_
_
_
_
_

Joan Magrané: “No entenc el fet creatiu sense una finalitat comunicativa”

El compositor resident aquesta temporada al Centre Nacional de Difusió Musical estrenarà diverses obres en els propers mesos

Joan Magrané.
Joan Magrané. setanta
Joan Magrané, vist per Setanta.
Joan Magrané, vist per Setanta.SETANTA

Joan Magrané (Reus, 1988) comença a sonar amb força en la música espanyola. Aquesta temporada és el compositor resident del Centre Nacional de Difusió Musical, que ha programat una àmplia selecció de les seves peces per als propers mesos, entre les quals n'hi ha quatre d'estrena absoluta. El Cuarteto Diotima i l'Ensemble O Vos Omnes interpretaran diverses ja estrenades a l'Auditori 400 del Museu Reina Sofia i a l'abril la pianista Noelia Rodiles estrenarà a la mateixa sala una de les noves.

Què el va portar a la música i després a la composició?

La veritat és que des de l'inici van venir les dues coses juntes. Des de molt petit que m'agradava fer música, tocar-la i escriure-la, mai vaig percebre que hi hagués alguna diferència.

Quina obra musical l'ha impactat més últimament?

Una versió increïble d'Il retorno d’Ulisse in Patria de Monteverdi amb Gardiner, Furio Zanasi i companyia al Palau de la Música de Barcelona.

Quin compositor o compositora l’ha influït més en la seva carrera?

He tingut la gran sort de trobar en el meu camí professors excel·lents que, a més, són compositors extraordinaris: Ramon Humet, Agustín Charles i Stefano Gervasoni.

En les seves composicions hi té una marcada influència la música renaixentista. Què l’atreu d’aquest període?

És la que més m'agrada des de tots els punts de vista: com a pura escolta hedonista i també com a pou de meravelles i tècniques compositives. Per exemple: l'hegemonia de la línia i de la combinació de línies per sobre dels altres paràmetres musicals. La polifonia com a element essencial i radical.

Aquesta temporada el CNDM ha programat diversos concerts amb una àmplia selecció de les seves obres. És important per a un compositor confrontar-se amb el públic de manera continuada?

Absolutament. No entenc el fet creatiu sense una finalitat comunicativa. A més, aquest tipus de residències permeten no només presentar obres noves, sinó també tornar a fer sonar obres que ja es van estrenar, i això és fonamental perquè el teu món sonor es pugui aclarir davant del públic (i també davant d'un mateix!) i amb intèrprets que tenen la teva música entre mans des de fa temps i són capaços de servir-la de la millor manera possible.

Quina obra aliena li hauria agradat compondre?

Sens dubte, el Pelléas et Mélisande de Debussy.

A quina pel·lícula li hauria agradat posar música?

Crec que m'ho passaria genial treballant amb algú com Albert Serra.

A part de la música clàssica, quins altres estils musicals li agrada escoltar?

Haig de reconèixer que, a banda del que anomenem música clàssica, no conec gens bé la resta d'estils més enllà del que sona així en general i que ho vulguem o no tots acabem escoltant.

I quin no suporta?

Crec que cap. Hi ha coses que m'agraden més o menys, evidentment, però arribar al punt de no suportar una cosa, d'odiar-ho… no hi he arribat mai, gràcies a Déu!

Què li agrada per ballar?

El que et trobes a cada lloc sense necessitat de plantejar-te ni què és el que estàs escoltant.

Quin llibre té a la tauleta de nit?

Dos, ara mateix: una traducció recent al català d'Els anells de Saturn, de W. G. Sebald (en una edició preciosa de Flâneur), i la poesia del trobador occità Jaufré Rudel, del qual haig d'escollir uns fragments per a una propera obra per a soprano i petit ensemble.

Si no es dediqués a la música, què li agradaria ser?

De petit m'imaginava sent compositor o arquitecte.

Quin encàrrec no acceptaria mai?

Fins ara he pogut adaptar sempre les meves necessitats creatives als encàrrecs que m'han anat arribant.

A qui li donaria el Premi Nacional de Música?

Hi ha dues persones que estimo i que admiro que són, sens dubte, mereixedors del premi per la qualitat de la seva obra: Raquel García Tomás, que l'ha rebut aquest any, i Ramon Humet. Així i tot, no puc deixar de dir que cuidem bastant malament el nostre patrimoni musical i no està de més aprofitar la tribuna per recordar alguns noms que mereixerien sonar molt I molt més a les sales de concerts. Per dir només tres que em són molt estimats: Garreta, Gerhard i Guinjoan. Gran música.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_