Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Jardins ben tancats

Les conseqüències d'enderrocar els murs de jardins i parcs de Barcelona indiscriminadament poden suposar la seva desaparició

Mapa del jardí de l'Edèn, d'Athanasius Kircher.
Mapa del jardí de l'Edèn, d'Athanasius Kircher.

Hauríem de fer caure els murs que tanquen alguns espais, com jardins i parcs de la ciutat? La qüestió sorgeix dels debats que naixen a les agrupacions d'arquitectes del CoAC en alguns districtes de Barcelona amb l'objectiu d'aportar opinions i contribuir al procés participatiu del debat sobre la ciutat. La idea motriu és donar transparència a aquests jardins i incorporar-los visualment a la via pública. Una iniciativa incipient que motiva aquest article. Sense adonar-nos-en, en poques línies hem convocat dues paraules que formen part del vocabulari habitual dels qui pensen la ciutat amb les millors intencions. Mur i transparència, dos termes oposats davant dels quals se sol reaccionar com un ressort. El mur és dolent i la transparència és bona. Sobre els murs convé fer alguna observació, començant per assenyalar que actualment sembla que només existeixen per fer-los caure. La transparència, una qualitat associada sense metàfores al vidre, “el material que mor d'accident perquè és fràgil”, com deia Rafael Echaide, un dels arquitectes artífexs dels edificis Seat de la plaça Cerdà, s’utilitza freqüentment com a símil de joc net. En arquitectura s'utilitza com a atribut de modernitat per excel·lència i s’associa als espais diàfans i sense divisions. Tanmateix, hauríem de remarcar que el següent estadi de la transparència és “aquí no hi ha res”, ho sabem sense més ni més, simplement mirant. Potser els murs guarden una mica d'interès, però la transparència no conté res.

Les conseqüències de fer caure els murs de jardins i parcs indiscriminadament, tot i que sigui amb la millor intenció, pot suposar la desaparició d'aquests llocs preservats. Una campanya a favor de “fer caure els murs” dels jardins convenientment assaonada amb paraules com “privats”, per exemple, tindria conseqüències fatals per als espais que tanquen, però sobretot per a la gent que hi acut buscant coses que la “ciutat transparent” ens nega. Tot i que seria millor dir que “no ens pot donar”. Si ens entossudim amb iniciatives benintencionades com aquestes, només tindrem els cementiris per estar sols amb nosaltres mateixos, malgrat que en alguns llocs ja han sigut víctimes d'experiments censurables, com col·locar plaques solars sobre els nínxols. Els murs, encara que sembli una contradicció, estan lligats als jardins des d'antic, començant pel Paradís. Els gravats que l'han intentat il·lustrar i les descripcions, com la de Milton, el presenten tancat entre murs i és impossible concebre’l sense aquesta condició de lloc al qual s’accedeix a través d'una porta. Fins i tot algunes plantacions agrícoles, com les dels llimoners a Sicília, són així, com recull H. Atlee a El país donde florece el limonero. Passa el mateix amb els palmerars del sud del Marroc, amb bonics horts protegits per murs de fang, a l'ombra de les palmeres. Totes aquestes experiències estan vinculades al control de l'aigua i la humitat. Entrem al Paradís, no passem per allà.

Si prospera aquesta iniciativa, s’hi veuran amenaçats jardins i parcs com els del Palau de Pedralbes, la Tamarita, els de Muñoz Ramonet, el Park Güell i tants altres que eren privats però que amb el temps s'han anat incorporant a la ciutat. Si volem “endolcir els murs que els tanquen”, deixem que la vegetació surti cap a fora, però no n’exposem l'interior. Entapissem-ne els murs de vegetació, com els del Parc Central del Poblenou, revestits de buguenvíl·lees. Els recintes als quals hem d’“entrar” a través d'una porta els hauríem de cuidar i prestar-hi l'atenció que mereixen. La seva existència permet ampliar la noció d'espai públic i el preserven com un tot sense matisos, un contínuum esterilitzant. Pensem en les implicacions que té el fet de saber que el que anomenem espai públic no és homogeni ni únic i que, com en aquest cas, el que anomenem espai públic pot contenir altres espais públics. Pensar que alguns espais, com carrers i avingudes, s'exposen mitjançant la perspectiva, mentre que d’altres, com les places, mitjançant escenografies, són tancats i s’hi “entra” a través d’una porta. No siguem ingenus, no posem les nostres reclamacions al servei de tòpics banals. Mantenir aquests murs és defensar el moment de la intimitat i l'estranyament que provoquen els jardins a la ciutat. Entrar-hi és el que més s’assembla a un paradís enclòs entre quatre murs. A fora, el soroll.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >