Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Niño de Elche: “La identitat és un fet transitori”

Iconoclasta cultivat, capaç de fer emprenyar a dreta i esquerra, l’artista continua rebuscant ideologia i contradiccions en la música popular, ara en un nou disc

Niño de Elche el setembre de 2020.
Niño de Elche el setembre de 2020.

Enfant terrible del flamenc, artista que també fa rock i música llatina o que s’acosta al trap, escriptor a In Memoriam. Posesiones de un ex-flamenco, que a la seva disruptiva mirada al flamenc d’Antología del cante flamenco heterodoxo agermana entre d’altres Laboa, Guy Debord i Mairena, recupera ara en el seu darrer treball (només en vinil), Auto sacramental invisible. Una representación sonora a partir de Val del Omar, la memòria del poc conegut fotògraf i director de cinema granadí. Més enllà de l’actualitat, Francisco Contreras Molina (Elx, 1985) és un conversador nat, polièdric, polèmic i contradictori. Avui comença a gravar la música del seu nou espectacle, que ignora com serà, però que no es veurà en concert.

Pregunta. Sempre ha de trencar?

Resposta. Parlaria més de desplaçar. Ho he après treballant en dansa contemporània: és treballar repensant les teves tècniques i eines, i això té un resultat estètic. Hi ha connexions entre totes les feines i obres que faig.

P. D’on parteix?

R. Del discurs. La resta és pura estètica, formes. M’interessa l’estètica, però l’impuls és un discurs polític, social, artístic en general. Els meus discos són conceptuals, necessito un marc conceptual per explicar-me.

P. Sempre partint de la música popular.

R. Més que música popular, d’una actitud popular davant la música, de la pràctica de la música. Té a veure amb el que se’n diu apropiació cultural, remescla. Té a veure amb la no definició de la disciplina, amb una relació amb el context, sense entrar en el nacionalisme o altres postures conservadores. M’interessa com em relaciono amb una guitarra o com construeixo un espectacle.

P. La música popular resulta accessible i la seva no sempre ho és.

R. Vostè parteix del concepte pop de popular, i així no soc sempre accessible. Però hi ha músiques populars complicades... Tot depèn de la cultura de cadascú. No tota la responsabilitat recau en mi, la música es troba en un context sociopolític que fa que la seva interpretació pugui ser o no més fàcil. John Cage és un músic popular per a la gent experimental, però tècnicament seria més accessible que Bach o Beethoven.

P. Experimental vol dir alguna cosa, avui?

R. És una etiqueta estètica que m’interessa des de l’arrel de l’experiència. Ens obre un territori que allibera a la peça en si, com ha demostrat l’art contemporani. Fer sorollets no és experimental, com no ho són la contemporània ni la lliure improvisació, que ja estan molt codificades. M’interessa el que John Cage proposava, que és l’experiència, la nova experiència que la música proposa quan és compartida, però que ha de tenir uns codis de representació que ens permetin aquesta nova experiència. Genera noves situacions, com deien els situacionistes.

P. On són les arrels de la seva tradició?

R. En molts llocs, joves la majoria, com la tradició del flamenc, que es construeix als setanta; soc fill dels cantautors dels seixanta, vinc de la tradició anarquista. Serien tres puntals. Soc també fill d’un tipus de performances, del rock, de la música llatina, de la Generació del 27, de la tradició musical europea, dels andalusos exiliats...

P. Com es construeix avui la identitat?

R. Fonamentalment, des d’ideologies polítiques conservadores que creuen en les nacionalitats, en idees hermètiques, com si no existís internet. Hi ha un llibre fantàstic de Françoise Julien, La identidad cultural no existe, en què parla d’una identitat cultural molt variable que trenca amb el mite nacionalista. La identitat sempre és canviant, no té a veure amb tanques, és transitòria. Per això les arts, molt influenciades pels mites, són tan útils per donar forma a identitats estàtiques. Encara hi ha aproximacions folkloristes a la música que tenen a veure amb el tardofranquisme.

P. I quan la controvèrsia és matèria d’Estat amb Trump i Díaz Ayuso, paga la pena abonar-la?

R. He abandonat la utopia de generar controvèrsia amb la música. Però amb Fuerza Nueva [projecte amb Los Planetas] buscàvem les contradiccions de les cançons populars i dels seus significats ideològics. I és clar, com que acabes parlant d’identitats, sorgeix la controvèrsia. Eren exercicis d’humor per parlar de les nostres petites misèries. No pensàvem que l’esquerra s’enfadaria; fins i tot a la CUP es van empipar per una versió d’Els segadors, Canción para los obreros de la Seat, que musica un text de Guy Debord! La controvèrsia demostra que tenim molt poc coneixement de la nostra història... El feixisme és més a prop d’aquestes reaccions que de votar Vox, que també. Aquestes manifestacions identitàries són mot perilloses. Per una absurda nota d’humor t’insulten, som tan rucs que no arribem ni a poder ser feixistes. Per ser-ho de veritat cal llegir.

P. No és optimista amb l’esquerra, sembla.

R. L’esquerra té la tara de la seva superioritat moral constant, molt propera a la religió. I reprodueix polítiques pròpies de la dreta, basades en moralitat, eslògans i pancartes.

P. Li queden certeses?

R. Cada cop menys, perquè vinc d’un món ple de certeses: la coherència, la seguretat, la maduresa... Llegir George Steiner, Escohotado, Christian Boivin o Ramón Andrés em mostren tot el contrari.

P. És creient?

R. Cada vegada més. Un amic diu que tota pràctica artística està relacionada amb Déu.

P. Sobre el disc, per què Val del Omar?

R. Era un gran artista, poc conegut i molt obsessiu. Ja el vaig recuperar a Antología del cante flamenco heterodoxo i el museu Reina Sofia em va permetre una residència per desenvolupar aquesta feina sobre la seva obra.

P. Només s’edita en format de doble vinil.

R. Era perfecte pel tipus de so que buscàvem; penjar-ho a la xarxa era faltar al respecte a qui ha pagat un doble vinil. Ho trobo de justícia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >