Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La vida i l’art

'La tempesta', de Giorgione: un plaer, com dinar amb segons qui, diu Fonalleras

'La tempesta', de Giorgione.
'La tempesta', de Giorgione. EL PAÍS

A La sala d’estar és un camp de futbol, Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) convertia en certesa la vella ambició de contenir el món en la força natural i adulta de cada frase, i, com si li importessin més l’atmosfera que els desenllaços, més el caràcter que la psicologia, més la naturalesa humana que les deduccions de la raó —tot era finit, però gens precari—, mirava els records de la seva infància a Girona, els jocs i les aventures, les excursions amb els avis, les olors i els menjars de la cuina de la mare, els viatges del pare com a guia turístic, que és qui li obre les portes de Roma per primera vegada. Aquella passió italiana ara es concreta en la crònica de viatges Tot el que hi veig, que a la vegada és el relat de les seves experiències estètiques davant de determinades obres d’art (a Itàlia, però també a Holanda, a Dinamarca, a Nova York, a Madrid) i una celebració vital de la gent que l’estima i l’acompanya.

TOT EL QUE HI VEIG / L'ESTIUEJANT

Josep Maria Fonalleras

L’Avenç / Vitel·la

130 / 87 pàg.

11,99 / 18,50 euros

També es pot llegir com el quadern d’apunts d’on sorgirà el seu primer llibre de poemes, L’estiuejant, on aconsegueix amb una plena maduresa que l’existència estilística de cada text depengui només de la seva exigència interior, no de la biografia de l’home que l’ha suscitat.

A Tot el que hi veig es llegeix la persona Fonalleras; a L’estiuejant, en canvi, es llegeix només la seva veu, objectivada, com si el poema s’executés a expenses del poeta. En tots dos casos, però, el lector es commou, com si s’estigués davant de la materialització del que deia Walt Whitman i, certament, en llegir un llibre es toqués un home. La mirada de Fonalleras és un conglomerat pletòric de captació sensorial dels detalls —de les obres d’art que mira i dels entorns on estan ubicades— i de fortalesa intel·lectual a l’hora de descriure la vocació de conèixer-les i d’entendre-les, com si digués sense dir-ho que la maduresa ho és tot, i sabés, com diu al poema que obre L’estiuejant, que “El nedador farà el de sempre. / Dues braçades amb el cap / enfonsat; l’aixeca, respira, / el torna a enfonsar. La rutina”. També hi ha la virtuositat de descriure “la fixació per allò que sembla intranscendent i que transmet una veritat endormiscada per la llum”.

Un poema, La tempesta, exemplifica de manera breu quina és la manera d’operar de Fonalleras davant de la matèria que examina tant en prosa com en vers, la seva manera d’estar en el món i d’encarar-se a les manifestacions de la realitat: després de contemplar la pintura de Giorgione a l’Accademia de Venècia (una dona nua alleta el seu fill, un home ho contempla des de l’altra banda d’un rierol i, al fons, hi ha l’esclat d’un llamp en un cel tempestuós), el cronista i la seva acompanyant seuen en un restaurant i, mentre parlen sobre les figures del quadre i la perplexitat que suscita, dinen una pasta picant, amb olives i alfàbrega, i beuen una copa de grappa. La gràcia de Fonalleras, tant en els poemes com en les cròniques, es basa sobretot en la lliçó exemplar que ofereix, com si sabés que la importància de gaudir de “la perfecció de les formes necessàries” del Panteó de Roma, dels mural Els Vicis i les Virtuts i del cel intens de lapislàtzuli de Giotto, o dels espais nus i les habitacions callades del danès Vilhem Hammershoi, no és menor que l’alegria de reservar taula per a dos —o per un grup d’amics— en un restaurant i “menjar uns espaguetis amb sostre de tòfona blanca i un polsim de pecorino”. “No es pot exigir res més. Ni a l’art ni a la vida”, diu Fonalleras.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >