Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Qui està més boig al ral·li Dakar?

Dos dies després d’un trauma cranial, Barreda competia a tota velocitat sense saber ben bé què feia, tan perdut que ni es va fixar que havia d’omplir el dipòsit de la seva Honda

El pilot valencià Joan Barreda, durant el Dakar.
El pilot valencià Joan Barreda, durant el Dakar.

El ral·li Dakar enamora. Quan el vius i el pateixes, enganxa. És aquesta sensació de jugar-se-la, de sobreviure a un dia i a l’altre, de sobreposar-se a les dificultats. Aquesta percepció d’orgull propi pel que un ha estat capaç de suportar.

Parlem de quilòmetres i quilòmetres de conducció. Parlem d’esbrinar per on pretén portar-te el llibre de ruta. De perdre’s i retrobar el camí. Però també de dormir poc i de mala manera. De menjar el que et posen al plat. Parlem de fer una dutxa sovint amb aigua freda. Tot aquest patiment, dia rere dia, t’enforteix. I et fa demanar més. Ni que sigui un cop a l’any. Els passa als amateurs i als professionals.

I tots saben el risc que hi corren. Perquè no hi ha Dakar que es lliure d’acomiadar a algú. Aquest del 2021 va ser el darrer per al francès Pierre Cherpin, un empresari de 52 anys que ja havia participat tres cops a la cursa. Però en volia més.

Els accidents els pateixen igualment els aficionats i els esportistes d’elit. Tots, no importa la formació o la vocació, cometen habitualment els mateixos errors. Voler seguir, resistir, que la duresa de la cursa no pugui guanyar l’orgull propi. I ahí, en aquesta presa de decisions clau, és quan quasi sempre és la cursa la que guanya el pilot.

Ho van viure aquest any dos dels corredors en moto que aspiraven a guanyar el Dakar: el xilè Cornejo i el valencià Barreda. Tots dos van tenir un accident i van picar amb el cap a terra. Tots dos van perdre la consciència uns moments, van tornar a pujar a la moto i van seguir donant gas a fons. Fins al final de l’especial cronometrada. A Cornejo l’esperaven els metges de la competició un cop acabada l’etapa per fer-li un examen. I en veure que tenia un bony al cap (tot i portar casc) el van enviar a l’hospital i també el van forçar a abandonar la cursa. Cornejo, que era el líder de la classificació, els va fer cas. Emprenyat, però també acollonit per la possibilitat de patir un vessament cerebral.

Barreda, en canvi, no va parlar massa de la caiguda que havia tingut un dia abans. Pràcticament no s’havia enterat ningú que havia estat inconscient durant una estona, així que va voler estalviar-se el que considerava un tràmit: la inspecció mèdica després d’un trauma cranial. Va assumir el risc. Un risc com tants altres al seu historial, degué pensar; com córrer amb els lligaments del canell trencats o amb dos costelles fracturades. Però, dos dies més tard, es quedava tirat sense combustible enmig de l’especial del dia, la penúltima del Dakar 2021. No havia estat un error de càlcul, sinó una falla cerebral. Les seves neurones no funcionaven amb propietat. Barreda competia a tota velocitat sense saber ben bé què feia, tan perdut que ni es va fixar que havia d’omplir el dipòsit de la seva Honda. Conseqüències d’una caiguda perillosa 48 hores abans que mai hauria d’haver passat desapercebuda. Però, a qui hem de culpar? Segurament, a l’esportista mateix.

Qui és més responsable, el que treu pit de dissenyar una cursa tan complexa que almenys un 30% dels participants no pot acabar-la? O el pilot que intenta amagar que no es troba bé abans de començar una especial de 500 quilòmetres? Qui està més boig al Dakar, qui es trenca el cap fent cada dia una navegació més enrevessada i posa més de 200 vehicles per camins amb roques i trampes? O qui intenta arribar a la meta amb un traumatisme cranial?

Al Dakar l’èpica mana. Però no pot ser que el drama hagi de dominar sempre el relat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >