Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ

Andreu Buenafuente: “La ràdio és jazz; la televisió, rock dur”

El director d’El Terrat, productora que celebra 30 anys, assegura que ara treballa molt més que mai

Andreu Buenafuente a la presentació de 'L'Éxit de la Temporada'
Andreu Buenafuente a la presentació de 'L'Éxit de la Temporada' EFE

La borrasca Filomena no ha pogut amb Andreu Buenafuente (Reus, 1965). Amb el plató de Tres Cantos (Madrid), des d’on cada nit emet el seu en Movistar+Late Motiv, sepultat sota pams de neu, el presentador, director, monologuista, productor, humorista, actor, locutor, escriptor... no ha deixat de presentar el programa. Ho ha fet des d’un set improvisat en els estudis de Sant Just Desvern (Barcelona). “És tornar als orígens”, comenta, amb referència a la seva experiència televisiva des de Catalunya.

Des que va començar (gairebé) tot, amb la creació de la productora El Terrat, ja van tres dècades de rialles, ocurrències, èxits... i, segur, també fracassos: “Aquests 30 anys ens han servit per mirar enrere i veure l’enorme volum de treball produït: centenars de produccions, bones, dolentes i desapercebudes”, assumeix. “Però el que toca és fer una mitjana i relativitzar els fracassos i els èxits”. Sobretot, els èxits, que no ha de ser fàcil. “És una teràpia molt bona. Per exemple, passar de fer un programa de ràdio petit i divertit al món de la televisió i convertir-te en un fenomen de masses és molt fort i cal saber digerir-ho”.

Buenafuente va començar fent ràdio a Reus, als vuitanta; va passar a la SER, a Ràdio Barcelona; van començar a arribar els premis Ondas; la seva cara se’ns va començar a fer familiar des que va aparèixer a la tele (el recordem amb Mikimoto a Persones humanes, a TV3, comentant les incoherències de la premsa); es va convertir en un clàssic de l’humor al canal públic català; va passar a la televisió a nivell estatal; va anar produint sèries i programes d’entreteniment; es va instal·lar en el format del late show, que li va encaixar com una seda... Fins i tot li hem vist el cul a la gala dels Goya.

En tots aquests camps, Buenafuente ha mantingut un segell, personal i intransferible. “Per la meva part seria molt pretenciós parlar de segell propi, però si m’ho dius tu, em quedo més tranquil”, comenta, entre rialles. “Més que un estil, jo crec que hem creat un hàbitat en el qual els còmics es poguessin desenvolupar. Hi havia còmics, i molt bons, sí, però aïllats. Doncs vam crear un territori amb unes condicions laborals molt bones i amb aquesta bogeria, aquesta empenta, aquests ànims entre nosaltres... I ha acabat per convertir-se en una indústria”.

Fa 15 anys, el 2005, va traspassar televisivament els límits de Catalunya per escampar aquest estil per tot Espanya. “Va ser un desafiament. Notava al meu voltant un silenci, em feia l’efecte que les dones se senyaven en veure’m...”, recorda, amb un cert halo de misteri. “I pensava el que tant es diu, que l’humor català és molt particular, molt anglès, a veure si no ens entendrien...”. Però un amic seu argentí li va treure la ximpleria: “‘Vostès es creuen que són extraterrestres, o què?’, em va dir, i la veritat és que em va sortir el català que porto dins. No teníem por. Fèiem el programa a Barcelona i recordo que el primer dia em vaig sentir com obligat a advertir el públic del plató que parlaria en castellà”. Era el “seu” públic i no ha ho deixat de ser-ho.

Però malgrat el llarguíssim i variadíssim recorregut de Buenafuente pel món de la comunicació i del seu recent Premi Nacional de Televisió, hi ha qui pensa que mai no ha deixat de ser un home de ràdio. Potser, ell també ho vegi així: “La ràdio és meravellosa, autèntica, modesta. És com el jazz. La televisió és rock dur, una indústria enorme. La ràdio ha estat com la columna vertebral en la meva carrera. Fa un mes, entrant als estudis de ràdio, em vaig creuar amb Carles Francino. Doncs em va agafar un atac no de nostàlgia sinó de felicitat: igual que quan vaig començar jo a la ràdio, als 80, allà estava Francino, un mestre, per a mi. Jo anava a fer un programa amb un amic, Berto. Què més podia demanar?” És veritat, reconeix, que ara treballa més que mai: té el programa diari, el de ràdio setmanal, la productora... “Per això quan vaig a la ràdio sento un alliberament, prenc un cafè amb els companys, fem broma... Ens divertim”.

Berto té una cosa especial: “Forma part de la història de la meva vida. No el vaig descobrir, estava més que descobert, el vaig veure amb el seu grup humorístic, El cansancio, fa 15 anys, i la relació amb ell va ser molt sòlida des del principi. A hores d’ara, la capacitat de sorpresa comença a quedar molt retallada, però Berto em sorprèn cada setmana”. Revela Buenafuente que el secret està que es fan gràcia, tal com es veu a la pantalla i s’escolta per la ràdio. És el clic que greixa aquesta màquina de l’humor i que ha saltat amb tots els amics i col·laboradors, des dels més antics (Oriol Grau, Fermí Fernàndez, Toni Soler, Jordi Évole...), fins als més recents (Broncano, Cims, Coronas, Maldonado i companyia). I igual que han anat apareixent aquests humoristes, n’apareixeran d’altres, perquè l’equip de Buenafuente no para d’“escanejar” l’ofici: “Aquesta recerca és ingrata d’explicar, bonica de viure i impossible de planificar”, diu. “Hi ha una cosa màgica, de pell, de sentiment.” La fórmula màgica de Buenafuente? “Intento aplicar una frase de Pepe Rubianes: ‘Val més gaudir la vida que pensar-la’”.

“El cicle de la vida” d’El Terrat, en teatre

Aquest divendres es va estrenar oficialment al Teatre Coliseum de Barcelona L’èxit de la temporada, una obra de teatre amb què El Terrat celebra els seus 30 anys. “És un exercici de com administrar la nostàlgia”, comenta Buenafuente. “En lloc d’encadenar gags i monòlegs, hem posat a històrics d’El Terrat [Sílvia Abril, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Pérez, Jordi Rios, Mònica Macfer i Alba Florejachs] al servei d’un text nou que han escrit dos joves cracs com Enric Cambray i Israel Solà que barreja realitat i ficció, posant els veterans en mans dels joves, com el cicle de la vida.”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ