Selecciona Edició
Connecta’t

“La literatura ha d’exposar el mal”, defensa Joyce Carol Oates

L’escriptora nord-americana rep virtualment el Premi Carvalho del Festival BCNegra

La periodista Anna Guitart i, en pantalla, l'escriptora Joyce Carol Oates, en l'acte d'entrega del premi Pepe Carvalho.
La periodista Anna Guitart i, en pantalla, l'escriptora Joyce Carol Oates, en l'acte d'entrega del premi Pepe Carvalho.

Crida l'atenció en els llibres de Joyce Carol Oates que la violència i el mal s'assemblen molt, massa, als de la vida real. L'última encarnació d'aquest mal que ella ha sentit al seu voltant ha estat en forma dels estrictes responsables de duanes dels Estats Units, que han impedit que el guardó del detectiu amb gavardina i barret que simbolitza el premi Carvalho, que atorga el Festival BCNegra de novel·la policíaca, organitzat per l'Ajuntament de Barcelona, li arribés aquests dies a les mans, vivint una odissea que ni la figureta d'El falcó maltès, de Dashiel Hammett. Tot i així, i amb el coronavirus, adaptant-se i sobrevivint a la vida mateixa, com fan la majoria dels seus personatges, l'escriptora nord-americana va acudir virtualment a la cita al Saló de Cent del Consistori per recollir simbòlicament el reconeixement de la 16a edició. Oates inscriu el seu nom al costat dels no menys il·lustres de James Ellroy, Dennis Lehane, Andrea Camilleri, Donna Leon i P.D. James, entre d'altres.

Potser per compensar la frustració de no poder estar present tal com volia al festival, malgrat els seus 82 anys, l'autora de Qué fue de los Mulvaney i La hija del sepulturero s'ha mostrat generosa a l'hora d'explicar el rerefons de la seva obra, que subtilment reflecteix sempre la transcendència psicològica i social de la violència i que fa caminar el lector “per una sorra amb tisores enterrades”, com ha definit de manera inquietant el comissari de BCNegra, Carlos Zanón. “La literatura ha d'exposar el mal, s'ha de basar en la vida; escric sobre gent molt real, que té aspiracions i dubtes, s'enamora, té fills… Separar la violència de tot aquest teixit de la vida no és realista”, ha assegurat l'autora. Per sentenciar: “El crim és la violació del teixit social; i l'art, d'altra banda, es basa en el conflicte”.

”També hi ha violència i malsons terribles a l'Alícia de Carroll”, ha il·lustrat, recordant la que va ser la seva primera lectura a plena consciència, als vuit anys, en un context d'una casa humil i pares amb estudis molt elementals on ella feia dibuixos com a succedani d'unes lletres que veia que escrivien els grans, però que encara desconeixia. “Llegir és somiar i una manera d'ampliar la imaginació”, sosté. I també, com a Alícia, d'aprendre el sentit de conceptes clau com el de justícia, que per a l'escriptora és “tant o més important que la família mateixa”. Era una referència velada a la protagonista de la seva última novel·la, Delatora, on una jove recorda la seva vida després que, amb 12 anys, oferís el seu testimoni sobre l'assassinat racista d'un nen afroamericà per part dels seus germans grans i això comportés que l'apartessin de la seva família.

“Cal que la societat valori tot això: veiem com el nepotisme, el xantatge, la corrupció, una actuació criminal, en definitiva, han estat constants i es fa difícil denunciar-ho i lluitar-hi en contra, sobretot quan el pitjor delinqüent era el president”, ha sostingut, negant-se explícitament a pronunciar el nom de Trump. Un episodi de la història dels EUA que, assegura, només se supera “apel·lant a la idea de moralitat”, i avui, creu, hi poden ajudar molt les xarxes socials, on ella mateixa té 200.000 seguidors a Twitter, després d'haver simbolitzat la resistència dels intel·lectuals contra l'innombrable. “Twitter, que va començar com un lloc per fer broma i surrealista, s'ha convertit en un cataclisme per al poder, destruint els murs de l'establishment i el seu monopoli discursiu”.

Marilyn i l’entorn

En aquesta línia, Oates creu que “sempre he escrit per donar veu als que no en tenien”, recordant que, durant molts anys, a l'inici de la seva carrera literària a finals dels seixanta, “la gent no volia escoltar la veu d'una dona violada, per exemple, i llavors atacaven el missatger, que era jo”. Fervent defensora que “la literatura transforma i pot rescatar-te d'experiències devastadores” (com la que va viure ella mateixa amb la mort del seu marit, el 2008, de la qual primer va sortir amb poesia, “perquè és més directa; i després va arribar la prosa, a partir d'un diari”), confessa sentir-se atreta per “la diversitat de l'ésser humà i la seva capacitat d'adaptació a l'entorn, que en aquest segle XXI és encara més difícil amb els constants canvis tecnològics i, ara, el climàtic”.

Sempre amb veu pausada davant d'un fons carregat de llibres amb prestatgeries a casa seva, als afores de Princeton, on imparteix escriptura creativa, s'ha definit com “una persona sense una personalitat forta, soc transparent”, en contrast amb “gent que fa coses increïbles a la vida, com Marilyn Monroe, tenint en compte com va créixer, el rerefons de la seva infantesa, els detalls…”, ha enumerat de l'actriu a la qual va dedicar una de les seves millors novel·les, Blonde. “L'adaptació de l'ésser humà potser és el tema de fons de la meva obra”, diu. O sigui, pura novel·la negra.

Sisena autora en un palmarès “impressionant”

Joyce Carol Oates és un dels grans noms de la narrativa nord-americana contemporània. Ho ratifiquen guardons de prestigi que consten en el seu extens currículum, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award o el Prix Fémina Étranger. El 2011 va rebre la National Humanities Medal, el principal guardó civil del Govern nord-americà en l'àmbit de les humanitats. I el seu nom és gairebé un clàssic de les travesses del Nobel. Malgrat tot, i contràriament al que podria semblar, Oates s'ha mostrat molt feliç des del primer moment de rebre un guardó de novel·la negra, un premi Carvalho en el qual s'inscriu com la sisena dona que l'obté, després de P. D. James (2008), Maj Sjöwall (2013), Alicia Giménez Bartlett (2015), Donna Leon (2016) i Claudia Piñeiro (2919). “El catàleg d'autors que m'han precedit és impressionant”, assegura Oates, que no ha pogut amagar la seva sorpresa pel fet que hi hagués tantes dones. “Als EUA, el més normal és que els premis els guanyin homes”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >