Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La síndrome de Boabdil

El retorn de Joan Carless I seria un terratrèmol que allunyaria la institució de la majoria de la gent. Per això no hauria de tornar. Al Joan Carles perdedor ja li ha arribat el temps del sospir.

El rei emèrit Joan Carles I.
El rei emèrit Joan Carles I. EFE

Boabdil, derrotat, va sospirar en perdre el seu regne i la seva Alhambra. Aquesta és la part romàntica de la llegenda del rei moro de Granada, la del lament pacifista, de la dolça nostàlgia per la sensualitat i la bellesa perdudes. Però es completa amb el reny d’Àixa, la seva mare: “plora com a dona el que no vas saber defensar com a home!”. Aquesta és la part pragmàtica de la llegenda, la de l’agra rancúnia, del retret bèl·lic i de la ira acusadora. Són les dues cares inescindibles de tota derrota no acceptada. En cada perdedor conflueixen, com una síndrome contradictòria, el sospir romàntic i nostàlgic i el retret pragmàtic i rancorós. Cal reconèixer, tanmateix, que a la pràctica els perdedors solen tenir més d’Àixa que de Boabdil.

“Ens han tret de casa nostra”. Diuen que aquest va ser el sospir que va exhalar la senyora Ferrusola en desallotjar el Palau de la Generalitat a causa de la derrota electoral del pujolisme, després de vint-i-tres anys de poder. El lament era l’expressió domèstica, simplista i amarga, d’una ira mal continguda en veure’s desposseïda de les seves pertinences i privilegis. La nostra Àixa Ferrusola mai no va arribar a comprendre que en el Palau mai havia estat la mestressa, la propietària, sinó una modesta llogatera democràtica, i per tant, temporal. Per aquesta raó, finalment, encara que de mala gana, va haver d’anar-se’n de la que creia que era la seva alhambra, va haver d’anar-se’n del Palau.

De vegades la síndrome d’Àixa esborra totalment qualsevol empremta del bondadós Boabdil. Un exemple històric d’aquesta manera de no acceptar la pèrdua del poder l’ha donat Trump. Sent un inquilí democràtic de la Casa Blanca va creure que aquesta formava part de les seves propietats personals, que la podia retenir amb els seus pinxos quan li va arribar el temps del desallotjament. El sis de gener, al Capitoli, la rancorosa i irascible Àixa de la llegenda de Boabdil es va transformar en un energumen antidemòcrata, un ogre vociferant incapaç de sospirar. Però, amb un previsible esbufec, també haurà d’anar-se’n finalment de la que creia que era la seva alhambra. Haurà d’anar-se’n de la Casa Blanca.

Joan Carles de Borbó també va haver d’anar-se’n. Algun dia sabrem si va abdicar i després va marxar contra la seva voluntat, empès pel retret ètic o el pragmatisme acusador del seu fill, o per precs o exigències del govern, o si va fugir per decisió pròpia, preveient les esquitxades del despit rancorós de Corinna. O potser hi va haver una mica de tot. Havia arribat al tron aquell incert 22 de novembre del 1975, dos dies després de la mort de Franco. Va ser proclamat rei sense la presència dels principals caps d’Estat, davant de testimonis indesitjables com Pinochet, i davant dels procuradors de les Corts franquistes, de conformitat amb les seves lleis, i “des de l’emoció del record de Franco”. Era un precarista que havia rebut el seu tron sense corona del dictador, de manera que a l’Espanya de la Transició hi va haver un tron sense corona legítima i una corona sense tron, personificada en el rei pare, Joan de Borbó. El 14 de maig del 1977 el rei pare no va pronunciar la paraula “abdicació”. Va reconèixer que la monarquia estava “instaurada i consolidada” i va lliurar al seu fill Joan Carles el llegat històric que havia rebut del seu pare, el rei Alfons XIII. Aquest tron i aquesta corona instaurats i consolidats pel franquisme van ser reconeguts, que no instituïts, per la Constitució del 1978. En aquesta s’estableix que la persona del rei no està subjecta a responsabilitat. Emparat amb aquesta condició constitucional d’irresponsable, va infravalorar els riscos que anava deixant a la seva esquena amb les seves dubtoses activitats econòmiques i personals. Eren massa riscos, massa Àixes sotjant-lo. Per això va haver d’anar-se’n, o va decidir anar-se’n, i pel que sembla sospira per tornar.

Per posar-lo en lloc segur de tants paranys previsibles la democràcia constitucional el va obsequiar amb un privilegiat fur “exprés” perquè només el Tribunal Suprem pugui jutjar-lo per les seves possibles irregularitats penals o econòmiques comeses després de l’abdicació. Però a ningú no li convé que reaparegui. Els seus no voldrien veure’l ni com un derrotat, sotmès al judici oficial i mediàtic, ni com un desimbolt privilegiat impune. Per a tothom, la seva presència seria un terratrèmol de conseqüències imprevisibles, o un escàndol que allunyaria la institució de la majoria de la gent de manera progressiva i irreversible. Per això no hauria de tornar. Al Joan Carles perdedor ja li ha arribat el temps del sospir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >