Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Vida, literatura: ‘The Paris Review’

Els autors anglosaxons actuals mostren a les entrevistes una cultura literària més limitada que la dels europeus

Fragment de la coberta de la selecció d’entrevistes de 'The Paris Review' d’Acantilado.
Fragment de la coberta de la selecció d’entrevistes de 'The Paris Review' d’Acantilado. EL PAÍS

La revista d’aquest nom va ser fundada a París el 1953 i es va dedicar a l’edició i promoció d’autors emergents, sobretot els d’expressió anglesa, i també a comentar-los amb articles i entrevistes. El 1973 es va traslladar a Nova York, on encara resideix i resisteix. De fet, el món anglosaxó continua sent (com al XVIII i XIX) el més prolífic en revistes literàries, gràcies a les quals es dona suport no solament a la creació i s’afavoreix l’existència d’una “societat literària”, cosa que a Catalunya va donar-se al primer terç del XX, i a Espanya als Segles d’Or i al període il·lustrat. Després, mai més: es tracta d’un país extensament alfabetitzat, però cada dia més analfabet pel que fa a les dues arts que donen més sentit a qualsevol vida, i a la mort corresponent: la música i la literatura.

Ara es publica, i és gran esdeveniment, una molt satisfactòria i extensa antologia de les entrevistes que The Paris Review va incloure, entre la més antiga, a E. M. Forster, de 1953, i la més pròxima als nostres dies, a Roberto Calasso, de 2012; no hi arriba a sortir-ne una magnífica a Enrique Vila-Matas el 2014, i sap greu, perquè el nostre escriptor excel·leix en aquest gènere: The Paris Review. Entrevistas, 2 vols., diversos traductors (Barcelona, Acantilado, 2020).

El que més s’hi troba són entrevistes a escriptors en llengua anglesa, però no n’hi manquen a escriptors en castellà (nou si ho hem comptat bé, entre elles una a Borges), en francès (10), en italià (3, totes al segon volum), i en alguna altra llengua.

La primera cosa que s’observa en llegir el total d’aquests col·loquis és que el periòdic trimestral, fundat a París, tenia com a comesa principal estimular la novel·lística anglesa i nord-americana des d’una plataforma europea. El trasllat a Nova York correspon, si fa no fa, al ple assentament dels autors anglosaxons a Europa, on van començar a ser traduïts i editats per les grans cases editorials en castellà (Anagrama, per exemple), italianes i franceses. Una perfecta estratègia.

La segona cosa que s’hi entén és que, entre els entrevistadors, n’hi ha de bons i de no de tan bons, mentre que els escriptors entrevistats (almenys en aquesta antologia) posseeixen quasi tots una enorme qualitat intrínseca. Per exemple, sorprèn que una bona part dels mals entrevistadors comencin sempre el diàleg demanant als autors com escriuen, a quina hora, amb quin estri... i, el més incomprensible de tot, que Jeffrey Meyers li pregunti a la gran Iris Murdoch “quantes paraules escriu normalment en un dia”, com si la producció literària tingués alguna cosa a veure amb la fabricació de cotxes en el sistema taylorista. Prestigi del maquinisme!

Una tercera cosa a observar és que, pel que es llegeix, els autors anglosaxons contemporanis tenen una cultura literària molt limitada (la menys cultivada sembla Toni Morrison), bàsicament cenyida als seus anys de vida lectora. Els europeus, per contra, exhibeixen major solidesa: així en el cas sobrenatural de George Steiner, però també de Yourcenar i d’Eco i Calasso. Ja s’encarrega Saul Bellow de precisar que la novel·la “d’idees” és un gènere molt propi del nostre continent (esmenta Thomas Mann, que podria haver entrat a la revista), i molt poc de Nord-amèrica. Fins i tot dins del panorama de les lletres en anglès, els autors semblen dividir-se, com en la famosa Querelle des Anciens et des Modernes, en amics de l’última moda i amics de la tradició americana, que, per descomptat, no pot anar més enllà de Poe, Melville o Hawthorne. Per entendre que la psicologia dels escriptors és molt vària, n’hi ha que parlen com si fossin tota una institució i una solemne autoritat (no direm qui) i n’hi ha d’una humilitat extraordinària, com ara Primo Lévi (que també és dels que parlen d’experiències viscudes i narrades, no solament de ficcions), Auden o Brodsky, tots ells representants d’una literatura carregada de vida. Faulkner esbossa una teoria que anys més tard Foucault plasmaria en un famós article sobre “la mort de l’autor”; Simenon té molt clar que no hi ha comunicació eficaç entre les persones (com Jacques Lacan), però sí que n’hi ha en la relació entre un home o una dona i el seu llibre. També sabrem (extrem d’alta poètica) que la paraula cat és molt millor que dog per fer versos, com diu T. S. Eliot.

I el conjunt resulta una perfecta, ampla visió del que ha estat la vida literària a Europa (incloent-hi Turquia: Orhan Pamuk) i Amèrica, que són cosines germanes en l’àmbit de les lletres universals. La lectura hi és plaent, les traduccions són excel·lents —sembla venir de l’original que Mme de Sévigné es converteixi en Mme de Chevigné (vol. I. pàg. 438)—, i tota persona amiga de la literatura contemporània passarà hores de delícia llegint in extenso aquests dos volums de conversacions sobre la vida i l’art d’escriure en vers, en prosa i en forma de guió cinematogràfic (Billy Wilder; una de les millors entrevistes del llibre).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >