Selecciona Edició
Connecta’t

El forat negre de la pandèmia

Des de l’inici de la crisi del coronavirus, més de 28.700 residents de centres de gent gran s’han infectat a Catalunya i uns 8.000 han mort

Un equip de sanitaris vacunen residents al centre geriàtric Gravi, a Polinyà.
Un equip de sanitaris vacunen residents al centre geriàtric Gravi, a Polinyà.

Les residències de gent gran comencen a veure la llum al final del túnel en el qual han estat des de l’inici de la pandèmia. El motiu no és cap altre que l’arribada de la vacuna. El Departament de Salut calcula que entorn del 50% dels residents haurien rebut la primera dosi (divendres passat eren 22.373, un 47%), tot i que eviten aclarir quan preveuen acabar d’administrar-la. Des de l’inici de la pandèmia, més de 28.700 residents s’han infectat i uns 8.000 han mort, segons la Generalitat. El 55% de les morts a causa de la covid-19 a Catalunya s’han produït en aquests centres.

Eren el caldo de cultiu perfecte per a un virus que creix exponencialment en espais tancats i massacra els més grans. Les residències de gent gran i discapacitats van ser les grans víctimes del factor sorpresa amb què la desconeguda Sars-Cov-2 va fuetejar el món la primavera passada: llocs tancats, sense protecció ni protocols preventius, poc ventilats i plens de persones molt vulnerables. La covid-19 s’hi va acarnissar.

“La primera onada va ser d’absoluta incertesa i estupefacció. Va morir molta gent en molt pocs dies. Faltava material i tot estava col·lapsat. No estàvem preparats. Va ser un caos total”, resumeix ara Vicente Botella, president d’Upimir, patronal de les residències petites i mitjanes. El virus es colava per tot arreu i els avis queien malalts un darrere l’altre.

De poc va servir tancar les residències a visites externes al març i intentar blindar els centres. El coronavirus ja estava dins i feia estralls: emmalaltien, s’encomanaven entre ells, no hi havia recursos per atendre’ls i els professionals, sense accés a equips de protecció individual (EPI), eren també vectors de transmissió o víctimes del virus –o les dues coses.

Segons un estudi realitzat per l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona a les 69 residències de la seva àrea d’influència, el 24% dels residents i el 15% dels treballadors van donar positiu entre el 10 i el 24 d’abril. “No en sabíem res. No teníem EPI, no coneixíem el virus... El personal no sabia què fer perquè estaven acostumats a cuidar, no a curar”, coincideix Montse Llopis, de la patronal ACRA. La malaltia, a més, circulava en silenci en la majoria dels casos: el mateix estudi de la Vall d’Hebron constata que el 70% dels residents i el 56% dels treballadors infectats per la covid-19 van ser asimptomàtics.

L’àvia de Víctor Echáiz va ser un d’ells. La dona, de 95 anys, va contreure la covid-19 de manera asimptomàtica l’abril a la residència Palau, a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental). Àvia i net feia diverses setmanes que no es veien i encara els faltava molt per retrobar-se. “Van estar tancats a les habitacions tres mesos. La meva àvia va donar negatiu el 10 de maig, però va passar un mes més confinada a l’habitació. He tingut la sort de parlar amb ella per telèfon gairebé cada dia, però encara no he pogut veure les seqüeles que li ha causat l’aïllament”, explica Echáiz.

La solitud va fuetejar les residències tan fort com la covid-19. S’hi van suspendre les visites, les activitats socials, les teràpies grupals, els cursos. Els confinaments més estrictes es van viure allà i la gent gran va passar mesos tancada entre les quatre parets de l’habitació. “La meva àvia és una persona forta a nivell psicològic, però segur que li ha afectat. El que em preocupa més és a nivell motriu, perquè es van cancel·lar les sessions de fisioteràpia” apunta Echáiz. Un estudi de l’Hospital del Mar revela que el 60% dels avis amb deteriorament cognitiu van empitjorar amb el confinament i set de cada 10 van abandonar les seves activitats diàries.

El punt més discutit durant la primera onada va ser, tanmateix, l’accessibilitat dels residents als hospitals. Els centres estaven col·lapsats i moltes famílies i treballadors de les residències van denunciar els impediments per traslladar-los als hospitals. El Govern sempre ha negat que hi hagués directrius de limitar l’entrada a cures intensives, per exemple, en funció de l’edat. Tanmateix, sí que es va difondre un protocol del Sistema d’Emergències Mèdiques que avalava limitar la ventilació mecànica a majors de 80 anys en les emergències, encara que matisava que, en qualsevol cas, s’havia de prioritzar el criteri clínic per sobre de l’edat.

Un descans, i un altre cop

Després de la primera onada, l’estiu va donar un descans als centres, que van tornar a obrir les portes a les famílies amb estrictes mesures de seguretat. Però els dies de calma han durat poc. La segona onada va tornar a entrar a les residències, encara que l’experiència de la primavera ha servit als centres i a les autoritats per preparar-se a consciència. Aquesta tardor s’han arribat a contagiar 500 avis per setmana i n’han mort més de 150 en set dies. A l’últim mes, cada setmana en morien centenars.

“Durant la primera onada, l’Administració no hi estava preparada i no va donar recursos. En la segona onada estàvem més preparats, però també hi ha molts protocols, això és un campi qui pugui. Tenim molta càrrega de treball i no fem bé la nostra feina perquè hem d’estar més pendents de les tasques de despatx i coordinació que d’atendre els usuaris”, valora Botella. En aquesta onada, l’atenció primària s’ha posat a coordinar l’assistència mèdica a les residències, sovint es fan tests rutinaris a treballadors i usuaris, els centres estan sectoritzats per separar els positius i hi ha circuits de treball diferenciats. Però continua sent insuficient per blindar les residències.

No hi ha manera de blindar aquests centres al 100%. “L’Administració sembla que es conforma amb aquestes xifres de morts. S’haurien de fer més test setmanals als treballadors i cribratges alterns als residents quinzenalment, per exemple. El protocol actual és un colador de contagis”, lamenta Echáiz.

Una gestió de la Generalitat molt controvertida

La gestió del Govern a les residències ha estat molt qüestionada des del primer moment i fins i tot va posar contra les cordes, al caire de la dimissió, el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani. Quan la situació a les residències es va desbordar, el Departament de Salut va assumir-ne el comandament i la situació va millorar momentàniament, però la consellera, Alba Vergés, ha tornat a rebre crítiques per la gestió de casos paradigmàtics com la residència de Tremp, amb més de 60 persones mortes per covid.

Aquest centre estava qualificat “de referència”, és a dir, apte per acollir i tractar gent gran encomanada d’altres residències de la zona. Aquest sistema de trasllat de positius a altres residències ha sigut molt criticat per familiars i treballadors pel temor de dispersar el virus. Llopis, d’ACRA, el defensa: “Les residències de referència són necessàries, són un baló d’oxigen per als centres que no poden sectoritzar”. La coordinadora de Residències 5 +1 es va manifestar en contra i va alertar dels riscos: “Només serveix per posar en perill els usuaris i treballadors de la residència receptora”, va dir en un comunicat.

Ara les residències esperen la vacuna contra la Covid-19 amb una barreja d’esperança i escepticisme. Catalunya va començar diumenge a vacunar els més vulnerables, però part del sector avisa que el desplegament logístic s’ha fet a corre-cuita. “Creiem que s’ha improvisat molt. Ens falten líders”, critica Botella. I adverteixen que, encara que hi hagi vacuna, no es pot abaixar la guàrdia: l’amenaça del virus continuarà durant diversos mesos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >