‘Qalunya’, el perill de la nit del 14-F
S’arriba als comicis amb la sensació estesa que la política llegeix a conveniència les dades sanitàries. I potser també que s’han omès mesures més dràstiques a temps per celebrar-les amb garanties de més seguretat
Fiume, 18 de desembre de 1919. Gabriele D’Annunzio sopa crancs de riu i beu un còctel de cireres al costat dels seus oficials al seu restaurant preferit, L’Ornitorinco. El poeta espera intranquil el resultat del plebiscit. La calba li brilla sota la tènue llum de les làmpades, la seva pell sembla la d’una figura de cera.
Fa tres mesos que l’escriptor i heroi de guerra va iniciar en un Fiat vermell ple de flors una marxa de 100 quilòmetres cap a la ciutat adriàtica, al sud de Trieste. Va començar amb 200 homes i va acabar amb més de 2.000. Una amalgama d’excombatents de la Primera Guerra Mundial, nacionalistes i aventurers que aprofitant el desmembrament de l’imperi austrohongarès van ser rebuts per la multitud. L’alegria inicial, després de setmanes de descontrol, ha desaparegut.
Dos anys d’inacció i guirigall parlamentaris han contribuït a fer que es vegi amb indulgència la governança a força de decrets. D’aquí a qüestionar la democràcia mateixa hi ha un pas
Per la seva agitada història molts italians senten seva la ciutat, però la incorporació de facto al Regne d’Itàlia que pretén el bard ha posat en un compromís el seu govern enmig de les negociacions de pau de la Gran Guerra. Per esquivar la situació li han proposat un referèndum. Els ciutadans decidiran si es volen convertir en un protectorat italià per fer front a qualsevol intent d’annexió per part de l’emergent Iugoslàvia.
Un oficial arriba amb notícies. En alguns col·legis electorals hi ha hagut aldarulls i s’han destruït urnes quan s’han conegut els resultats. Fiume vota massivament per l’expulsió de D’Annunzio i els seus homes. Veus, crits a L’Ornitorinco. “La pregunta no era clara!”, “Marxem d’aquesta ciutat ingrata!”, “Impedim la resta de les votacions!”.
El poeta es manté en silenci. Arriben nous missatgers. La derrota es confirma. Com si la certificació del que era previsible l’hagués activat, l’escriptor s’alça. “Em sento com un literat gal esperant si ha estat admès per l’Acadèmia Francesa”. I, a continuació, surt cap al palau del governador, la seva seu governamental. A l’edifici alguns oficials canten, altres ploren. La nit discorre com una tragèdia...
D’aquí a quinze dies, si una circumstància excepcional no ho impedeix, Catalunya viurà també una nit electoral. Una de les més delicades de la nostra història recent, potser la que més en 40 anys. Les circumstàncies polítiques, econòmiques i sanitàries que envolten les eleccions són complexes i de solució immediata difícil. S’arriba als comicis amb la sensació estesa que la política llegeix a conveniència les dades sanitàries. I potser també que s’han omès mesures més dràstiques a temps per celebrar-les amb garanties de més seguretat.
S’arriba a la votació després de dos anys d’inacció i guirigall parlamentaris que han contribuït a fer que s’oblidi la importància de la Cambra catalana. I fins i tot que s’arribin a considerar supèrflues les eleccions i es vegi amb indulgència la governança a força de decrets. D’aquí a qüestionar la democràcia mateixa hi ha un pas. Caurà la participació pel temor d’alguns al contagi i també per l’esgotament mental a què s’ha sotmès la ciutadania durant l’última legislatura. El 14 de febrer és probable que visquem una nit difícil. Segons avancin les hores pel cap d’alguns passarà de tot.
Encoratjar teories conspiratives pot portar una part de la ciutadania als llimbs on habiten els seguidors de QAnon de Trump, deixeble annunzià d’honor
A Fiume, l’endemà del plebiscit, D’Annunzio va aparèixer al balcó del palau, obert a una plaça semicircular. “Hem vingut a guanyar, hem jurat que guanyaríem. Si hem vingut amb aquest propòsit, marxarem sense una victòria de debò? Hem de marxar? Ens hem d’acomiadar? Hem de deixar la destral incrustada al bagul del destí? No, no, no i no! No deixaré que aquesta copa passi de llarg”. A continuació, va declarar la votació nul·la i la va deixar sense efecte. Es va aferrar al poder i va continuar al capdavant de la ciutat irredempta. Un any després, en circumstàncies tràgiques, el van fer fora i Fiume —l’actual Rijeka croata— es va convertir en un estat independent d’italians i iugoslaus. No obstant això, el germen del que vindria després a Itàlia ja estava sembrat.
A Catalunya, el 15 de febrer tant perdedors com guanyadors de les nostres eleccions tindran la responsabilitat de no carregar contra el procés electoral per tortuós que estigui sent. El teatre del balcó és sempre molt llaminer, sobretot per espantar la pròpia responsabilitat. Encoratjar teories conspiratives envers les institucions o cap a altres partits —fins i tot del mateix espectre polític— pot portar una part de la nostra ciutadania als llimbs on habiten els seguidors de Qanon de Trump, deixeble annunzià d’honor. Una Qalunya perjudicial per a tothom.
