Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

L’última surrealista

Els relats de Leonora Carrington duen una intensa càrrega de desassossec

El desassossec és tant als rlats com a les pintures de Leonora Carrington.
El desassossec és tant als rlats com a les pintures de Leonora Carrington.

La lògica dels contes de fades admet que ens cridin i ho sentim de dins la panxa del bou, o que senyalem amb molles de pa el camí de tornada a casa. Els relats de Leonora Carrington parteixen d’aquesta lògica per perdre’s al cor del bosc: fan tot el possible per allunyar-se de casa i l’ofec familiar.

L’última surrealista

EL SETÈ CAVALL

Leonora Carrington

Traducció d’Anna Llisterri

i Elisabet Ràfols-Sagués

Extinció Edicions

217 pàg. 18 eu.

Des del seu naixement a Lancashire (Anglaterra) el 1917, la vida rebel de Carrington va formular-se com una odissea contra corrent, una constant fugida de casa i dels valors burgesos que s’hi inculcaven. Exasperant institutrius i monges, expulsada de dues escoles, va decantar-se per les llicències d’una carrera artística. Aviat va connectar amb la irreverència surrealista. Als 19 anys es va establir amb Max Ernst al Midi francès. Pintava i esculpia. El 1940, Ernst va ser arrestat per la Gestapo i ella va creuar la frontera: la crisi psicològica (i la crueltat de l’entorn) que la va conduir a un manicomi de Santander s’explica horriblement bé a Memorias de abajo (Alpha Decay, 2017). Escapada de la custòdia franquista, Carrington va anar a parar a la Ciutat de Mèxic, on va viure i crear fins a la mort, el 2011. Va ser una de les darreres supervivents del surrealisme.

Els contes recopilats a El setè cavall reprenen sensacions (males sensacions) de la infantesa, o moments en què la vida social escanya l’individu (la dona), i ho exposen en clau fabulosa amb gran presència d’animals, diàlegs estranys i girs imprevisibles. Tot de neguits que podrien tenir sortida en una misteriosa pintura a l’oli troben el camí fins a la pàgina i produeixen aquests contes de fades, hostils, que alternen el desconsol amb l’humor més maliciós. Tenen en comú que semblen escrits amb urgència per ajustar els comptes amb la família, el decòrum i l’educació cristiana: en un conte, el pare amenaça de cremar el cavall balancí de la filla; en un altre, sant Alexandre explica que obrarà un miracle i els testimonis encreuen els dits perquè sigui menjar... Algunes de les imatges que Carrington posa en marxa són emblemes recurrents del surrealisme (cavalls, ocells, llunes). Moltes es graven a la retina lectora: leprosos que perden dits, una pell daurada “com un cadàver d’infant conservat dins un licor vell”, un vestit “de caps de gat”, o una inversió del que cantava Billie Holliday a Strange Fruit (“els fruits que penjaven entre les fulles eren com petits cadàvers en un cadafal”).

El repertori de contes, ordenat cronològicament de 1937 a 1971, és dispar. Destaquen Presentació en societat, on una noieta benestant ha de debutar i acorda ser substituïda per una hiena (el cop a les convencions és directe i demolidor), o La mosca del senyor Gregory, que és breu i no acumula girs sense solta ni volta, o sigui que és perfecte. A La Jemima i el llop retrobem una nena que, aclaparada per la domesticitat, prefereix endinsar-se al bosc.

En el seu deliri exuberant, aquests relats prefiguren l’actual literatura bizarra que avui defensen editorials com Eraserhead Press o, més a la vora, Orciny Press i Males Herbes. Malgrat el seu gran sentit del meravellós, els resultats de Carrington no són sempre extraordinaris: es tracta d’una literatura poc polida, per bé i per mal, en la qual no s’exploten totes les possibilitats del gènere contístic (per mal), però (per bé) el desassossec que l’origina ha quedat intacte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >