Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Ricard Gili: “Els músics de jazz actuals no fascinen com els d’abans”

El ‘maquinista’ de La Locomotora Negra reflexiona sobre l’evolució del gènere ara que el seu grup compleix cinquanta anys i s’acomiada dels escenaris

Ricard Gili, trompetista de la Big Band de Classic Jazz La locomotora negra.
Ricard Gili, trompetista de la Big Band de Classic Jazz La locomotora negra.

El proper 29 de gener, el Palau de la Música viurà un esdeveniment doble: La Locomotora Negra celebrarà els seus 50 anys de vida i, alhora, iniciarà les activitats del seu comiat definitiu. El 31 de gener de 1971, un quintet de joves aficionats al jazz es presentava a la històrica Cova del Drac. Mig segle després, quatre d’ells, sense haver-se professionalitzat mai, continuen militant en el mateix grup, convertit ara en una big bandde 17 músics, sempre sota la batuta del seu fundador Ricard Gili. Arquitecte, trompetista i cantant, però sobretot divulgador apassionat, Gili (Barcelona, 1948) continua destil·lant un contagiós entusiasme juvenil en totes i cadascuna de les frases que pronuncia, tot i que siguin les de l’adeu musical.

Pregunta. Cal felicitar-lo pels cinquanta anys o donar-li el condol pel comiat?

Resposta. Felicitar-me per les dues coses. Poder acabar quan vols i triant la forma en què vols acabar està prou bé. Acabem contents, trobant-nos bé i no en plena decadència, cosa que hauria estat molt trista.

P. Llavors, per què acabar si es troben bé i contents?

R. Ens hem fet grans, alguns estem per sobre dels 70, i no és el mateix tocar en un trio o un quartet que organitzar una orquestra de 17 músics. Jo continuaré fent coses en petits grups sense tot l’embull organitzatiu, que és gairebé com el d’una empresa. A més, és difícil als 80 anys seguir dominant els instruments i ens volem acomiadar tocant dignament dins les nostres possibilitats. Ho trobaré a faltar, és clar, però després de 50 anys, tinc la sensació que ja he fet la feina.

P. Com explicaria aquesta feina?

R. Un grup amb 50 anys és una cosa que no pot dir gaire gent, i en el jazz encara menys, però l’important, i no ho diem nosaltres, és haver ajudat que molta gent s’acosti al jazz, haver col·laborat a popularitzar per tot Catalunya el jazz més clàssic, d’arrel tradicional. Per a un grup amateur no es pot demanar més, no?

“En el franquisme, el jazz va ser signe de resistència; a diferència del país, al darrere no hi havia pamflet, però sí afirmació”

P. Sempre s’han sentit orgullosos d’aquest amateurisme. Fins i tot, en les seves fitxes sempre posen la professió extramusical dels integrants...

R. Ara hauríem de canviar-ho per “jubilats…. Ho fèiem així perquè ningú s’enganyi. Quan un membre ha volgut professionalitzar-se, com va fer Oriol Romaní, ha deixat l’orquestra, perquè no era un modus vivendi. Som amateurs, però amb una afició i unes ganes de fer jazz tal com vam aprendre dels músics negres nord-americans; el jazz no és més que la música que ells van crear.

P. I què feien cinc jovenets catalans tan implicats en una música tan llunyana quan ni es parlava de globalització?

R. Som una part minúscula d’aquest planeta Terra que va quedar fascinat ja des dels anys vint per la música que feien els negres nord-americans. A Catalunya hi havia bastanta afició, no vam ser una singularitat, però tampoc era normal en aquell moment.

P. Com es vivia aquesta música en plena dictadura?

R. El jazz formava part d’una dinàmica de resistència cultural, més que per la música en si mateixa, per l’actitud de fer les coses que el règim no feia i nosaltres sí, com la Nova Cançó. Era una música de resistència, però sense dir-ho. En aquest país hem viscut molt del pamflet, i darrere del pamflet no hi havia res; en canvi, amb el jazz era diferent: no hi havia pamflet, però darrere hi havia l’afirmació de dir: Aquí estic jo.

P. Com ha evolucionat aquella escena jazzística fins avui?

R. Abans els aficionats eren gent militant, apassionada, que organitzaven audicions, trobades, eren molt actius. Aquesta intensitat no la veig en l’actualitat. Ara els aficionats van a algun concert, un cop a l’any al festival de jazz, compren algun disc..., però s’ha perdut aquella intensitat gairebé de hooligans dels seixanta. La fascinació que nosaltres sentíem quan actuaven a Barcelona gent com Louis Armstrong, Duke Ellington, Count Basie... una generació de músics que galvanitzaven l’aficionat. Tot això s’ha anat perdent; els músics actuals no fascinen com fascinaven els d’abans, no existeix aquell entusiasme de posar-se dret sobre les cadires. També la vida s’ha atomitzat molt, abans anar al Jamboree o al Palau era un acte important; pujar a Andorra a comprar discos era heroic. Ara la societat s’ha com adormit per la facilitat, pots escoltar cinc-centes mil coses diferents a Spotify, ho pots trobar tot, cert, però no saps el que has d’escoltar.

P. L’excés crea el problema?

R. L’excés mal dirigit. El nostre treball amb la Locomotora ha estat prioritzar la informació i sensibilització al voltant del jazz, que la gent sàpiga què ha existit i ho valori. Des de la Fundació Catalana de Jazz Clàssic seguim donant conferències i seminaris perquè la gent s’informi, perquè al carrer hi ha molt poca informació i poc fidedigna. Als setanta érem minoritaris, però amb aspiració popular; ara s’ha reduït tot a un festival a l’any i no hi ha més. Érem minoritaris, però amb vocació de fer apostolat, per dir-ho així.

P. Hi ha qui creu que més que un músic de jazz vostè era un divulgador apassionat.

R. Crec que si alguna feina se’m pot reconèixer és el de transmetre al públic allò que m’havia fascinat.

P. Veu gent jove disposada a seguir aquest camí al seu voltant?

R. Tinc moltes esperances en grups com la Sant Andreu Jazz Band. Confio que aquests nanos s’adonin d’aquest tresor que no podem perdre, ficant-se en aquest llenguatge d’una manera natural sense necessitat de voler inventar la pólvora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >