Ballant amb la mort
Per salvar l’economia, les autoritats han renunciat a aplicar mesures que haguessin fet caure els contagis. Resignar-se a mantenir alta la corba significa acceptar també un nombre elevat de víctimes
La ciutadania ha de saber que quan els polítics es resignen a mantenir alta la corba de contagis, en lloc de fer-la caure el més ràpid possible amb restriccions més dràstiques, estan acceptant que la xifra de morts es mantingui també alta. Va ocórrer a Madrid al començament de la segona onada, quan la presidenta Díaz Ayuso es va negar a aplicar les restriccions recomanades pels experts sanitaris, i passa ara a Catalunya, on s’ha iniciat la tercera onada sense haver arribat a dominar la segona. La raó esgrimida per no actuar amb més contundència sempre és la mateixa: la necessitat d’un compromís entre protegir la salut i salvar l’economia. Però tots saben ja, perquè ho ha demostrat una vegada i una altra, que aquesta il·lusió només condueix al fracàs: al final, ni se salven vides ni se salva l’economia. Deixar d’aplicar les restriccions quan són necessàries només condueix a restriccions més dures, però tard i malament.
En la segona onada no s’ha aconseguit baixar la incidència a nivells controlables i la situació continua empitjorant
Així creixen la fatiga pandèmica i les protestes dels sectors afectats, les autoritats sanitàries queden atrapades en un cercle melancòlic entre el que saben i creuen què han de fer si atenen els condicionants polítics. Aquesta dicotomia va quedar meridianament clara en la compareixença pública d’Alba Vergés i Josep Maria Argimon el 4 de gener, després de la reunió del Procicat en la qual es va decidir fer marxa enrere en la reobertura de comerços, bars i restaurants i decretar el confinament perimetral municipal. La situació era molt preocupant, van dir, les dades estaven empitjorant ràpidament. Des del punt de vista epidemiològic, les mesures haurien de ser més dures, van reconèixer, però la necessitat de preservar l’economia impedia d’aplicar-les. Argimon ho va il·lustrar amb un comentari esclaridor: “Tenim el país i la situació econòmica que tenim. No som Alemanya”. La seva ambició no era, per tant, doblegar la corba de contagis, fer-la caure i evitar un nombre important de morts, sinó evitar que continués pujant.
En la gestió d’una situació tan greu com aquesta, el pitjor error és entrar en contradicció. Si la situació era tan greu, i realment ho era, per què no s’aplicaven les mesures immediatament en lloc d’esperar al dia 7? La raó estava clara: per salvar la campanya de Reis. Però salvar la campanya de Reis significava donar tres dies de marge al virus per continuar expandint-se. Tampoc es pot dir que, des del punt de vista epidemiològic, les mesures haurien de ser encara més dures i a continuació reconèixer que no s’atreveixen a aplicar-les, perquè és admetre que la salut i la vida de la gent no ocupa el primer lloc en l’ordre de prioritats.
Per salvar la campanya turística de l’estiu, provoquem la seguda onada. A diferència del que va ocórrer després del confinament, que va arribar a arraconar el virus fins a menys de 10 casos per 100.000 habitants en 14 dies, la gestió de la segona onada sempre ha estat un vull però no puc. Mai hem arribat a baixar la corba a nivells controlables. Des del 7 de desembre, la situació de la pandèmia no ha fet més que empitjorar i, malgrat les advertències dels sanitaris, els dubtes de les autoritats han sigut constants. Conforme afloraven les protestes dels sectors econòmics més afectats, augmentaven els dubtes i vacil·lacions. Per voler salvar el pont de la Constitució vam tenir el repunt de desembre; per salvar el Nadal i la campanya de Reis, ara la pandèmia s’ha tornat a disparar i tindrem una pujada de gener que tornarà a posar al sistema sanitari a punt del col·lapse. En rigor, hauríem de tornar a un nou confinament.
En la segona onada no s’ha aconseguit baixar la incidència a nivells controlables i la situació continua empitjorant
Tot això passa ara que portem un any de pandèmia i que tenim una amarga experiència i exemples pròxims a Europa que ens mostren les conseqüències de reaccionar tard. Londres ha hagut de decretar el tancament total i el seu sistema sanitari està col·lapsat. Suècia ha hagut de rectificar la seva política de convivència amb el virus i la virtuosa Alemanya encara no s’explica per què té més de mil morts diaris malgrat les mesures adoptades. Aquí, després de l’estiu, s’ha imposat un model de gestió de la pandèmia que no busca arraconar el virus, sinó conviure amb ell, i això significa acceptar un nombre important de morts que es podrien evitar. Cada vegada està més clar que un tancament exigent i curt és més eficaç per fer caure la corba i també permet repartir millor les càrregues econòmiques de la pandèmia. Hem perdut l’oportunitat de fer-lo coincidir amb les vacances de Nadal. Les autoritats han optat per ballar amb el virus, encara que això signifiqui ballar amb la mort.
