_
_
_
_
_

Els ‘riders’: quan l’oficina és al carrer

Els repartidors de les empreses de missatgeria a domicili han establert localitzacions de Barcelona per confraternitzar mentre esperen la següent comanda

Un grup de 'riders' esperen les comandes al carrer, a Barcelona.
Un grup de 'riders' esperen les comandes al carrer, a Barcelona.Juan Barbosa
Cristian Segura

Damunt del banc han deixat la barra de pa, unes safates amb talls de formatge i de pernil i llaunes de beguda energètica. Al seu voltant tenen els estris de treball: les bicicletes i motxilles per transportar les comandes. “Aquesta és la nostra oficina”, diu de broma Heidi Adames, de 43 anys. És la més gran d'un grup de set veneçolans que queden pràcticament cada tarda al mateix banc, davant la Sagrada Família. Berenen el que han comprat en un supermercat mentre esperen que comenci l’activitat amb el torn dels sopars.

Más información
“Encara ens fa por repartir, el virus encara és aquí”
‘Riders’ i autònoms: jugar-se la pell per repartir amb bicicleta per 4,5 euros la comanda
“Ara espero que Glovo contracti tots els treballadors sense trampes”

L'avinguda Gaudí, cantonada amb la Sagrada Família, és un dels enclavaments estratègics a Barcelona per als repartidors de les empreses de repartiment a domicili. Són llocs on queden per confraternitzar quan cau la demanda per posar-se al dia i compartir somnis i misèries. Aquests espais s'han convertit en els camps base dels riders perquè és on hi ha més restaurants de menjar ràpid. Els més freqüentats, segons les persones consultades durant tres dies d’entrevistes, són la Sagrada Família, l’hamburgueseria Five Guys de plaça Catalunya, plaça Universitat, la plaça Francesc Macià amb avinguda Josep Tarradellas i el centre comercial Glòries. Allà poden coincidir cinc, deu o vint repartidors asseguts en bancs o muntats a les bicicletes, amb la motxilla a terra i música al mòbil. Normalment, expliquen, s'ajunten segons la procedència: els hispanoparlants, els brasilers, els pakistanesos o els magribins, cadascú en el seu entorn de confiança.

“La Guàrdia Urbana ens separa quan ens reunim bastants, per això del coronavirus”, explica Manuel Gutiérrez des de plaça Catalunya. A Gutiérrez tots el coneixen com el Chiquitín, per la seva alçada. També és veneçolà, com un altre compatriota seu que espera al seu costat. Prefereix la zona del Five Guys més que la de la Sagrada Família, perquè és més incòmode accedir a la zona alta, que té carrers més costeruts. Va arribar fa un any a Espanya i sempre ha treballat com a repartidor. “Aquí tots ens ajudem, no importa la nacionalitat. He fet massa amics!”, comenta Gutiérrez mentre saluda un “haitià” –així anomena els companys negres, encara que siguin africans. “Quan tenim festa, quedem per fer barbacoes, posem diners entre tots per a la carn. Ens ho passem bé”.

El grup de veneçolans de la Sagrada Família van dinar plegats cada dia assenyalat de les festes de Nadal al seu banc. “A Espanya estem sols i som com una família. Si a algú de nosaltres li falta qualsevol cosa, l’ajudem. Perquè, quan ets migrant, cada dia sense treballar és un dia sense ingressos”, resumeix Enrique Velázquez, de 40 anys. Velázquez calcula que en un mes com a repartidor es poden guanyar fins a 600 euros, just per sobreviure i transferir una partida a la família a Veneçuela. Com tots, Velázquez vol deixar aquesta feina. Està estudiant per obtenir el permís de conduir de camions.

Alirio José Morán te 41 anys i reconeix que amb la seva edat no és el mateix guanyar-se les garrofes pedalejant que amb 25. Al seu San Cristóbal natal, a Veneçuela, va regentar un negoci d’informàtica. En els pocs mesos que fa que treballa com a repartidor a Barcelona, ja ha tingut tres bicicletes: la primera era “una bici normaleta, velleta”; quan va poder, la va substituir per una elèctrica, però li van robar. Ara porta la tercera, una inversió que encara ha d’amortitzar. Als nous se'ls identifica perquè tenen les pitjors bicicletes, diu l’Oslei, un cubà estacionat davant el centre comercial de Glòries. Fa una setmana que és rider i en fa servir una que li han deixat. La motxilla que porta també és prestada: és de Just Eat, però ell treballa per a Uber Eats. Una de les primeres coses que s'aprèn seguint aquests repartidors és que molts porten motxilles d’una marca que no correspon a la de l'empresa per a la qual treballen. A l’Oslei, que encara no coneix ningú del gremi, li van recomanar que passés per Glòries perquè allà l'ajudarien a aprendre els trucs més bàsics de l'ofici.

Marcos Vinicius, de 25 anys, ha quedat a les set amb els seus col·legues a la plaça Universitat, com cada tarda, mitja hora abans que comenci el torn dels sopars. Porta una motxilla de Deliveroo tot i que reparteix per a Uber Eats amb un compte que lloga a un amic: “Ara és difícil fer-se un compte, sobretot de les empreses amb més comandes, com Glovo. Encara que no ho sembli, ara hi ha menys demanda per part dels clients”. Va arribar fa deu mesos a Barcelona amb un contracte com a cuiner en un conegut restaurant de la ciutat. La feina li va durar una setmana, fins que va esclatar la pandèmia de la covid-19. Vinicius, un jove corpulent i barba rossa, cargola una cigarreta mentre riu amb els acudits dels seus companys. Només fa tres mesos que és rider i continua utilitzant la mateixa bicicleta antiga sense motor elèctric. Tampoc sembla que li importi, perquè no espera gaire d'una feina tan precària que, això sí, li ha donat bons amics.

Un gremi amb molts veneçolans

“No sé si els veneçolans som majoria en aquesta feina, perquè hi ha molts pakistanesos, però sí que som molts; el nostre país és misèria”, diu Enrique Velázquez. El 43% dels repartidors que treballen per a Glovo són veneçolans, segons dades aportades per la companyia líder del sector a EL PAÍS en un reportatge del maig passat. El Tribunal Suprem va dictaminar el setembre passat que els missatgers de Glovo són falsos autònoms.

Entre el 2009 i el 2019, el nombre de veneçolans residents a Catalunya va créixer un 128% fins a les 23.000 persones. La majoria està a l'espera que es decideixi si se'ls concedeix la residència per raons humanitàries. Alirio José Morán pregunta a Heidi Adames si ja ha iniciat els tràmits de l'asil. “D’aquí a tres mesos”, respon ella. Adames era caixera en un peatge de Caracas. En cap moment perd el somriure, tot i que admet que aquesta feina és molt dura per a ella, i més encara en aquests mesos de fred.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_