Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

‘Cupio dissolvi’

En aquest context, es pot dir que en les eleccions que venen (siguin quan siguin) el que està en joc és el rescat democràtic de les institucions catalanes

 Torra, al Palau de la Generalitat.
Torra, al Palau de la Generalitat.

L'expressió llatina que dona el titular a aquestes línies literalment significa “vull ser dissolt” o “vull desaparèixer”. Probablement deriva d'una carta de Sant Pau de Tars als Filipencs, un llibre del Nou Testament que data del voltant del 53 i 62 després de Crist. Al llarg dels segles ha estat llargament debatuda pels teòlegs, i finalment, ja a principis del segle XX, s'ha colat en el llenguatge periodístic, amb un significat una mica diferent, potser més ampli, per indicar una voluntat de provocar-se autolesions.

Aquest sembla el missatge que els partits del Govern de la Generalitat estan llançant a crits –queda per saber si conscientment o inconscientment– en els últims temps. Una lluita fratricida obsessiva i sense exclusions de cops, amb l'únic objectiu de romandre en el poder. Una espiral que no entén ni de pandèmia ni salut de les persones, ni de les dificultats econòmiques que està passant (i més que passarà) moltíssima gent, ni de garantir els drets democràtics de la ciutadania, amb resolucions de suspensió de convocatòria electoral –no pas d'ajornament– summament dubtoses. El vodevil electoral, entre les suspicàcies i les pors demoscòpiques, les incompetències i la repetició de gastats mantres entorn de la intervenció judicial que en una situació difícil com aquesta sonen més a insult que no pas a la intel·ligència, han estat no obstant això només l'última etapa d'una degradació que va començar fa molt. I que només pot ser tan evident justament perquè no comença ara, sinó que s'ha anat gestant i construint al llarg del temps.

Es portaran a col·lació les dificultats objectives derivades del xoc –i de les conseqüències judicials– dels fets de l'octubre del 2017. No hi ha dubte que tot això ha projectat sobre la situació dels últims tres anys una ombra allargada: la presidència de Quim Torra al capdavant de la Generalitat ha estat caracteritzada per una inoperància barrejada amb un simbolisme victimista buit i orientat només a una part de la població, que ha contribuït només a engrandir la polarització entre la ciutadania.

Però si miréssim només aquesta última i convulsa part de la pel·lícula, no entendríem gaire cosa. La primera legislatura de Mas –que va ser interrompuda amb antelació pel mateix president per la quimera d'una majoria absoluta per CiU que la realitat es va encarregar de canviar per una severa pèrdua de 10 diputats– va ser encara una etapa en la qual es va imprimir una direcció política. Neoliberal, salvatgement antisocial –i, se sabria després, també esquitxada de molta corrupció–, però una direcció, al cap i a la fi. Amb la qual es podia estar d'acord o discrepar, com van fer sectors significatius de la ciutadania amb un cicle de mobilitzacions sense precedents. El que va venir a partir del 2012 va ser tècnicament una altra cosa, basada en dos elements. El primer va ser una progressiva apropiació de les institucions, que va arribar a la seva culminació amb la vergonya dels plens del setembre del 2017, en els quals, a més de saltar-se les normes compartides, es van vulnerar els drets de l'oposició. El segon, amb l'horitzó d'una independència alhora màgica i, per més retòrica democràtica que s'emprés, fonamentada en una reivindicació nacionalista i identitària que entroncava amb les pors de molta classe mitjana espantada per la crisi econòmica (com va passar, d'altra banda, en altres latituds), va ser la progressiva degradació de l'operativitat de les institucions catalanes, de les quals es va canviar la funció. Aquestes, en l'última dècada, en comptes de propulsar polítiques públiques, han estat utilitzades fonamentalment per generar una narrativa simbòlica apta tant per a la competició partidista interna al Govern com per sostenir i dirigir, políticament i mediàticament, el relat independentista. Si es repassen les dades de l'activitat d'impuls legislatiu del segon Govern de Mas, del gabinet de Puigdemont i de l'accidentada experiència del president vicari Torra, el panorama és desolador. Els únics projectes d'envergadura –des de la renda garantida de ciutadania i la llei d'emergència habitacional i pobresa energètica fins a la recent regulació dels lloguers– han estat el fruit de l'impuls dels moviments socials.

En aquest context, es pot dir que en les eleccions que venen (siguin quan siguin) el que està en joc és el rescat democràtic de les institucions catalanes. Partint d'una premissa: aquells que les han dirigit al llarg de l'última dècada clamant més sobirania, s'han dedicat a inutilitzar-les, condemnant-les a la paràlisi i al desprestigi. Que el cupio dissolvi dels governs independentistes passi ràpid d'una vegada. És hora de tornar a engegar les institucions catalanes perquè puguin donar resposta a les demandes de tota la ciutadania.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >