Selecciona Edició
Connecta’t

La cicatriu de l’autòmat

Desconvocat el ritual familiar del tió, vaig buscar un succedani de la infantesa en les antigues joguines de les renovades golfes del Museu Marès

Un pallasso del Museu Marès.
Un pallasso del Museu Marès.

No vull saber quina va ser la ferida inaugural. Però la cicatriu es pot resseguir: l’absència, aquest Nadal covídic, del ritual del tió amb els nebots, sanador succedani durant l’última dècada del que feia amb els fills, al seu torn pàl·lida, vana reconstrucció del de la meva infantesa. Ara constato que en la seva alegria innocent rastrejava de manera injusta indicis de la que havia estat la meva davant de paquets modestos als peus del test més gran de casa, la d’un arbust que vam batejar el-d’orelles-de-Mickey, suplent d’un avet que no podíem o volíem comprar…

L’espiral no s’esvaeix (per això som aquí) davant de la renovada Sala de les Diversions, a les golfes del Museu Frederic Marès de Barcelona, l’última del Gabinet del Col·leccionista que el seu fundador va batejar com a “Museu Sentimental”. Amb encert. “Estan mal posats, aquell és l’oficial i aquell altre, el trompeta, hauria de ser al davant”, il·lustra, perdonavides, el senyor amb abric i barret a la seva dona mentre contemplen la col·lecció de soldadets de plom al pòrtic de la sala. Sona com una ofensa, potser perquè els de l’única desena que vaig tenir no tenien companyia ni rang, pesats trossets descolorits, totalment grisos, sense relleus... Un, mala còpia del de Hans Christian Andersen, era manco, un tret que, curiosament, impedia la seva estabilitat. Em pregunto si els que vaig tenir de plàstic (indis, vaquers, confederats, ianquis, tropes de la Segona Guerra Mundial…) aguantarien una parada militar si els dos pots circulars i alts de detergent de cinc quilos de Dixan o de Colón que els guardaven no haguessin desaparegut quan els pares van deixar el pis familiar.

Passo injustament ràpid (l’excés d’halo intimista de la nova il·luminació hi ajuda) pels fullets antics del XIX del Liceu, algun cartell de corrida de toros del 1853 o del 1913 (“Machaquito, Gallo, Gallito, Vicente Pastor”), una foto de Santiago Salvador, l’anarquista de l’atemptat al coliseu del 1893, i uns quants Singlots poètics, de Serafí Pitarra (“Cada obra, un singlot. Cada singlot, un ral”). Però els diorames de cartró, com més tard passarà amb els teatrets que reprodueixen l’Apolo, l’Español o la Zarzuela, em converteixen en un insecte amb fototaxi positiva a la llum infantil: sis, set capes de profunditat, entrar en mons com el de l’escenari oriental, on al fons agafa relleu un carruatge tirat per un drac…

Ha estat una fogonada, impossible de retenir, però tot just ha passat una imatge borrosa d’un diorama semblant que hi havia a casa d’una tia, un pis que era la seva wunderkammer personal, tot rastre d’allò perdut després d’una disputa familiar. Cada trasllat, un esquinçament sentimental. El centelleig s’anirà repetint, amb estampes incapturables que no havien tret mai el cap. Passa amb el Chim-Chuap, joc de petites peces romboidals que permeten fer set figuretes, “passatemps xinesc amb què es distreu freqüentment la noblesa del celeste imperi”, diu la seva vetusta capsa. En vaig tenir un de semblant, de plàstic, clar, groc, emmarcat en un quadrat vermell; i un altre, verd i blanc. No sé on deuen ser, ni si encara existeixen, de la mateixa manera que desconec en quina part de la meva rebotiga emocional dormia fins ara el seu record.

Passa el mateix amb un milió i un puzle de cubs, tots dos de fusta, que ja no sé si vaig tenir o bé és un record implantat ara per la seva visió a les vitrines del Marès. Sí que va ser ben real una capsa amb blocs de fusta per construir. Era a casa de l’àvia paterna, on anava amb el meu progenitor: ells parlaven fluix al menjador, davant de la taula amb hule, mentre deixaven el nen amb uns escassos blocs de colors i un parell de soldats de cavalleria napoleònics, restes de sèrie de la infantesa del meu pare i el seu germà sortides d’una capsa de sabates. Calia moure’s en silenci per no destorbar la besàvia, sempre al llit i amb el llum apagat, més misteri i secretisme d’unes visites que no solien relatar-se a la meva mare.

Un llampec porta també una baldufa de fusta amb una corda de blanc gastat, i un vagó de tren de llautó, solitari, no tan luxós com el de la vitrina, vermell en comptes de verd oliva i sense cap via. Però, en canvi, sí que és gairebé freudianament idèntic l’ocell tancat a la gàbia daurada: terra de vellut verd gespa, posat sobre un tros de branca, pèl-roig, ulls inquietants en dos punts negre atzabeja brillant; cua i bec movent-se molt lentament. El de casa de la tia emetia tres tipus de cant…

És l’avantsala de l’àrea de les nines de porcellana, cares amb ulleres un punt tètriques, com la de la que reposava al capçal del llit de l’àvia. I la dels autòmats, una dotzena dels quals han recuperat el moviment i la música originals. La parpella dreta mig caiguda i la llengua espasmòdica que entra i surt de la boca donen al pallasso que toca el violí un punt sinistre, que contrasta amb el candor del nen oriental que s'amaga darrere de la pandereta mentre dona voltes. Un altre pallasso pèl-roig acròbata amb una cadira és tan espectacular com el d'un altre nen que, agenollat amb orelles de burro, aprèn la lliçó sota la vareta del professor... Hi ha un tercer infant que arrossega un carro… ¿No n’hi havia un a casa que feia el mateix amb una tartana, prop d’un àngel de porcellana de capa vermella i música metàl·lica que sostenia una espelma?

“No toqui!”, em renya un punt excitat un vigilant quan intento obrir el ventall de fusta de la paret que conté darrere d’un vidre, al costat d’altres documents, un joc de l’oca de paper de fil del XIX, amb les instruccions al centre (“Es trobarà a la llibreria Piferrer, plaça de l’Àngel”, diu al peu). Igual que em cridava la meva mare. Tot complet… Un últim embat de la memòria m’espanta: el parquet de les golfes del Marès, amb les seves formes quadrades, és idèntic al que hi havia a casa de la meva tia.

Sense saber-ho, tots aquests anys adults he conservat la fe, Fidem servavi, em dic en sortir. Sí, les ferides acaben cicatritzant, fins i tot en un autòmat, però aquella cicatriu no deixa de ser memòria mateixa d’aquella ferida que, en el fons, doncs, encara hi és.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >