres metròpolis europees. L'empremta de l'egiptomania es redueix sobretot, a banda d'Aida, a obres arquitectòniques neoegípcies, alguna casa estil mastaba i alguna font, però especialment panteons als cementiris de la ciutat. S'exhibeixen plans i fotos de construccions funeràries (gènere força egipci) de Leandre Albareda. I el cotxe Hispano-Suiza d'un empresari que l'arquitecte Vilaseca va decorar el 1908 com un sarcòfag egipci, que fa cert cangueli...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >