Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El recordarem, aquest planeta

En el centenari de l’escriptor Leonardo Sciascia, enterrat a Racamulto amb aquest epitafi enigmàtic

L'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, en una imatge del 1988.
L'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, en una imatge del 1988.

Desconec si Juan Marsé sabia que compartia aniversari, el mateix dia del mateix mes, el 8 de gener, amb Leonardo Sciascia, l’escriptor sicilià de qui aquest mes es compleix el centenari de naixement, el 1921. No sé tampoc si el barceloní reposa a sota o darrere d’una làpida amb epitafi, només sé que el recordatori de funeral resava: «Gràcies i fins aviat». Sciascia va voler reposar escudat per un epitafi que va escollir a consciència. Resa així al cementiri del seu poble natal, Racalmuto: “Ce ne ricorderemo, di questo pianeta” (El recordarem, aquest planeta). Doncs sí, Sciascia, sí. Ja ho pots ben dir.

El que semblava un enigma el 1989, quan l’escriptor italià va morir fa trenta-dos anys (els farà el 20 de novembre, una altra data memorable entre nosaltres), ara no ho sembla tant. Imagino els veïns de Racamulto i els seus molts lectors, estudiosos també, visitant-lo al cementiri, alguns ben sorpresos per l’última salutació de Sciascia per sempre des d’aleshores: «El recordarem, aquest planeta». Carburo que el desconcert d’uns i d’altres deu haver anat minvant cada dècada, fins i tot cada cinc anys, fins llegir-lo avui com una anticipació precisa, encertada, finíssima.

Un escriptor que va al gra no construeix imatges sense fonament. És breu i sobri, descarnat i auster

El planeta. Vaja, home. El virus de la punyeta, planetari des de fa un any. L’assassinat del clima i del paisatge que perpetrem amb fruïció planetària i la corresponent hipocresia convençuda dels seus drets. El que mengem en qualsevol lloc del planeta, si és que tenim la sort de menjar, cosa que no pot dir tothom, ni tan sols tota la gent del teu carrer. El que guanyem per sustentar-nos, que no tinc a mà la xifra de persones del planeta que no es pot dir ni que es guanyin la vida ni que tinguin un sou. La mala sort que tens si ets dona i de raça negra i d’altres ètnies també vilipendiades en tants llocs del planeta, començant per la (encara) potència mundial d’Occident i de l’altra, no en sabem res. Com que no vull deixar-me ningú, cosa molt mal vista, confio en vostès i compto que entre tots sumem els mals del món, abans de saltar per la finestra.

I abans de saltar per la finestra, recordin que Sciascia ho va deixar escrit en futur: «El recordarem, aquest planeta». Hi ha futur.

No va pensar la frase a les bones per quedar-se tan ample. L’autor de Sicília com a metàfora i El cas Moro –disseccions justes i precises, la primera de l’extensió del model de la màfia siciliana per tot el planeta i la segona sobre com va morir el cap de govern Aldo Moro, segrestat per les Brigades Roges—no es quedava mai tan ample. Havia estat professor de primària al seu poble (després de la guerra, de 1949 a 1957) i va participar àrduament en el debat col·lectiu en els papers italians durant dècades. L’autor d’El mar color de vi i de Todo modo no es quedava mai tan ample per res.

Escriptor que sempre va al gra, tampoc no construeix imatges sense fonament. És breu i sobri, descarnat i auster. ¿Què va voler deixar dit en pedra per a tota l’eternitat? A mi em sona a advertència fúnebre, com que recordarem el planeta com un mal assumpte. Però, tot i així, conté un futur. El planeta pot acabar com el rosari de l’aurora i rebentar, topar de morros amb si mateix, ho sabem, d’acord. Llavors, ¿qui el recordarà? I, si m’ho permeten, ¿des d’on recordarem el planeta, els morts?

Potser el seu epitafi es refereix al més enllà per continuar molestant uns i d’altres, els moderns i els mafiosos

Sciascia no era ufòleg precisament. Lliure i inconformista, lúcid i crític despietat del seu temps, va ser un il·lustrat del segle XX i també un home d’acció política. Va passar per gairebé totes les gradacions de l’esquerra italiana, que és molta esquerra o així s’ha volgut veure a si mateixa durant dècades fins arribar al no-res actual: socialisme democràtic, marxisme moderat, radicalisme liberal, garantisme (específicament italià) i socialdemocràcia. Va ser herètic, doncs, més que una estona i prou. Potser es referia al Més Enllà per continuar molestant uns i d’altres, els moderns i els mafiosos.

Matteo Collura ha investigat la cosa a fons i va regirar els papers familiars fins que va trobar un escrit de pròpia mà que ho explica i raona. Sciascia ha pensat diversos epitafis però al final decideix “fer-me escriure a la tomba una cosa menys personal i més amena, aquesta frase de Villiers d’Isle-Adam, precisament: ‘El recordarem, aquest planeta’. I amb ella participo en l’aposta de Pascal [sobre l’existència de Déu] i adverteixo que una certa atenció, aquesta terra, aquesta vida, la mereixen ». El futur passa per aquí.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >