_
_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Tirant al blanc

Malgrat que la modernització d’obres clàssiques sol generar polèmica hem de celebrar la versió del Tirant lo Blanc que ha fet Màrius Serra

Portada de la primera traducció al castellà del Tirant.
Portada de la primera traducció al castellà del Tirant.

Que el 2020 registrés una caiguda del 5% en la venda de llibres, segons dades del Gremi d’Editors, és una punxada mínima que ja voldrien altres sectors durament afectats per la crisi sanitària. Privada d’altres alternatives d’oci, molta gent s’ha abocat a llegir durant el confinament i el llarg estat d’alarma. Però el descrèdit de la literatura segueix avançant: que perdi pes com a matèria docent, subsumida dins l’assignatura de llengua, i que s’infantilitzi els alumnes ajornant l’accés als clàssics, sovint privats de context, i proposant-los a canvi, com a mal menor, lectures escolars tretes del mercat de la literatura juvenil, dubto que contribueixi a forjar un públic exigent i ambiciós.

Per això, malgrat que la modernització d’obres clàssiques sol generar polèmica (va passar, el 2014, amb l’adaptació del Quixot per Arturo Pérez-Reverte), hem de celebrar la versió del Tirant lo Blanc que ha fet Màrius Serra (Barcelona, 1963). Com ell mateix remarca a la “Introducció” que li va dir el professor Albert Hauf, savi medievalista de referència, disposar de tota mena d’edicions dels clàssics és un signe de normalitat. I ningú millor que Serra, veritable home orquestra de les nostres lletres, per traslladar al segle XXI un clàssic indiscutible com el Tirant, lloat des de Cervantes a Vargas Llosa. El rigor del filòleg, el talent de l’escriptor, la murrieria de l’enigmista, l’experiència del traductor i la impudícia mediàtica de qui es maneja a pler a la televisió i a les xarxes socials fan que Serra sigui idoni per superar un repte que exigeix un difícil equilibri entre el respecte a l’original i la necessària vitalitat del text resultant.

TIRANT LO BLANC

Joanot Martorell Versió de M. Serra

Proa

974 pàgines

24,90 / @ 6,99 euros

El propòsit no és cap disbarat, com el de Pierre Menard al famós conte de Borges, però sí de dimensions colossals: donar en català actual tota la novel·la del valencià Joanot Martorell (mort el 1465), que en la majoria d’edicions supera les mil pàgines. Com afirma Serra, el “trasllat verbal” que ofereix “no és cap traducció sinó el que en termes informàtics en podríem dir una actualització”. Això és cert, tot i que, inevitablement, tira de recursos propis de l’acte de traduir. Perquè reescriure ara el Tirant implica alguna cosa més que utilitzar paraules d’ús corrent avui dia. El “trasllat verbal” s’ha de lligar amb un trasllat mental que s’expressa, de manera assenyalada, en la sintaxi, on Serra es mostra eficaç. Els hàbits de redacció medievals, amb la utilització de passatges aliens encabits en el text sense manies (el plagi, vaja), la propensió a la redundància i la prosopopeia, el lèxic formal i reverent d’una societat teocràtica i l’acumulació paratàctica de frases que allargassen els paràgrafs atabalen el lector poc avesat. Serra ho ha resolt simplificant sense eliminar sentit ni informació, escurçant i reordenant frases, esponjant el text en passatges digressius i enrevessats, rebaixant la pompa discursiva del català medieval i esporgant repeticions i formalismes prescindibles. Comparant l’original i l’adaptació, la segona és més curta (entorn d’un 20%), però no hi falta res essencial de la novel·la.

És fàcil imaginar els maldecaps que haurà patit Serra davant passatges com el de la dedicatòria, una peroració digna de les de Sir Humphrey a Sí, ministre, però en surt airós. L’encerta també, per exemple, al principi del capítol 30, on “Reverend pare, plàcia a la vostra santedat fer-me gràcia que em diga quin és lo vostre fort pensament” es redueix a “Us puc demanar que compartiu els vostres pensaments? —li va dir Tirant en veure’l tan capficat”. Hi haurà qui ho trobarà poc literal, però transferir a “en veure’l tan capficat” el sentit de l’adjectiu fort, que es refereix a l’actitud de l’ermità just al final del capítol anterior, explicita allò que realment compta i passa a l’escena.

La fidelitat a la idiosincràsia de la novel·la ha guiat, doncs, una feinada enorme, que encerta en el blanc de la diana i ajuda a gaudir d’un Tirant explanat, ple de amors i combats cavallerescos, d’escenes picants i d’un humor entre ingenu i maliciós, amb tot l’idealisme polític —tan català!— de la causa perduda que era, al segle XV, recuperar Constantinoble després de caure en mans dels turcs. Millor que qualsevol novel·la històrica del dia! I si, malgrat tot, el patracol espanta algun lector, Serra proposa quatre recorreguts antològics convenientment senyalitzats.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_