L’Athletic sempre serà l’Athletic

Encara que sembli mentida en un futbol tan mercantilitzat com el d'avui, encara hi ha clubs que no són Societat Anònima Esportiva, com és el cas dels finalistes de la Supercopa: el Barcelona i l’Athletic. La situació financera d'ambdós, així com la de l'Osasuna i el Reial Madrid —igualment exempts des del 1990 de convertir-se en SAD— no és la mateixa i, tanmateix, tots dos passen per un moment de convulsió social: el blaugrana està en període electoral i els socis del blanc-i-vermell en l'última assemblea van reprovar la gestió de la junta d'Elizegi. També tenen seriosos problemes d'estabilitat esportiva perquè han canviat d'entrenador i el seu futbol ha estat qüestionat als fòrums de Barcelona i a Bilbao. Necessiten reafirmar la seva identitat amb urgència, especialment el Barça, perquè el seu deute és tan alarmant que els experts dubten sobre la viabilitat del seu estatus actual, amb independència que s'implanti o no la Superlliga.

A tots dos els fa falta capitalitzar-se esportivament, i els seus interessos van coincidir a la Supercopa, en espera de la final de Copa contra la Reial, en el cas de l'Athletic, i del remuntador a la Lliga i els vuitens de la Champions en el Barça. Ja no hi ha títols menors per als barcelonistes després d'una temporada en blanc, extraviat precisament des de l’edició passada de la Supercopa, derrotat per l'Atlètic. Aquell partit va provocar la destitució de Valverde i, des d'aleshores, al Camp Nou se succeeixen les calamitats. Un any després, i ara a la final i contra l'Athletic, s’ha repetit la derrota blaugrana a la Supercopa.

Hi ha fins a 14 futbolistes que no saben què és guanyar un títol amb el Barça i Messi només ha aixecat tres trofeus des que va substituir Iniesta com a capità. El 10 és el fil conductor d'un equip indefinit, a meitat de camí de no se sap cap a on, estirat per Alba i Griezmann com a representants del passat i del futur respectivament, conduït pel possibilista Koeman. Ja no són aquell planter fi i delicat que derrotava els rivals intensos i agressius com l'Athletic a partir de la velocitat de pilota, ni té el vigor i la determinació del Liverpool o el Bayern. Juga a contemporitzar, poc interessat en la possessió i el control, exposat a la derrota contra rivals solidaris i irreductibles com l'Athletic. La fe blanc-i-vermella i l'efectivitat en les jugades d'estratègia, ben planificades per Marcelino, van pesar més que els gols de Griezmann. El francès i l'equip no es troben, com si viatgessin per separat o juguessin dos partits diferents: el dia que va triomfar Griezmann el Barça va perdre. L'Athletic va creure en la victòria fins a forçar la pròrroga en l'últim minut i el Barça va acabar tan trasbalsat que Messi va ser expulsat per primera vegada des que va arribar al Camp Nou. A falta d'Aduriz, Villalibre va ser el botxí de Ter Stegen, sempre negat contra l'Athletic.

Acostumat a la derrota, el Barça també perd les finals, sense traç ni maduresa, i l'Athletic continua sent l'Athletic, sigui qui sigui el tècnic i el president, un equip amb una força i febre que tomben equips amb els dubtes del Barça.