_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els secrets de Quintà

El llibre 'El fill del xofer' desactiva el mite de “l’oasi català” durant l’època pujolista, aquell suposat idíl·lic país on tot estava clar i no passava mai res fins que alguns van tirar una pedra al llac i totes les aigües van començar a remoure’s

Francesc de Carreras
Alfons Quintà, durant la presentació del diari 'El Observador'.
Alfons Quintà, durant la presentació del diari 'El Observador'.Joan Sánchez (EL PAÍS)

El best-seller actual a Barcelona no és una novel·la sinó un llibre centrat en un periodista amb la societat i la política catalana dels anys vuitanta com a trama de fons. L’habilitat narrativa i els coneixements de Jordi Amat, un jove escriptor i investigador que era un nen en aquella època, ho han fet possible.

El fill del xofer, així es diu el llibre, se centra en un autèntic psicòpata, Alfons Quintà, que actuava sense cap màscara, no podia enganyar ningú sobre la seva patològica personalitat. A primera vista ja es veia que tenia algun grau del que abans anomenàvem bogeria. I, malgrat tot, durant aquells anys sempre va aconseguir el que pretenia, dipositaven la seva confiança en ell persones del més alt rang polític, econòmic i periodístic. Tot plegat es comprova si s'examina el seu currículum en aquella època, entre el 1976 i el 1991: primer delegat d’El País a Catalunya, primer director general de TV3, primer director d’El Observador, diari impulsat per sectors afins a Jordi Pujol tot i que escrit en castellà i que pretenia substituir La Vanguardia com a diari de referència a Catalunya.

Recordo la primera vegada que el vaig veure a la Facultat de Dret de Pedralbes. Sovint, a última hora de la tarda, solia acompanyar en cotxe el meu amic i col·lega, el professor Isidre Molas a la seva casa del carrer Gelabert, al barri de les Corts. Per la zona del vestíbul, quan anàvem cap al pàrquing, corríem el risc de topar amb un estrany i atrabiliari personatge que s’abraonava sobre Molas i li etzibava incansablement un torrent de paraules durant 10, 15 o 20 minuts.

Jo em quedava a una banda, esperant que acabessin la conversa, que, en realitat, era un monòleg: l’estrany personatge no parava de parlar a una gran velocitat. Molas, de tant en tant, es treia la pipa de la boca per interrompre’l amb alguna opinió o pregunta però resultava inútil: el torrent seguia incessant, era impossible aturar-lo i acompanyava les paraules amb continus gestos orangutànics, com si volgués acorralar Molas, que dissimuladament retrocedia davant d’aquell assetjament i verborrea. El primer dia que va tenir lloc aquesta escena, ja alliberat Molas d’aquest interlocutor tan impertinent, li vaig preguntar qui era: “És Quintà”, em va respondre breument, i va afegir “és un boig”. Llavors, estic parlant de l’any 1970 o 1971, no el coneixia ningú, excepte Molas, és clar, que ja coneixia tothom i tothom el coneixia a ell.

Doncs bé, com va ser possible que aquest personatge visiblement estrafolari i desequilibrat ocupés càrrecs tan importants en el periodisme català sense haver demostrat abans la seva vàlua com a professional? Aquesta és la pregunta que planteja el llibre. Jordi Amat, en una indagació apassionant, aporta indicis però no troba proves definitives, només insinua hipòtesis. En totes hi apareix el xantatge, una arma que aquest personatge mostra en una esfereïdora carta que amb tot just 16 anys adreça a Josep Pla, un dels acompanyants habituals del seu pare en els seus viatges per carretera –per això Amat el bateja com el “xofer”, encara que no ho fos– i que l’autor tingui l’encert de reproduir íntegrament. En la missiva a Pla i a altres, entre els quals Vicens Vives, els amenaça amb dures paraules amb denunciar-los a la brigada politicosocial, concretament al comissari Creix, si no pressiona el seu pare, el “xofer”, perquè obtingui el passaport i el carnet de conduir. La raó que addueix per proferir aquesta amenaça és, simplement, “perquè no tinc més remei”.

A quants va fer xantatge per aquest mateix motiu, perquè no tenia “més remei”? A qui més va amenaçar de denunciar si no accedien als seus desitjos? Una qüestió fonamental no aclarida: què sabia de les activitats de Jordi Pujol a Banca Catalana per mobilitzar polítics i empresaris molt influents de Madrid amb l’objectiu que no es publiquessin una sèrie d’articles sobre el tema a El País? Per què va ser designat per a un càrrec tan rellevant i de tanta confiança política com el primer director de TV3? Per què després va ser designat director d’El Observador?

Aquest apassionant llibre desactiva el mite de “l’oasi català” durant l’època pujolista, aquell suposat idíl·lic país on tot estava clar i no passava mai res fins que alguns van tirar una pedra al llac i totes les aigües van començar a remoure’s. Quants secrets es va endur Quintà a la tomba?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_