Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Un món en una estrofa

Pasternak va deixar poemes en la veu del seu famós doctor Jivago

Boris Pasternak,a Moscú.
Boris Pasternak,a Moscú. Bettmann Archive

Un sol llibre pot canviar de manera significativa les idees i l’actitud del lector”, deia un informe de la CIA; d’aquí la importància estratègica de la cultura durant la Guerra Freda. El sistema comunista perseguia la literatura i la substituïa per mera propaganda, mentre que la propaganda del món lliure recolzava, a vegades, en autèntica literatura. Borís Pasternak (1890-1960) és conegut entre nosaltres sobretot per la novel·la Doctor Jivago —d’impossible publicació a l’URSS i que va acabar sortint per primer cop a Itàlia el 1957— i per la pel·lícula que se’n va fer el 1965, de gran èxit. Va ser un dels llibres decisius per entendre com era la vida a l’altra banda del teló d’acer, tal com abans ho havien estat les memòries del desertor Victor Kravchenko (en castellà: Yo elegí la libertad, 1946) o ho va ser més tard Arxipèlag Gulag(1973) d’Aleksandr Soljenitsin.

QUAN ESCAMPI

Borís Pasternak

Trad. d’E. Miralles i R. San Vicente

Edicions de 1984

192 pàg. 18.50 euros

Pasternak, abans i després de la seva gran obra, és també un destacat poeta. Al començament va compartir els entusiasmes revolucionaris i l’ebullició creativa d’aquells anys; no va ser sinó a mesura que s’incrementa la persecució d’intel·lectuals i escriptors en temps de Stalin que es desenganya de la situació i es distancia del règim fins al punt que es veu obligat a renunciar el premi Nobel el 1958. Es va desentendre aviat de les avantguardes; en una entrevista a The Paris Review publicada l’any de la seva mort, va afirmar: “Mai no he entès aquests somnis d’un idioma nou, d’una forma d’expressió del tot original. A causa d’aquest somni moltes de les obres dels anys vint, que no van ser més que experimentació estilística, han deixat d’existir”.

La poesia no va deixar mai d’interessar-li, però “la vida s’havia tornat massa complicada” i li va acabar semblant “insuficient per expressar la immensitat de la nostra experiència”. El seu penúltim recull de poemes els va atribuir a Jivago i els va afegir al final de la novel·la.

L’últim recull és aquest Quan escampi, que no va poder aparèixer sinó pòstumament, el 1961. L’expressió de la intimitat i la celebració de la vida són els eixos principals de la seva lírica, i especialment d’aquest llibre. Sorprèn que en aquells anys, enmig de tantes limitacions i prohibicions, Pasternak fos capaç de transmetre vívides i felices impressions dels boscos, la neu, les tempestes, el pas del temps, la gent, les feines del camp, i també el seu propi entusiasme, com un element més del paisatge, quan “al trenc d’una alba nova”, s’alça i “proves d’encabir-hi, en una estrofa, al damunt d’un full, el món sencer”. No conté pas el resum d’una vida, però potser sí la síntesi d’una manera d’entendre-la. La qüestió política només apareix una vegada, en un poema dedicat al Nobel que el govern li va impedir acceptar, malgrat que “jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa / del meu país natal”; és un lament, i tot i així és optimista perquè acaba confiant en la victòria de “l’esperit de la bondat”.

La traducció d’un poema només pot donar un pàl·lid reflex de l’efecte que causa l’original en un lector coneixedor de la llengua i prou avesat als recursos poètics. Una ullada al text de Pasternak és suficient per veure que el grau de formalització és elevat: quartets de versos rimats. S’ha hagut de sacrificat la rima, però el resultat està escrit en vers, i això és el mínim que es pot demanar: versos catalans ben fets. Deia Pasternak que “la literatura és l’art de descobrir alguna cosa extraordinària en la gent ordinària i de dir amb paraules ordinàries alguna cosa extraordinària”. I això és el que es troba en aquest Quan escampi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >