Selecciona Edició
Connecta’t

Una Espanya en miniatura a la catalana

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa la proesa que va suposar visitar 1.600 localitats amb la finalitat de seleccionar els 117 edificis que van donar forma al Poble Espanyol, obert el 1929

La construcció del Poble Espanyol de Barcelona per a l'Exposició de 1929.
La construcció del Poble Espanyol de Barcelona per a l'Exposició de 1929. EL PAÍS

El 21 de setembre de 1927, l’artista, crític i promotor artístic Miquel Utrillo es va treure una espina que duia diversos anys clavada. Va ser en pujar a l’Hispano-Suïssa, model París, de camí al seu particular El Dorado, que el portaria a recórrer més de 20.000 quilòmetres i 1.600 poblacions de tot Espanya per conèixer de primera mà la diversitat de l’arquitectura autòctona repartida per tota la geografia i poder-ne reproduir una selecció, a escala 1:1, en un recinte que s’havia de construir al costat de Palau Nacional, que el 1929 acolliria el millor de l’art espanyol dins de l’Exposició Internacional.

I prou que se la va treure, perquè perseguia aquesta idea des de 1923. Aquest any va presentar a l’alcalde de Barcelona, Fernández Álvarez de la Campa, el projecte de construir Iberiona, “una secció espanyola en la qual a més d’exposar-se productes d’art sumptuaris, es pogués veure treballar artesans... servint d’atracció i espectacle”, i que es veuria durant l’exposició d’Indústries Elèctriques. Però la dictadura de Primo de Rivera va impedir-ne la celebració.

El 1924, Utrillo va tornar a la càrrega. L’Exposició Internacional que s’havia de celebrar al cap de cinc anys va ser-ne l’oportunitat. L’aparador que representava un esdeveniment d’aquestes característiques va fer que el nou alcalde, Darius Rumeu, i els responsables d’art, Joaquim Muntaner i Lluís Plandiura, apostessin per la idea, ara més ambiciosa. Així va néixer el Poble Espanyol, inaugurat el 21 de maig de 1929 amb la idea de ser enderrocat set mesos després, en tancar-se l’exposició. Però no va ser així, i gairebé cent anys després l’indret atreia, abans de la pandèmia, més d’un milió de visitants a l’any. Ara l’exposició Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (fins al 25 d’abril), reconstrueix els tres viatges que quatre expedicionaris van fer per tot Espanya a la recerca dels edificis, la construcció del recinte de 23.000 metres quadrats i dels seus 117 edificis en només 13 mesos, i la inauguració per part del rei Alfons XIII.

Es volia comprovar ‘in situ’ com eren les construccions per fer un “poble real”

Lluís Plandiura, president de l’exposició L’art a Espanya i comissari reial de Belles Arts de l’exposició Internacional de Barcelona, va impulsar la construcció del Poble Espanyol nomenant Miquel Utrillo, juntament amb el seu gran amic, el pintor Xavier Nogués, assessor artístic del projecte. Tots dos van planificar el viatge, que farien amb l’ajuda dels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, que resoldrien els aspectes tècnics. El conductor de tartanes Santiago, Santiac, conduiria l’enorme Hispano-Suïssa de 32 cavalls i set places que els portaria de poble en poble. Els cinc van iniciar un viatge per la geografia espanyola amb la intenció de recollir tota la documentació visual possible per al projecte: fotografies —“És de la major importància i utilitat completar tota investigació amb fotografies que serveixin d’il·lustració i aclariment. De vegades una fotografia explica més que llargues descripcions”, recollien els manuals del moment per realitzar qualsevol estudi seriós o científic—, però també notes i apunts que van prendre en cinc llibretes que fins a l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic eren inèdites, en romandre fins a 2009 al calaix d’un escriptori de Reventós, heretat pels seus fills.

Abans de marxar es va construir una maqueta de plastilina en què es representaven els edificis que es volia construir. Estava feta a partir de les imatges de fons fotogràfics com el de l’Arxiu Mas i de gravats de col·leccions públiques i privades. Amb la visita a aquests llocs, es volia reafirmar el treball que s’havia fet i comprovar in situ les característiques d’aquestes construccions per crear “un poble real”, però es viatjava amb la ment oberta sabent que potser el que veurien portaria a modificar el projecte inicial. Tal com va passar.

El viatge estava planificat al detall. Utrillo va crear un recorregut amb 33 etapes marcant el que calia visitar i els llocs on dormir a la fi de cada jornada. Els viatgers portarien un cartell per publicitar l’Exposició i una banderola penjada a l’Hispano tot el viatge.

D’entrada es va excloure Andalusia i Múrcia, perquè estaven sota la influència de l’Exposició Iberoamericana, que també se celebrava el 1929 i no s’hi volia entrar en conflicte. Tampoc les illes, perquè només es visitarien aquells llocs on podien arribar amb cotxe.

La plaça Major del Poble Espanyol de Barcelona el 1928. ampliar foto
La plaça Major del Poble Espanyol de Barcelona el 1928. EL PAÍS

El primer viatge va durar 31 dies: del 2 de setembre al 2 d’octubre de 1927. Cada dia el grup feia uns 200 quilòmetres de mitjana. Van passar per gairebé 700 poblacions de Catalunya, Aragó, Navarra, el País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura i València.

El segon viatge, de només 12 dies, entre el 9 i el 20 de novembre, va recórrer Catalunya i Aragó. Hi va haver un tercer viatge de 21 dies el maig de 1928, una vegada els treballs ja havien començat, amb la idea d’incloure-hi Andalusia, després que, durant una visita d’Alfons XIII a les obres, el monarca es disgustés perquè aquestes terres del sud no estaven representades al recinte. La cosa no va acabar aquí, i entre abril i octubre de 1928 es van fer diversos viatges puntuals de comprovació o per confirmar mesures o fotografies de models concrets. Era clar que es volia fer un treball fidel a la realitat.

L’expectació que causava el grup en les poblacions era màxima. L’arribada a primera hora d’un cotxe enorme amb quatre passatgers dividits en dos grups que es posaven a fotografiar-ho tot no passava desapercebuda. Els fotògrafs van ser Folguera i Reventós, que també feia els dibuixos i prenia notes al costat de Nogués, mentre que Utrillo era el secretari i el relacions públiques de l’expedició; tots a la recerca del que els pogués semblar interessant. En acabar es reunien i puntuaven de l’1 al 10 el que havien vist. Després els quatre tornaven a visitar la població segons l’ordre que havien establert. Un treball intens i dur que els obligava, la majoria dels dies, a menjar o escriure les cartes i postals en marxa.

“Portem fetes entre ahir i avui 104 fotografies de coses tan interessants per al poble que cada moment ens convencem que el milloraran i que sense el nostre viatge no hi podia haver poble de debò i tal com ha de ser. En Folguera està fet un geni de l’objectiu; en Reventós, que tot el dia està amb el llapis a una mà i la màquina a l’altra, l’Utrillo prenent notes a tort i a dret i aixecant-nos la llebre, i jo que pobret de mi faig el que puc”, va escriure Nogués el 7 de setembre de 1927 a Plandiura.

La màquina d’escriure que va sortir amb ells des de Barcelona aviat va ser abandonada, ja que la majoria de les cartes estan escrites a mà. Tampoc es van usar les aquarel·les per prendre les mostres de color, substituïdes per unes peces numerades que apareixen a les fotografies i que els feien retenir el to de la pedra dels edificis. “Estic convençut que l’empresa serà molt productiva i farà del poble un model. Nogués ha realizat unes gammes i per votació vam decidir quin to és el més semblant als monuments”, escriu Utrillo a Plandiura el 21 de setembre de 1927.

Vista general del Poble Espanyol, 1928. ampliar foto
Vista general del Poble Espanyol, 1928. EL PAÍS

I així cada dia, per unes carreteres en un estat pèssim i sovint dormint en llocs que no tenien cap tipus de comoditat i poca higiene. És possible reconstruir cada jornada a partir de les fotografies, les anotacions a les llibretes i les cartes que els quatre enviaven a les seves famílies i, sobretot, a Plandiura, el responsable del viatge en la distància. Uns textos en què queda clar com la realitat els va fer canviar el pla inicial i treure alguns edificis i afegir-ne d’altres al conjunt.

Amb tot aquest material, l’arquitecta Sandra Moliner Nuño va fer el 2018 la seva tesi doctoral Un viatge en el temps: el Poble Espanyol de Montjuïc. Moliner reivindica el conjunt “com un document patrimonial de l’art i l’arquitectura”. La seva tesi és la base de l’exposició que ara es pot veure a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i que ella mateixa comissaria juntament amb Rafel Torrella, conservador d’aquest centre, que custodia el miler de negatius que es van realitzar en els diferents viatges, així com les imatges de la construcció i la inauguració del recinte, presidida per Alfons XIII. A l’exposició es poden veure 96 còpies digitals dels viatges, a més d’originals de les obres de construcció, les llibretes i la correspondència entre els viatgers i Plandiura.

Els models que es buscaven per reproduir a Barcelona no eren ni els més espectaculars ni els més famosos, sinó que estaven subjectes a ser edificis de dimensions moderades per tal que hi cabés el major nombre de construccions; a més, havien de ser habitatges populars i anònims, poc monumentals ni solemnes, amb decoracions sòbries i no gaire sumptuoses, i que representessin el caràcter de la seva regió.

El viatge els va oferir sorpreses, com ara descobrir una Santillana de la Mar “falsa abans, ara i després de les restauracions d’Ubito Güell”, van escriure, mentre que van quedar admirats de l’arquitectura d’Aragó, amb exemples com la torre d’Utebo o edificis d’Alcanyís, Calaceit i Peñafiel; això va incrementar la presència d’edificis aragonesos en el projecte final. A la localitat segoviana de Riaza tots van quedar sorpresos per La Casona, “casa sublim amb columnes jòniques extrabàrbares”, va dir Reventós; un edifici amb esgrafiats a la façana situat al costat de l’Ajuntament a la plaça Major que va rebre un 10 de manera unànime i el dret de ser el primer edifici de la futura plaça Major del Poble Espanyol.

“La Casona és un exemple clar de la reivindicació que representa el Poble Espanyol, ja que es dona la circumstància que el projecte original va ser demolit als anys quaranta i en el seu lloc hi ha un edifici anodí de tres plantes que no hi té res a veure. L’única manera de viure l’experiència de contemplar l’original és visitar-lo al Poble Espanyol”, apunta Mercader.

Al recinte es poden veure edificis idèntics als originals, però augmentats, com l’Ajuntament de Valderrobres, el doble del model, cosa que sorprèn els visitants d’aquesta localitat de Terol que venen a Barcelona. O reduïts, com la Torre d’Utebo —que tot i això va servir de model per a la restauració de l’original fa uns anys—; o edificis on es reprodueixen els detalls dels originals, o es fusionen models diversos, i d’altres en què s’han modificat, extret o afegit altres elements. “No els va interessar fer còpies exactes, sinó apropiar-se dels elements constructius i decoratius”, assenyala l’arquitecta.

Exposar l’arquitectura autòctona com a espectacle ja formava part habitual dels programes de les exposicions internacionals. Ja a Torí (1884), París (1889) i Ginebra (1896) es va representar de manera escenogràfica amb cartró pedra una mostra com a record del passat. La gran diferència amb totes elles és que el Poble Espanyol va sobreviure a l’exposició i ha arribat fins als nostres dies en ús.

Reis i autoritats inauguren el Poble Espanyol el 21 de maig de 1929.
Reis i autoritats inauguren el Poble Espanyol el 21 de maig de 1929.

Després dels viatges i les imatges obtingudes —panoràmiques, plans generals i detalls—, es van seleccionar els models que es representarien i es van fixar les mesures i els detalls a reproduir, tot eliminant els considerats lletjos o sumptuosos. Un treball que els va portar hores i hores de feina, i que van fer als tallers municipals i a les oficines de l’exposició, que eren al carrer Lleida.

El 22 d’octubre de 1927 es va presentar el projecte definitiu a l’Ajuntament de Barcelona, i al cap de tres dies va sortir el concurs de licitació de l’obra amb un pressupost de 2.532.093,2 pessetes, amb el compromís de realitzar-la en 13 mesos.

Com que s’havia d’enderrocar en acabar l’exposició, la idea inicial era construir les estructures de fusta i, per tant, sense fonaments. El cop de sort va ser que l’empresa constructora guanyadora del concurs va ser Material i Obres, especialitzada en ciment armat, un material de gran durabilitat que va dotar el recinte de més qualitat i d’arguments perquè el conjunt sobrevisqués en el temps.

Les obres en l’únic solar que quedava disponible després d’haver destinat tota la resta als pavellons de l’Exposició van començar el 19 de gener de 1928. El primer que es va aixecar va ser el monestir romànic, l’ajuntament i el solar que acolliria la plaça Major. Aquí es va instal·lar el centre neuràlgic dels treballs: una barraca on els dibuixants, armats amb unes lupes enormes, traçaven els plànols a partir de les fotografies. “És aquí on es van fer les primeres agrupacions de les fotografies, segons les regions, distribuint-les d’acord amb l’aspecte que oferia el terreny”, va escriure Reventos.

Els treballs es van realitzar en quatre fases: moviment general de terres, estructures, façanes i revestiments, i finalment els acabats interiors dels edificis. Hi van participar un total de 88 empreses subcontractades, que van fer els motlles, les construccions de guix i la pedra i la fusta artificials, entre altres treballs.

Tal com es van documentar les obres originals, els organitzadors van voler deixar constància dels treballs de construcció. Per això es va encarregar a Carlos Pérez de Rozas, el fotògraf de l’Exposició, i a Juan Manuel Alberti, assignat a la secció artística, que fessin un seguiment de la seva evolució.

Barcelona devia ser una festa el dissabte 20 de maig de 1929, quan es va inaugurar l’Exposició Internacional (oberta fins el 15 de gener de 1930). L’endemà el rei Alfons XIII i la seva família van visitar el Poble Espanyol per fer el mateix. Els monarques van recórrer els carrers acabats d’enllestir, acompanyats de l’alcalde, Darius Rumeu, baró de Viver, i del comitè organitzador de l’Exposició, amb tots els treballadors vestits amb el vestuari típic de les zones a les quals pertanyien els edificis.

A l’exposició de l’Arxiu Fotogràfic es pot veure una sèrie de deu fotografies que va fer Carles Pérez de Rozas que no s’havien exhibit mai. S’hi veu el seguici reial a l’Ajuntament, saludant des del balcó a tots els assistents, però també el rei assegut en una cadira de boga en un tablao flamenc delectant-se amb les balladores.

A partir d’aquest dia tothom podia visitar el Poble Espanyol, després d’abonar una entrada especial d’una pesseta. En acabar l’Exposició, mentre s’anaven enderrocant els pavellons, el recinte va continuar dempeus i obert gràcies a les bones crítiques, que lloaven la iniciativa original, i a l’èxit de públic, que hi acudia massivament i el va convertir en un lloc d’esbarjo i lleure. “Ningú es va atrevir a enderrocar-lo, potser per la gran feina que havien fet els arquitectes i tècnics per documentar-lo i construir-lo. Havia de morir, però allà continua i crec que en part és per la bona voluntat de la gent”, rebla Moliner.

La idea va tenir imitadors. El ministre d’Agricultura francès, després de visitar-lo el 1929, va comentar: “És tan admirable que me’n vaig a França amb la idea de fer una cosa semblant a París”. Però hi ha més. Segons Michael Eisner, president de Walt Disney de 1984 a 2005, el Poble Espanyol va inspirar els parcs temàtics de Disney.

Una concessió municipal

En l’imaginari dels barcelonins, el Poble Espanyol és un lloc ple de turistes. El 2019 el van visitar 1,3 milions de persones, 350.000 de l’àrea metropolitana. Antón Vidal dirigeix l’equipament, que gestiona la societat Poble Espanyol de Montjuïc SA, una concessió administrativa municipal fins el 2036. En el recinte treballen unes 400 persones. “Som conscients que gestionem un patrimoni, i això porta a invertir 700.000 euros anuals en el seu manteniment. Si no fos així hauríem tancat, perquè aquests mesos hem perdut diners, però hem estat dels que més han apostat per la cultura, amb una oferta més gran”.

Segons Vidal, 2020 ha trencat la tendència d’aconseguir que els barcelonins redescobreixin aquest recinte després d’haver acudit a concerts, tallers, cinema i festivals. Però vivim del turisme, dels esdeveniments corporatius i dels escolars, que ara han disminuït un 85%, prossegueix. Una situació que ha portat al tancament del 15% de locals. No som una bombolla. Hem intentat ajudar reduint el lloguer entre el 50 i un 75%, però alguns, vinculats al comerç i la restauració, han tancat.

De cara al futur, volem revaloritzar l’equipament, explicar millor com es va crear i el fet que el Poble Espanyol s’ha mantingut des de 1929 com una de les coses més autèntiques de la ciutat. Estem en converses amb l’Icub per adaptar l’exposició de l’Arxiu als nostres espais. Estic segur que, després de la covid, l’oci tornarà i en sortirem reforçats, prossegueix.

El director reconeix que s’han plantejat com els afectaria una possible independència de Catalunya. Això és política, i nosaltres no fem política. Som un equipament de Barcelona, només volem oferir una bona oferta cultural. Però segur que hi ha hagut gent que han intentat posicionar-se. Es refereix a propostes com la que va presentar la CUP de canviar el nom de Poble Espanyol pel d’Iberona. Utrillo estaria content.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >