Selecciona Edició
Connecta’t

On la ciutat perd el seu nom

La Virreina exposa una àmplia retrospectiva dedicada a Manolo Laguillo, que inclou 10 peces inèdites de l’autor considerat un referent per al documentalisme urbà

Sagrada Família, Barcelona, 16 de abril, 2020.
Sagrada Família, Barcelona, 16 de abril, 2020.

Des que a finals dels anys setanta Manolo Laguillo (Madrid, 1953) va començar a fotografiar el nucli antic i la perifèria de Barcelona, aquest gran escenari que compon una ciutat va passar a ser la principal obsessió de la seva feina artística. Per aquest motiu l'autor ha passejat la seva mirada per diferents enclavaments, Bilbao, Beirut, Nova York, Trieste, Gibraltar o el Japó, entre d'altres, donant forma a una obra on no hi ha lloc per a l'anècdota. Desapassionada, neutra i frontal, es distancia dels codis tradicionals de la representació arquitectònica, i és avui considerada un referent del documentalisme urbà.

Són 205 les imatges que, ordenades en 27 sèries, deu de les quals inèdites, componen Projectes (1983-2020), l'exposició que La Virreina dedica al fotògraf comissariada pel director del centre d'art, Valentín Roma. Un recorregut de quatre dècades que transmet una estranya atemporalitat. No obstant això, el temps és part fonamental de l'obra de l'autor. S'expressa a través de la transformació d'un territori, del desordre fragmentari i caòtic que defineix l'espai urbà. La realitat fragmentada del paisatge queda reconfigurada o reconstruïda mitjançant el rigor que el mitjà fotogràfic proporciona a l'autor, i al seu afany perfeccionista. Una realitat que, d'altra banda, ens veiem impossibilitats a capturar íntegrament, i per tant només existeix tal com passa a ser emmagatzemada en la nostra memòria. D'aquí la intencionalitat de l'autor que la seva obra funcioni com un arxiu.

Les limitacions i ambigüitats del mitjà fotogràfic formen part del discurs d'aquest fotògraf que indaga les tensions socials, econòmiques i polítiques que defineixen el paisatge. Treballa normalment en blanc i negre. La manca de color augmenta la capacitat de concentrar l'atenció en l'anatomia de la ciutat, en les seves línies de força; el color convida a la distracció. De la mateixa manera, li interessa aquell terreny que és més opac i alhora més real, territori que amb freqüència ve a desembocar en la perifèria de la ciutat. Hi ha poca presència humana en la silenciosa obra de Laguillo. Un silenci que inquieta en la sèrie dedicada a Barcelona, realitzada a l'abril, en ple confinament. El buit ha deixat de ser un efecte i és ara el tema. Un buit que, d'altra banda, gairebé ningú ha vist. La sèrie “ensenya l'impossible”, assenyala l'artista.

“De fet, totes les ciutats són ciutats fantasma, del centre a la perifèria, si és que aquesta jerarquia, com bé ens ensenya la fotografia de Manolo Laguillo, té encara algun sentit”, escriu Juan José Lahuerta en un text que s'inclou a Pseudopanorama, un monogràfic publicat en paral·lel a la mostra, l'edició del qual ha estat a càrrec de Moritz Küng.

Aquests són els comentaris de l'autor sobre sis de les seves obres:

Gota freda (1983). Bilbao.
Gota freda (1983). Bilbao.

1. Bilbao, 1983

“Aquesta fotografia pertany al treball que vaig fer a principis d'octubre del 1983 a Bilbao i el seu entorn, al llarg d'una setmana després d'un devastador episodi de gota freda. La imatge té aquesta qualitat que cerco en la fotografia: convertir en una cosa interessant, i fins i tot bonica, el que en un principi podria ser considerat tot el contrari. Concedeixo molta atenció al detall. M'interessa el directe, mostrar les coses amb nitidesa i claredat. Si hagués d'identificar-me amb algú en la manera d'apropar-me als temes ho faria amb Walker Evans”.

Territoire de Belfort, 1986-1990.
Territoire de Belfort, 1986-1990.

2. Territoire de Belfort, 1986-1990

Per iniciativa del Centre d’Acció Cultural de Belfort (CAC) deu fotògrafs vam treballar de manera intermitent al llarg de quatre anys al departament francès del Territoire de Belfort. L'excepcionalitat d'aquest projecte rau en el fet que se centra en el paisatge rural. Els municipis que vaig haver de fotografiar limitaven amb Suïssa. Molts dels seus habitants treballen per a la indústria rellotgera i la Renault i conreen els camps durant els caps de setmana. La zona resultava rara, sense gaire gràcia, però suposava sortir de la zona de confort a la qual moltes vegades ens acostumem els fotògrafs. Va suposar una ampliació d'horitzons i una oportunitat d'aprenentatge. Aquest lloc on s'entrecreuen diverses línies d'alta i mitjana tensió, i també de telefonia, es troba alhora en tres municipis, i la idea em resultava divertida. La imatge és estranya, apareixen uns vilatans que no se sap gaire bé què estan fent. És una foto enigmàtica al mateix temps que reflecteix una situació que no deixa de ser molt normal”.

Matosinhos, Porto, 1988.
Matosinhos, Porto, 1988.

3. Matosinhos, Porto, 1988

“Encara que en l'exposició aquesta imatge està situada a la sala dels treballs per encàrrec, no ho és. Mostra una de les primeres obres d'Álvaro Siza en un barri de Porto. Va consistir a intervenir directament el litoral per generar unes piscines que s'omplen i buiden al ritme de les marees. La foto és de principis de setembre. Fa calor i encara no ha marxat la boira matutina. Es tracta d'una imatge excepcional dins de la meva obra, perquè hi ha gent, però alhora és molt meva. És una excepció que confirma la regla”.

Takayama, Japó, 2014.
Takayama, Japó, 2014.

4. Takayama, Japó, 2014

“Les fotografies realitzades durant un viatge de tres setmanes pel Japó van suposar un punt d'inflexió en el meu treball. A partir de llavors incorporo a la llista del que m'interessa fotografiar, de forma plenament conscient, l'agrupació caòtica i atzarosa de les construccions. M'enfrontava a una cultura exòtica, completament diferent de la nostra. Van haver de passar uns quants anys fins que em vaig adonar del seu valor com un corpus de treball unitari. Un dels criteris d'ordenació podria ser el buit. Predomina el buit, l'absència. Veiem un petit aparcament en un dels carrers principals. El lloc és molt japonès. Existeix una estranya harmonia dins de l'entropia que predomina en aquest indret. Em forçava a incorporar una forma d'ordre que no té res a veure amb la nostra. Els japonesos són absolutament racionals. La seva taxonomia és diferent, organitzen d'una altra manera les categories. L'ús del color és important en aquesta fotografia, el to suau i apastelat s'apropa molt a la qualitat monocromàtica del blanc i negre, i hi afegeix informació. L'ombra sobre l'estructura que tanca l'espai no s'apreciaria bé en blanc i negre. Es tracta de l'ombra dels edificis que són fora de camp. Parla del que no es veu”.

Vandellós I, Tarragona, 2019.
Vandellós I, Tarragona, 2019.

5. Vandellós I, Tarragona, 2019

“Forma part d'una sèrie dedicada a les centrals nuclears, interrompuda per la pandèmia. Mostra la sitja on s'emmagatzemava el grafit després d'haver estat utilitzat en la reacció nuclear. Les marques a les parets són a un metre de distància entre si, i es fan a mesura que s'avança en la descontaminació. Tot allò relacionat amb l'energia nuclear té una dimensió descomunal, gairebé faraònica. M'interessa molt el tema de la insuficiència de la fotografia; com no arriba a retre compte del que volem veure i, no obstant això, dins de la nostra cultura semblaria just el contrari; que gràcies a la fotografia coneixem les coses. La fotografia ha de ser tractada amb molt de criteri, ja que podria servir per amagar la realitat. Per aquest motiu el tema de les centrals nuclears es relaciona amb el tema de la impossibilitat de representar la realitat mitjançant la fotografia”.

Sagrada Família, Barcelona, 16 de abril, 2020.
Sagrada Família, Barcelona, 16 de abril, 2020.

6. Sagrada Família, Barcelona, 16 d'abril, 2020

“Durant el període més dur del confinament per la covid-19 vaig tenir l'oportunitat de recórrer Barcelona durant tres dijous consecutius. Vaig centrar la meva atenció en els emplaçaments i llocs que en el passat solien estar plens de gent. La Sagrada Família és dels llocs més visitats pels turistes que arriben a la ciutat. Veure-la així resulta colpidor. Esperem que mai més es repeteixi aquesta situació. Podria no haver tallat l'edifici a la fotografia, però d'aquesta manera s'aprecia millor l'espai absolutament buit. Des de la distància no es podria veure bé”.

Projectes. (1983-2020). Manolo Laguillo. La Virreina Centre de la Imatge. Barcelona. Fins al 14 de febrer del 2021.

Pseudopanorama. Manolo Laguillo. La Virreina Centre de la Imatge / Museu Universitat de Navarra / Ajuntament de Barcelona /Institut de Cultura. 140 pàgines. 28 euros.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >