Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARIS

Mor Tom, un dels pares fundadors d’‘El Jueves’

L’humorista gràfic barceloní també va desenvolupar una notable carrera com a guionista i productor de televisió

Portada de les memòries de l'humorista gràfic Antoni Roca, TOM.
Portada de les memòries de l'humorista gràfic Antoni Roca, TOM.

Encara que pugui semblar estrany tractant-se d'un dibuixant, signant un dia es va deixar el punt sobre la i i així va acabar passant de ser Toni a convertir-se en Tom per a la història de l'humor gràfic. Amb aquest sobrenom s'ha conegut Antoni Roca artísticament, un dels membres fundadors el 1977 de la mítica El Jueves –juntament amb Jose Luís Martin i Romeu–, que ha mort a Barcelona als 67 anys, segons ha transcendit avui dilluns.

L'anècdota diu molt de la iconoclàstia del personatge, nascut el 1953 al barri de Sants, a Barcelona, tan obsessionat i tossut amb això del llapis ja des de petit que la seva mare li va buscar ben aviat alguna feina que hi estigués relacionada, de manera que va acabar amb 14 anys com a ajudant d'un altre clàssic modern, Joan Rafart, RAF, i després va passar també per un estudi de dibuixos animats. El futur Tom, no obstant això, ja acumulava un xocant bagatge biogràfic: nen gran ja quan va néixer, als 12 anys el tractament d'una delicada pleuresia va fer que, desesperada, la seva mare el deixés en mans d'un remeier que va resultar ser un iogui català que el va introduir en la meditació; als 13 ja ajudava en una impremta on es confeccionaven multes de trànsit, fent una feina on els seus antecessors s'hi havien deixat més d'un dit, com demostraven uns dits exposats en formol, deia; i als 14, gràcies a un veí amb una notable biblioteca, ja era un gran devorador de ciència-ficció, amb Asimov i Philip K. Dick com a autors fetitxe.

El còctel vital va culminar, accelerat, als 15, quan li va demanar al seu pare que li signés un permís de sortida d'Espanya que li va permetre aterrar a París poc després del Maig del 68 i, immediatament, a Londres. A més de dies de vi i roses, d'aquí va absorbir, d'una banda, les maneres de fer de capçaleres franceses com Hara-Kiri, Pilote i Charlie-Hebdo; i d'Anglaterra, les de l'humor i el know-how televisiu (i editorial) d'un grup llavors en auge: els Monty Phyton. “Tota la meva vida he estat en contra de qualsevol tipus de poder, polític, econòmic, eclesiàstic, laboral…, qualsevol tipus de poder que em fos imposat. Potser per això soc anarquista des dels 15 anys”, deia fa pocs anys en evocar la seva joventut.

Novel·la rosa i tocs psicalíptics

Amb aquest bagatge entrava el 1970 a la mítica Bruguera, com a entintador de les historietes de Vázquez i Ibáñez i com a compaginador de Pulgarcito, mentre que al cap de poc conreava les seves pròpies històries al Patufet de la segona època i la revista Oriflama. Amb una precocitat vestida de texans i cabellera llarga per l'esquena, iconografia obligada per a qui se sentia hippie però tenia carnet de l'anarquista CNT, va entrar com a codirector artístic de Mata Ratos, a la qual va ajudar a donar un to més psicalíptic que polític, que va culminar el 1973 en la publicació del primer pit dibuixat en una publicació massiva des de la postguerra. La frontera amb la legalitat i la permissivitat li va comportar, amb els anys, assídues visites als tribunals, especialment al famós TOP, on acudiria juntament amb col·legues seus com Romeu, Perich, Maruja Torres i Manuel Vázquez Montalbán, entre d'altres.

Més assidu a l'acudit que no pas a les historietes, sempre amb traços àgils i desenfadats, Tom (signatura que era una manera de diferenciar-se també del seu col·lega Toni Batllori) va deixar la seva empremta a Por favor, El Papus i, sobretot, a El Jueves, que el 1977 va fundar amb José Luis Martín i Romeu. Aquí va desenvolupar un dels seus treballs més coneguts, la sèrie El bar de Paco. El 1979 va començar a publicar en capçaleres com El Periódico de Catalunya, Interviú, Clímax i Lib, una línia eròtica aquesta última que va passar també per Penthouse i Play Boy. No deixava, potser, de ser un esglaó eròtic més des dels seus primers treballs de jove com a il·lustrador de novel·les rosa en publicacions com Romántica, Mari Noticias o Claro de Luna. El 1981, en el marc del col·lectiu Oh Sauce Editorial, del qual formava part, va llançar la revista Histeria Semanal, de la qual va ser un dels directors i on van escriure Vázquez Montalbán, Maruja Torres i Eduardo Haro Tecglen, entre d'altres. El setmanari d'humor va durar sis números.

Fascinat des de ben petit per la televisió (”la meva àvia em deia que una vegada em va enxampar abraçat a la tele de casa dient-li: ‘t'estimo!’", evocava), gràcies el seu amic Romeu va anar consolidant la seva via com a guionista de televisió, primer a TV3 (Tres i l’astròleg; Filiprim) i posteriorment en espais de diverses cadenes privades, que van triomfar en propostes com Locos por la tele; Historias de la puta mili, Médico de familia i Al salir de clase. La feina televisiva el va portar també a la faceta de productor, on va destacar amb el premiat documental Balseros, de Carles Bosch (2002).

La pantalla l'acabaria apartant del paper, un llegat que no arriba a la desena de títols en format llibre, en el qual sobresurt la seva sarcàstica autobiografia Mi puta vida (2015): “Afortunadament en la meva vida he aconseguit gairebé tot el que he somiat o m'he proposat, soc poc ambiciós, mai he volgut possessions, mansions, iots; per no tenir no tinc ni hipoteca”, va dir quan va aparèixer, sempre camuflat darrere d'unes ulleres fosques. Després vindria el recopilatori Apaga y vámonos (2019), el seu últim llibre. Venint d'ell, potser fins i tot ho va fer expressament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >