Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Sempre dones soles

‘El jardí’, una obra inèdita i enigmàtica de Lluïsa Cunillé, inaugura un cicle dedicat a aquesta autora a Barcelona

Antònia Jaume (en primer pla) i Màrcia Cisteró, a 'El jardí', de Lluïsa Cunillé.
Antònia Jaume (en primer pla) i Màrcia Cisteró, a 'El jardí', de Lluïsa Cunillé.

Una llum gairebé a punt de tancar, taxis del capvespre. El bar de la Sala Beckett, sempre cridant a entrepà acabat de fer, ara sembla tancat i barrat, com si acabessin de filmar-hi una inquietant escena d'Un soir, un train, d'André Delvaux. No obstant això, ha vingut gent per gaudir d'El jardí, de Lluïsa Cunillé: una funció nova en aquesta plaça, però amb alguns anys a l'esquena (expliqueu-ho com preferiu). S'inaugura un breu cicle dedicat a la dramaturga. Avui dirigeix Albert Arribas i protagonitzen Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Magnífiques actrius. I tornen alguns textos de Cunillé: els llunyans i perdurables misteris de Privado, Accident, Libración, La cita, Occisió, Passatge Gutenberg. Un petit parell de pegues, per treure-me-les del damunt: Antònia Jaume té una veu sensual però amb una certa lentitud; Màrcia Cisteró, una cadència propera a un personatge de Tennessee Williams; nouvinguda a una illa amb altes palmeres. A estones em semblen parlar a mitja llum. Belles ressonàncies: la Rodoreda d'El carrer de les Camèlies, una casa amb jardí en una cantonada del carrer Homer; El Square, de Marguerite Duras; Todo el tiempo del mundo, de Pablo Messiez.

En el dossier de l'obra presenten una dona, la Marta, que va treballar com a jardinera en un parc municipal. Va desaparèixer durant dos anys i ara ha tornat i està a punt de divorciar-se. Li explica a una assistenta social de l'Ajuntament, la Laura, que totes dues van estudiar a la mateixa escola. La Marta té un jardí abandonat i cobert d'ombres. “Aparentment”, diu Albert Arribas, el director, “és una història de funcionàries”. Com en no poques obres de l'autora, hi ha distorsions del temps: semblen viure en una època llunyana, però parlen pel mòbil. “Vam parlar per telèfon farà uns dies”, diu la Laura, encaixant-li la mà. Sabem que l'Eduard, el marit de la Laura, fumava herba i xocolata i està a punt de divorciar-se. Viu ara amb la Diana, la germana tres anys més gran de la Laura. Es parla d'aquest marit però no apareix. No hi ha homes en aquesta història: regnen les dones. Una de les dones sembla que espera un fill. Hi ha un pis que potser queda inhabitable. O potser el pis és una casa, amb un jardí que ha estat investigat per la policia? Penso en el món de Marsé, de Messiez. La Diana treballava en una sabateria. Imagino aquesta casa a la part alta del carrer Homer. Es parla de coses aparentment banals, travessades per revelacions sobtades. Se'ns diu, per exemple, que les dones de la història són òrfenes: els pares van morir en un accident de cotxe.

La Laura explica a la Marta que va demanar encarregar-se de la seva assistència quan va saber que havien estudiat a la mateixa escola. Les dues dones van escriure relats molt semblants. “En el meu relat”, diu una, “que vaig escriure quan tenia 14 anys per a un concurs escolar, era la mateixa escola i explicava una cosa molt semblant al que vas explicar tu”.

En el relat, un home caminava pel carrer i va caure a terra, i quan es va aixecar es va adonar que havia desaparegut als ulls de tots. El relat es va llegir, creu recordar, “en els cursos superiors”. La Marta li diu que aquells dies va explicar “una cosa molt semblant al que tu has explicat. Però no recordo haver llegit ni escoltat el teu relat”, diu. La noia recorda que el seu pare va morir de sobte, al carrer, d'un atac de cor. No havia estat mai malalt i encara era molt jove. L'altra respon que en aquella època volia ser escriptora: “Era el que més desitjava al món, fins i tot enamorar-me o agradar a qui fos”. Parlen del que volien ser de grans. Diu una: “No ho sé. Sé que no volia ser gran”. Diu l'altra: “Per què?”. I la seva antiga companya: “Per no haver de fer el que feia la gent gran. No volia ser com ells. Com ningú que conegués”.

M'imagino el jardí ruïnós, el carrer alt. Per això no em convenç que substitueixin aquest jardí imaginari per una peixera sense animals vius. Potser és més inquietant aquesta peixera que no sembla haver existit mai. O potser en una infantesa molt llunyana. De sobte, en el terç final de la història, és quan es parla de la policia i pot ser un altre relat, o un fragment de relat. Només puc citar fragments. Són imaginacions, fantasmes, com la dona del cinema nocturn que semblava Selma Parker, aquell personatge d'Els subornats? Potser el passatge més enigmàtic és l'últim. S'evoca una família alemanya. Un jardí ple de flors, unes cavallerisses. Una dona anomenada Frau Thomson. “Quan acabi la guerra comprarem una granja i la cuidarem entre tots. Tornarem a Alemanya, a la nostra granja. Rudolf, no pensis només en el servei… el vostre pare és el millor pare i marit del món. Té al seu càrrec la vida de milers de persones, entre oficials, soldats i presoners… no sé si encara em sents… d'aquí a una estona intento trucar-te una altra vegada… t'estimo”. (Es guarda el mòbil. Foscor).

El jardí. Text: Lluïsa Cunillé. Direcció: Albert Arribas. Sala Beckett. Barcelona. Fins al 31 de gener.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >