Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La cartofília, una desconeguda

El Cercle Cartòfil de Catalunya agrupa col·leccionistes i investigadors de la targeta postal il·lustrada

Primera postal dedicada a Barcelona de 1894.
Primera postal dedicada a Barcelona de 1894.

La “cartofília” és el nom que, pràcticament a tot Europa, identifica el col·leccionisme de targetes postals il·lustrades. Als Estats Units, als anys 40 del segle passat, es va introduir el terme “deltiologia”. En tot cas, cap de les dues paraules estan admeses ni per la Real Academia de la Lengua Española ni per l’Institut d’Estudis Catalans. I han tingut temps d’escoltar-les perquè “cartofília” és un mot que neix a França a finals del XIX. Encara que hi ha autors que expandeixen el territori semàntic d’aquests vocables i hi inclouen, per exemple, l’amor als mapes i que la Societat Cartofílica Australiana admet com a socis els col·leccionistes de cromos… el Cercle Cartòfil de Catalunya està dedicat a la investigació, promoció i divulgació de la targeta postal il·lustrada, estrictament. I al llibre Els inicis de la targeta postal a Catalunya, Andorra i Balears, un monumental treball de l’historiador i actual president de l’entitat, Ramon Pla, i de l’historiador i director de la revista del Cercle, Jaume Tarrés, es deixa ben clar que no es pot parlar de targeta postal si no és per a la “comunicació escrita en una cartolina sense sobre mitjançant el servei postal de correus”. Pla diu que la cartofília busca la història gràfica d’una zona a través de la postal, investiga l’obra d’un fotògraf, d’un editor, el tractament d’una temàtica… “La cartofília és una gran desconeguda”.

La història de la postal es considera que comença amb la proposta formal que el prussià Heinrich von Stephani fa a la Conferència Postal del seu país l’any 1865. No va prosperar perquè el director de correus les va considerar un atemptat al secret de les comunicacions. De totes maneres, els austríacs, explica Tarrés, van recollir la idea i l’octubre de 1869 emetien les primeres postals. Eren targetes sense imatges amb el franqueig imprès. Són les anomenades enter postals, de les quals s’ocupa l’enterofília. La primera targeta postal il·lustrada es va editar amb motiu de l’Exposició Universal de París de 1889. A Espanya, l’any 1905, Correos va autoritzar a dividir el revers de les targetes en dues meitats mitjançant una ratlla vertical per separar el missatge del nom i l’adreça del destinatari. “Quan van sortir les primeres targetes postals amb imatges estava prohibit escriure al revers on figurava solament l’adreça i s’havien d’aprofitar racons que deixava la imatge o fer-ho sobre la mateixa imatge”, comenta Tarrés.

La historia de la postal a Espanya, seguint el llibre de Tarrés i Pla, és plena de noms catalans. El primer decret creant la postal és de 1871 amb Víctor Balaguer de director general de Correos y Telégrafos. El decret les concebia, però no se’n van fabricar fins que el desembre de 1873 el Govern de la Primera República aprovà fer-ho en règim de monopoli. Narcís Monturiol era el cap de la Fábrica Nacional del Sello i la gravació litogràfica dels primers exemplars la va fer Joaquim Pi i Margall, germà del president de la República. “El monopoli públic”, subratlla Tarrés, “s’acabà l’any 1887. Oscar Hauser i Adolf Menet, impressors suïssos instal·lats a Madrid, fabricaran el 1894 la primera postal sobre Barcelona, dedicada a quatre vistes de la ciutat. Altres impressors estrangers s’establiran a Barcelona i també apareixeran els editors locals”.

A la literatura d’aquella època, es parla del col·leccionisme de postals tractant-lo d’”sport”. Amb la incorporació d’artistes a la creació d’il·lustracions per a postals (des d’Antonio Utrillo o Alexandre de Riquer a Ramon Casas) neix un altre concepte singular: el “cartellisme petit” que podia tenir una motivació estètica, publicitària… Són les postals amb imatges pròpies que editen fabricants de sifons, paper de fumar o d’Anís del Mono, segurament la més popular.

El creixement de les ciutats, la millora del transport i l’aparició del turisme expliquen el fulgurant èxit de la postal a principis de segle. Un èxit que s’ha anat apagant amb la fotografia als mòbils, la comunicació digital instantània…. I els clubs cartòfils, òbviament, han seguit la mateixa tendència. El cercle de Catalunya el van crear l’any 1980 un grup de col·leccionistes. Des de la guerra civil que no n’hi havia cap a Espanya i ara n’és l’únic. “De fet, cartòfils de la resta de l’Estat són socis de la nostra entitat”, precisa Pla. En total, són una vuitantena i el que més preocupa és l’absència de jovent. “Les inquietuds, ara, són diferents”.

“Cal recordar que la postal va popularitzar la fotografia quan el seu suport era fràgil, les càmeres eren escasses i es feien poques còpies. La postal, amb les seves grans tirades, abarateix la foto i permet, aspecte important per als arxius, que ara es trobin imatges que haurien desaparegut”. El Cercle ha fet donació del seu fons bibliogràfic i publicacions a l’Ateneu Barcelonès, la seva revista es troba a molt determinades biblioteques, fomenta la investigació, ajuda a qui demana informació i, quan passi la pandèmia, recuperarà el seu treball de divulgació. Per exemple, col·labora amb l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès en el Museu Virtual de la Targeta Postal de Catalunya que, ara per ara, no té seu física. A Internet mostra una tria de 7.000 postals.

Pla destaca que la història de la postal abriga moltes altres històries. I en dona dos exemples. Un: l’any 1938, quan els bombardejos de Barcelona, la quinta columna enviava a una estafeta de Marsella controlada pels franquistes postals de la ciutat on hi feien creus en els edificis destruïts. Era una manera de documentar la seva eficàcia. I un altre: Fa anys, una àvia japonesa va trobar a la botiga de Joan Cortés de Girona tres postals de la seva ciutat, Nagasaki. Eren de la fruiteria familiar. La seva emoció va ser immensa. No solament perquè hi va reconèixer parents seus. Aquelles postals eren una prova per poder recuperar la propietat del terreny. Amb la bomba nuclear va desaparèixer, també, tota la documentació i quan l’Ajuntament va refer el padró, un veí influent va reclamar com seu el solar on era la botiga de l’àvia.

La postal, un document. Aquí hi ha el fonament de la cartofília.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >