Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES OPINIÓ i

La puresa de l’exactitud

Un poble del Berguedà on la gent vigila l’horitzó buit podria ser l’escenari de l’obra de Pladevall

Un poble del Berguedà on la gent vigila l'horitzó buit podria ser l'escenari de l'obra de Pladevall.
Un poble del Berguedà on la gent vigila l'horitzó buit podria ser l'escenari de l'obra de Pladevall.

Després de l’espectacle verbal i visual que eren les seves memòries d’infància, L’any que vaig fer vuit anys, un llibre idíl·lic, Antoni Pladevall (Taradell, 1961) torna amb La clau anglesa de la manera més ambiciosa possible a l’entorn rural de les seves novel·les anteriors. Però no ho fa amb la mirada elegíaca que impregnava Terres de lloguer i La papallona negra, un retrat de l’extinció de la pagesia davant de la crisi econòmica i l’alteració dels hàbits tradicionals del conreu dels camps, sinó amb la voluntat de dramatisme i de tragèdia que animava La lliça bruta i Massey Ferguson 35: de sobte, la feblesa i la vulnerabilitat moral dels herois grecs i llatins, els problemes del cor en conflicte amb ell mateix, s’instal·len a Cruallops, un poble imaginari (potser de la comarca d’Osona, potser del Berguedà), on dues ànimes en pena —la Rosa de l’Albereda, una dona esquerpa i irascible, una de les grans propietàries de la zona, i en Tomàs de Bellmunt, un mecànic que viu solitàriament en una caseta prefabricada de paleta amb la companyia de dos gossos afamats— hauran d’assumir que no es pot fugir dels errors del passat, que la fatalitat és una llosa inamovible, que el sentiment de culpa modifica tots els instants del present, i que el perdó no és un premi que s’obtingui sempre.

La puresa de l’exactitud

LA CLAU ANGLESA

Antoni Pladevall

Univers

416 pàgines

20 / @ 8,99 eu.

I, mentre els dos personatges protagonistes intenten resoldre de la manera que poden els seus conflictes personals —com si busquessin sense esperança una victòria—, el lector es va adonant que tot el que Pladevall narra només podia ocórrer de la manera peremptòria i inapel·lable que ho narra, i, també, que tant la Rosa com en Tomàs tenen un enemic que desconeixen i que lluita per robar-los amb una força sensacional els seus papers estel·lars, perquè, de fet, la vitalitat humana de Cruallops és imparable, talment com si els personatges secundaris s’haguessin posat d’acord per assolir també el seu protagonisme.

A Cruallops hi ha un sol hostal; és el lloc on els clients fixos de cada dia dinen gairebé sempre el mateix i pronuncien les mateixes paraules mentre es van covant la foscor, l’estranyesa i l’ensorrament que alimenta la bogeria rural que envolta el poble, un nus de rumors despietats i de pretextos que serveixen per entretenir el temps. Al cap i a la fi, a La clau anglesa, més enllà de les incidències de la trama, d’un suspens que es resol sense pressa, el que importa a Pladevall és dibuixar una societat que controla i vigila l’horitzó buit que se li obre al davant: no hi ha cap personatge a la novel·la que actuï com si tingués amics, sinó com si tots els veïns fossin només uns còmplices que es vigilen mútuament perquè ningú es refia de ningú i perquè tots junts se senten més segurs, perquè tots junts no poden enganyar-se. I si comparteixen els famosos plats de pèsols negres que serveixen a l’hostal no és per combatre rient el tedi i la calor de l’estiu, sinó per apaivagar la por i les esquerdes de l’ànima que els forja el seu pensament rural.

En qualsevol novel·la, el que decideix la riquesa o la pobresa, la profunditat o la trivialitat de la història que es conta és la forma, és a dir, l’estil en què està escrita i l’ordre en què es disposa la matèria argumental. Però en els novel·listes que pertanyen a l’estirp de William Faulkner, per exemple (com Pladevall), la forma és una cosa tan visible, es presenta d’una manera tan nítida en la narració, que es converteix en una mena de protagonista i actua com si fos un personatge més, o inclús figura com un altre fet situat a la mateixa altura que les passions, els crims i els cataclismes que configuren l’anècdota: és el que passava en l’obra anterior de Pladevall, i és el que passa com “un espectacle meravellós de natura animal” a La clau anglesa, novel·la que sembla escrita “seguint una disciplina innata, senzilla i ordenada alhora, que no admet cap interpretació lliure”, talment com si les frases que arma l’autor s’assemblessin al tràfec i el zumzeig de l’eixam d’abelles que descriu a l’inici d’un dels capítols més exemplars del llibre (El vit de bou) i, en efecte, el lector contemplés “una operació aèria de gran eficàcia i bellesa”, o el que Faulkner observava en la literatura de Sherwood Anderson, “l’exactitud de la puresa o la puresa de l’exactitud”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >