_
_
_
_
_

Maria Barbal guanya el premi Pla i Najat el Hachmi el Nadal

Les obres premiades han estat 'Tàndem', de la veterana autora de 'Pedra de tartera' i la novel·la compromesa i feminista 'El lunes nos querrán', de l'escriptora d'origen marroquí

Carles Geli
Najat El Hachmi i Maria Barbal amb els premis.
Najat El Hachmi i Maria Barbal amb els premis.Miquel Benitez (Getty Images)

La igualtat pels drets i la identitat de la dona és una de les grans batalles del segle XXI, que té lògica traducció en la demanda cultural, en particular en el món del llibre, amb més lectores que lectors a Espanya. I a aquest corrent no podia quedar aliè un premi literari de reconegut impacte mediàtic com el Nadal, que convoca l'editorial Destino (Grup Planeta). Així, en la seva 77a edició, la primera en tota la seva història sense el tradicional sopar literari per les mesures sanitàries contra la covid-19, el guardó degà de les lletres castellanes (dotat amb 18.000 euros) va recaure dimecres a Barcelona en una de les veus més significades en aquesta lluita, Najat el Hachmi.

Más información
Najat El Hachmi: “El feminisme islamista aïlla les dones musulmanes”
Maria Barbal: “M’ha costat acceptar que el meu camí ja el tinc escrit”

L'escriptora catalana d'origen marroquí aborda en la novel·la guanyadora El lunes nos querrán la història de dues joves “que creixen a la perifèria de la perifèria, lluitant contra els seus condicionants de procedència, sexe i classe social”. La identitat i l'aspiració de llibertat també és una constant de la producció narrativa d'una veterana i reconeguda autora de les lletres catalanes com Maria Barbal, que s'ha adjudicat el 53è premi Josep Pla de prosa en català (6.000 euros) amb Tàndem, on un home i una dona ja d'una certa edat decideixen “concedir-se la llibertat de viure plenament” canviant de manera radical la seva existència.

“Amb la literatura podem construir discursos alternatius, contestataris als relats hegemònics”, va defensar El Hachmi durant un lliurament del premi anòmal, marcat per la presència de poc més d'una trentena de periodistes en un ampli saló, mascaretes, distàncies, gels i on les premiades van haver de recollir elles mateixes els guardons. En aquest context, l'escriptora situa la història de dues joves de famílies musulmanes molt diferents: una, tancada, que “exerceix una pressió brutal sobre la seva filla”; una altra, més oberta. El contrast entre les dues amigues marca el to de la novel·la, on s'enfronten, en l'àmbit domèstic, “al masclisme i a la intolerància asfixiant religiosa” i, al carrer, amb la precarietat laboral i els estereotips. “L'amistat serà el seu únic agafador per a la seva supervivència en la seva iniciació a la vida adulta, per abordar des del desig a la sexualitat i el món laboral”. El títol resumeix les seves circumstàncies: “Amb el temps veuran que si no les estimen és perquè, per més que elles afronten els dictats del pes i les modes, és perquè no les estimen pel que són… En la vida cal aspirar que t'estimin tal com ets”.

El lunes nos querrán respon fidelment a la filosofia vital i literària d'El Hachmi (Nador, 1979). Arribada amb vuit anys a la ciutat catalana de Vic on ja treballava el seu pare, va començar a escriure com a forma d'evasió als 11 anys, pràctica que no va deixar mentre va fer les feines més diverses (neteja, cuinera, mediadora cultural…). Però les seves afliccions van fer forat amb un assaig que recollia totes les contradiccions que veia (i patia) al seu món en relació amb els xocs entre la integració i la identitat: Jo també soc catalana (2004).

Amb prou feines tres anys després, apareixeria L'últim patriarca, novel·la amb la qual obtindria el Ramon Llull, on aprofundiria en els problemes de masclisme que es donen en les societats musulmanes. El paper al qual queda relegat la dona en aquestes circumstàncies i el xoc generacional entre mares i filles el va plasmar en una altra ficció, La filla estrangera (2015), amb la qual va rebre el Premi Sant Joan de novel·la que, d'alguna manera, va reprendre a Mare de llet i mel (2018). Un altre dels seus leitmotivs, la llibertat individual i sexual de les dones, el va abordar amb molta franquesa i erotisme a La caçadora de cossos (2011). Tots els seus llibres han aparegut en segells del Grup Planeta.

Identitat, religió i dones són els fils amb els quals sol trenar les seves habituals col·laboracions en premsa i que s'han plasmat recentment també en un altre assaig celebrat, Sempre han parlat per nosaltres (2019). Fins avui, El Hachmi sempre havia escrit en català, però El lunes nos querrán és la seva primera novel·la escrita en castellà, tot i que també es publicarà en català amb el títol Dilluns ens estimaran. “He simultaniejat els dos originals en català i castellà: soc trilingüe des dels vuit anys”, va assegurar en rebre el premi, decantant la importància cap al fons del que escriu: “No hi ha vida digna sense llibertat; m'agradaria dedicar els meus llibres a aquelles valentes que han sortit del camí per ser lliures”.

Llibertat per presentar-se a un premi

Curiosament, Barbal també va parlar de llibertat, la que, segons ella, “m'he donat a mi mateixa per presentar-me a un premi com el Pla”. L'explicació és simple: Barbal (Tremp, 1949) és un dels noms significats de les lletres catalanes des que amb Pedra de tartera (1985), que va obtenir tres premis, es va convertir en un clàssic contemporani en recollir el món que anava desapareixent dels pobles del Pirineu, temàtica que va anar reprenent indirectament en obres, majoritàriament premiades, com Mel i metzines (1990) o Càmfora (1992).

L'èxit de vendes i reconeixements la van portar al pensar que “ja tenia la meva quota i no havia de presentar-me a més”. Amb Tàndem torna a l'escenari urbà de Barcelona, com ja va fer amb la també celebrada Carrer Bolívia (1999), per recollir la història de l'Elena i l'Armand, reflex dels “qui arriben a certa edat i s'estabilitzen de manera confortable, sense plantejar-se ja res més. Jo els concedeixo el dret a canviar i a mirar el món i els altres de manera diferent, de concedir-se la llibertat de viure plenament”.

Per segon any consecutiu, com si el Nadal i el Pla volguessin recuperar el temps perdut en el desequilibri de gènere que reflecteix el seu palmarès, la festa literària va recaure en un tiquet femení des que el 1968 es concedeixen junts. És un episodi que no s'havia donat fins ara. Aquest és el cinquè doblet de dones. El primer va tenir lloc el 1994, amb Rosa Regàs i Carme Riera. Van haver de passar vuit anys per veure el segon, amb Ángela Vallvey i Eva Piquer (2002). Després van seguir Clara Sánchez i Llucia Ramis (2010); i, l'any passat, Ana Merino i Laia Aguilar. Amb això, ja són 16 les dones que han obtingut el premi Nadal i 11 el Pla. Els llibres d'El Hachmi i Barbal apareixeran, en castellà i català, publicats per Destino i Edicions 62 en les dues primeres setmanes de febrer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_