Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Alguna cosa es belluga

Aparcat el debat sobre l’oficialitat, sembla haver-hi certa renovació de discursos i propostes sobre la llengua

Sergi Belbel al vídeo de Mesaudiovisual.cat
Sergi Belbel al vídeo de Mesaudiovisual.cat

Sembla que hi ha moviment en la qüestió de la llengua. Hem perdut un temps preciós —anys, de fet— parlant sobre quin seria el tractament de les llengües en l’estat propi (donant per feta la independència i centrant el debat en si el castellà havia de ser llengua cooficial) i subrogant en l’adveniment d’aquest nou estat tota la política lingüística possible. La normalització del català pels mitjans tradicionals quedava en un segon pla i es fiava tota la recuperació de l’idioma en una sola acció, ni més ni menys que la proclamació de la independència, mentre s’entrava en una paràlisi pel que fa a imaginació i a noves mesures de promoció del català. I a aquest debat ens hi vam acabar apuntant tots.

La combinació de realisme i de realitat (realisme: la independència és ara mateix una quimera a la qual no saben com arribar els mateixos partits independentistes; realitat: la situació de la llengua, amb les darreres dades a la mà, comença a ser desesperada) ha servit perquè tota l’energia dipositada en aquell debat absurd comenci a dirigir-se al foment real de la llengua, a la seva defensa en tots els àmbits, conscients a la fi que la llengua depèn de nosaltres i que no ens la salvarà ningú més. És una mostra d’aquesta redirecció dels interessos lingüístics col·lectius la manera com ha passat sense pena ni glòria el decàleg publicitat pel grup Koiné, que de cara a les eleccions havia interpel·lat els partits independentistes perquè assumissin una sèrie de compromisos fruit del seu ideari. El grup que havia estat capaç de generar més controvèrsia en el debat de l’oficialitat ara ha esdevingut una anècdota.

Històricament sempre hem tingut l’habilitat de bastir un discurs lingüístic coral, fet de múltiples veus que no sempre han parlat a la vegada ni en el mateix sentit. Al seu moment, la reforma ortogràfica ja va ser contestada, i els mateixos Fabra i Alcover estaven ben barallats sobre la concepció del diccionari de la llengua. Però també és cert que aquest talent lingüístic col·lectiu, de vegades, ha remat en la mateixa direcció i ha generat un estat d’opinió realment favorable a la llengua. Podria ser-ne un exemple la manera com es va aconseguir introduir l’idioma a l’escola franquista a partir de la campanya d’El català a l’escola, o també el procés de normalització que va arrencar als anys vuitanta i que ara esllangueix. Només cal que aprofitem l’experiència d’haver generat la il·lusió col·lectiva que en altre temps va servir per impulsar el català.

Ara, a la fi, sembla construir-se un ventall de discursos alternatius que tenen un comú denominador: cal que hi fem alguna cosa. Ens ho vam trobar en la sèrie de 31 articles convocats per la lingüista Carme Junyent i publicats a Vilaweb, en què lingüistes de tot el domini feien un estat de la qüestió i plantejaven els nombrosos reptes que afecten la llengua, però també en el manifest de Clàudia Rius El català i el colonialisme lingüístic digital, en què denunciava l’hegemonia de les llengües grans per mitjà del mercat globalitzat. En aquest línia, destaca també el que deia recentment la lingüista Mercè Lorente al diari Ara: “Tinc el convenciment que [els joves] se sumaran a la causa de la llengua si és vista com el feminisme o la lluita ecologista”. Hem d’anar molt més per aquí que no pas redundant en el relat dels tres-cents anys de persecució.

Un sector s’ha començat a moure: l’audiovisual. Precisament un dels àmbits on la llengua és més feble i que més ha patit les conseqüències del consum de ficció globalitzat. A través del web Mesaudiovisual.cat, diversos vídeos protagonitzats per noms com la productora Isona Passola, la guionista Elisenda Carod o l’actriu Laia Manzanares desgranen un diagnòstic del sector i plantegen un decàleg de mesures que consideren imprescindibles, com ara la creació d’un parc audiovisual i tecnològic; el doblatge i subtitulació al català de sèries de les plataformes; la posada en marxa d’un canal de televisió juvenil; o la coordinació dels mitjans de comunicació audiovisual de Catalunya, el País Valencià i les Balears. Ja veurem en què queda, però és prou simptomàtic que un àmbit concret ja hagi expressat la necessitat de posar fil a l’agulla, amb l’enumeració de demandes específiques. Almenys aquest decàleg sí que ve de gust signar-lo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >