Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Grans rebaixes

La pandèmia pot amb tot. I la pèssima gestió que n’està fent la Generalitat sembla ideada per rematar la poca cosa que el virus deixa viva

El centrec omercial L'Illa Diagonal aquest dijous.
El centrec omercial L'Illa Diagonal aquest dijous. EL PAÍS

En un passat que sembla remot tot i que només ens trasllada a pocs anys enrere, tal dia com avui el marcarien les rebaixes. Les del gener. Les que un sector del comerç sempre va voler regulades, inflexibles, punitives per a qui n’alterés l’ordre, la rigidesa i la tradició. El mateix sector que acusava qui demanés certa porositat de pecaminós liberal partidari dels grans centres comercials. Uns negocis que anaven ampliant la seva presència a les perifèries gràcies a unes administracions que per darrere en facilitaven l’obertura mentre que públicament aplaudien la protesta avalant el tribunal de la Inquisició que cremava a la foguera qui gosava establir matisos per ser enemic del comerç local, la botiga de proximitat i la vida activa de pobles i ciutats castigats a morir inexorablement el dia que les persianes dels comerços romaguessin avall.

Va ser aquest mateix sector el que a partir de la crisi anterior va començar a vulnerar les seves pròpies normes llargament imposades perquè a la força escanyen. De sobte, les lleis fetes a mida els semblaven cotilles que impedien la lliure respiració i limitaven la llibertat que abans denigraven. És el segment econòmic que recorda com un simple halo de nostàlgia qualsevol d’aquelles pretensions antigues. La pandèmia pot amb tot. I la pèssima gestió que n’està fent la Generalitat sembla ideada per rematar la poca cosa que el virus deixa viva. Fins i tot Quim Torra, des de la talaia de la seva inhabilitació, admet públicament que el revolta contemplar tanta incapacitat, incoherència i arbitrarietat dels seus. Com si no hi tingués res a veure. Ni tampoc tingués a veure amb el seu llegat, fruit d’una inexistent gestió política, conseqüència, al seu torn, d’haver prioritzat l’activisme i oblidat l’obligació democràtica de complir amb el servei eficaç i efectiu a la ciutadania.

Ni l’esperada arrencada de la vacunació han sabut gestionar, per més excuses i correccions que proclamin. Però ja no colen. De fet, es poden establir comparacions amb altres autonomies. Odioses però inevitables. Com les que poden adduir a partir d’avui els ciutadans que alterin els nous límits a la seva llibertat si qui els adverteix és la mateixa administració que no va saber ni va poder posar fi a la rave de Llinars del Vallès. Tan orgullós pot seguir el nostre Govern en la seva bombolla com enutjats els catalans per la seva imperícia.

Sense marge per acusar el Govern central dels errors propis, ja només queda esperar el veredicte de les urnes i la seva complexitat posterior. Mentrestant, continuarem assistint a l'intercanvi de retrets i d’inculpacions i a desqualificacions que tan lògiques són per assenyalar el contrari com inacceptables quan toca rebre-les. I distrets amb el lamentable espectacle ja en cartell i que facilitarà l’entrada de la dreta més extrema al Parlament, procuraran que perdem de vista, encara que sigui durant uns dies, les altres moltes rebaixes que ens apliquen. Aquelles que de tant que fa que hi són ja no tenen horari ni data en el calendari.

Les organitzacions comercials apunten que, després de les noves restriccions, al 40% dels negocis a Catalunya gairebé no els queda marge. Les grans plataformes digitals són les beneficiades pels canvis d’hàbits de consum i les empreses de repartiment a domicili continuen traient rèdit del que la quarantena va potenciar. Els hotelers exigeixen ajudes directes fins que torni el turisme. L’atur a Catalunya frega el mig milió. I ningú sap a dia d’avui quants ERTO es convertiran en ERO. Ni com es retornarà tot el que ja s’ha prestat més la demanda pendent. Els agents socials insisteixen en la possibilitat que els suports europeus arribin tard i es distribueixin malament. O que siguin insuficients per pal·liar tots els danys acumulats. De fet, Espanya, amb Catalunya al capdavant, és un trist líder entre els països en els quals la crisi econòmica s’ha acarnissat amb més intensitat. Ho demostren organitzacions no governamentals i bancs d’aliments desbordats. I per a la recuperació completa caldrà esperar alguns anys més. Els Pressupostos ja en vigor, sent positius, obliguen a fer una gestió molt curosa. I l’augment d’impostos que tant defineix l’esquerra demana cautela perquè hi ha el perill d’empobrir encara més la castigada i aprimada classe mitjana.

I com a complement d’aquest quantitatiu estat de la qüestió hi ha, a instàncies de la por, la intangible però no per això menys important pèrdua qualitativa. Des de l’efecte dels petons i les abraçades prohibits a l’adeu improcedent dels éssers estimats. De l’emblemàtica mascareta que tant simbolitza a les llargues cues i esperes per comprar el que és imprescindible. Però, sobretot, la limitació d’aquella llibertat que una vegada perduda ja no es recupera i davant la qual tots hem cedit acríticament.

Sí, són temps de grans rebaixes. Les que poden haver vingut i ja no marxaran.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >