Selecciona Edició
Connecta’t

La invisible tasca amb els sensesostre

Una jornada al carrer amb dos educadors de la Fundació Arrels que recorren Barcelona una setmana després de la mort de dues persones sense llar

Bob Walker i Andrés González, de la Fundació Arrels, fan seguiment de les persones sense llar al centre de Barcelona aquest dissabte.
Bob Walker i Andrés González, de la Fundació Arrels, fan seguiment de les persones sense llar al centre de Barcelona aquest dissabte. EL PAÍS

Si les persones sense sostre són invisibles, encara més els equips de carrer. Educadors de l’administració o d’entitats que els visiten, intenten guanyar-se la seva confiança i crear un vincle per millorar la seva situació. Coneixen els que porten més temps, els seus noms, es preocupen si no els veuen, observen nous sense sostre, i detecten persones que dormen al carrer encara que, pel seu aspecte, no ho diries. Un treball de formiga. De vegades consisteix a preguntar “com va?”, d’altres a xerrar, oferir ajuda, atendre problemes mèdics... L’objectiu immediat és, a llarg termini, que deixin el carrer.

“Vam estar mesos saludant una persona que dorm al carrer que s’amagava sota una caputxa. Fins que un dia ens va dir: ‘Passeu molt per aquí’. Es va fixar en nosaltres perquè ningú més no ho feia”. Ho expliquen Bob Walker i Andrés González, educadors de la Fundació Arrels a Barcelona. És divendres d’una setmana de molt fred que va començar amb la mort de dos sensesostre a la ciutat.

En Bob i l’Andrés coincideixen que el fred no és el pitjor. És la pluja que mulla cartrons i sacs. Lamenten haver sentit de nou els tòpics que creuen que criminalitzen aquestes persones. El hit és quan l’administració afirma que “van rebutjar anar a un alberg”. “El problema no són les persones, és un fracàs institucional”, considera en Bob. “Com es poden cometre cada any els mateixos errors?”, diu.

Error, entén, és que el criteri per activar l’operació fred sigui un grau amunt o avall de temperatura. O obrir els albergs a les vuit de la tarda, quan és de nit i els sensesostre ja estan dormint. Error és pensar que per dormir unes nits en un alberg algú s’allunyarà de l’espai on té els seus cartrons, dels veïns que l’ajuden, el bar on pot carregar el mòbil o anar al bany, o la botiga que li guarda les mantes.

“En aquests casos la tornada al carrer és duríssima. Si els han tret les coses han de començar de zero, sense vincles, i nosaltres els perdem, podem tardar mesos a trobar-los”, relata l’Andrés. Els últims hiverns, el tancament de caixers de bancs (segurs i calents) ha impactat en el col·lectiu. De dia utilitzen molt les biblioteques. Les persones sensesostre, expliquen, caminen molt: “Potser viuen a l’Eixample, van a dutxar-se a Nou Barris i a menjar al Paral.lel, poden fer 20 quilòmetres al dia”.

La primera persona que visiten avui és el Miquel, a la plaça de Catalunya. Fa dècades que és al carrer. Tot just té pertinences. Un sac i cartrons que els dos educadors localitzen només aixecar la vista: doblegats al carrer de Vergara. Li pregunten com porta el fred. Ell respon: Quin fred? Això serà tot per avui. Suficient perquè el Juan sàpiga que segueixen allà.

La segona és la Núria. 53 anys No la troben on dorm a la ronda Universitat. És a prop i explica que fa set dies que és en un hostal, per 10 euros la nit. Si no paga la fan fora. La Núria és una sensellar: intermitentment dorm al carrer o sota sostre. Sobreviu amb una miniajuda i el seu aspecte dissimula la seva dura realitat. Explica que un educador de l’Ajuntament li ha parlat d’un nou equipament per a dones: La Llavor. Li trucarà: “Del carrer no vull saber res”. La relació entre els educadors municipals i els de les entitats és bona i de col·laboració.

A la cantonada amb Rambla de Catalunya hi ha una persona a qui no havien vist. Està dormint. Passen de llarg. Però en Bob treu la llibreta i apunta alguna cosa. La següent parada és el cinema Comèdia, a la Gran Via. Després de setmanes, per fi accepta parlar el xaval jove amb problemes de salut mental. És un primer contacte. Xerren. Saben que aclaparar a la primera no funciona. Li faciliten una guia de recursos.

En Bob i l’Andrés qüestionen que el sistema institucional d’atenció a sensesostre “és molt invasiu”, demana moltes dades. A cada finestreta han d’explicar la seva història, vincles, estat de salut... “Hauria de ser més flexible”, afirma en Bob. En exemple: “A un malalt mental agut del carrer no funciona donar-li dia i hora per al metge. No seria més lògic que el visitessin al carrer? Si atenem altres persones vulnerables a casa, acceptem que aquestes persones ho són extremadament i hem d'adaptar-nos a les seves circumstàncies”. En canvi, aplaudeix equipaments de nova creació com el que allotja persones sense llar amb addiccions.

Abans d’arribar al pàrquing on dorm el Carlos, una altra sorpresa. Una noia s’atura, es col·loca al seu costat i li deixa una caixa amb menjar calent. Es diu Paula i treballa en un restaurant pròxim. Hi ha més gent que ajuda els sensesostre del que molts puguin pensar. El Carlos n’és un altre de crònic: músic i cuiner, fa molt temps que és al carrer. És un clar candidat a optar a un pis de la fundació, quan hi hagi disponibilitat. Però tampoc no li ho diuen cada dia. No atabalar forma part de la seva feina. La conversa és animada: té Bon Jovi el nivell de Jim Morrisson, Janis Joplin o Eric Clapton? Davant de persones com el Carlos és absurd fer les preguntes tòpiques: quant porta al carrer (és obvi que massa) o si té vincles (si els tingués no seria aquí). Viu d’una diminuta pensió i cada dia recull les coses, s’arregla i baixa a comprar menjar a El Corte Inglés.

Facilitar pisos sense condicions com a primer pas per deixar el carrer (el mètode housing first) és l’aposta de consens del sector. També d’Arrels. Per cert. Si algú alguna vegada va veure la Teresa, la senyora que ocupava un banc de la Gran Via al costat de Tetuan. O el Tomasz, que dormia al passeig de Sant Joan amb Mallorca i tenia un lleó de peluix. Que sàpiguen que en Bob i l’Andrés els coneixen. I que viuen en pisos de la fundació.

Operaris municipals tiren mantes i matalassos

Dijous passat una brigada de neteja de l’Ajuntament va tirar mantes i matalassos (d’alguna persona sense sostre que no estava en aquell moment) al costat del Museu Can Framis, en una actuació on també hi havia una patrulla de la Guàrdia Urbana. Fonts de l’àrea de Drets Socials de l’Ajuntament asseguren que aquestes operacions “no són arbitràries, sinó resultat d’una valoració de la situació de salubritat, vinculades a queixes i sempre amb intervenció prèvia dels equips socials i de mediació i sense tirar res que les persones vulguin conservar”. Al districte de Sant Martí no detallen quin és el criteri. A la Guàrdia Urbana fonts municipals diuen que acompanyen el servei de neteja. I a l’àrea de neteja responen que són actuacions decidides en taules transversals de districte. Els operaris van explicar que intervenen els dilluns i els dijous.

Mentrestant, els sensesostre que sí que eren als jardins del museu, com Mohamed Z., explicaven que solen amagar les seves mantes entre els arbustos per evitar que se les emportin.

El director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, critica aquestes actuacions, creu que “és un tema d'imatge”, rebutja que “es dificulti la situació ja difícil de les persones que estan al carrer” i assegura que “hi ha un menyspreu evident”.

Operaris s'emporten mantes de persones sense llar.
Operaris s'emporten mantes de persones sense llar.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >