Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Veus de dones en guerra

Oriol Broggi, Clara Segura i Guillem Balart representen ‘La guerra no té rostre de dona’, de Svetlana Aleksiévitx, inspirada en el discurs que va fer quan va recollir el Nobel de Literatura el 2015

Guillem Balart i Clara Segura, a 'La guerra no té rostre de dona'.
Guillem Balart i Clara Segura, a 'La guerra no té rostre de dona'.

Recordo diàlegs amb Clara Segura. Crec que la defineixen molt bé. “Alguna gent em diu que he fet poc cinema. Potser, penso, però és que el cinema té per a mi mala competència. En cinema rares vegades fas Tennessee Williams, Brecht, Wajdi Mouawad, Lorca, Shakespeare, tragèdies clàssiques… No deixaré una funció d'aquest nivell per fer un paperet al cinema”, em va dir un dia. Un altre: “Es nota molt quan el director realment vol fer una funció. Perquè et ven la moto en un moment, i tu t'entusiasmes. Bàsicament, els actors som entusiastes”. Quanta raó! I la noció de l'equip: “Una obra de teatre és un vaixell. Depèn de tots els mariners, del capità, de com està el mar i de com està el vent”. Segura sembla una dona del carrer. Una criatura que torna del mercat, un personatge de Simenon. I de sobte clava els ullassos, mira al seu voltant i és una fera. I es posa a plorar o esclata en grans riallades. Segura és una d'aquestes actrius que et creus tan bon punt planta els peus a l'escenari. Intensitat seria la paraula. Amb Oriol Broggi està en bones mans. I viceversa. Algunes funcions d'aquest tàndem no se me'n van de la memòria: La bona persona de Sezuán, Bodas de sangre, Una giornata particolare, Incendis, Hamlet, Antígona. Per citar-ne unes quantes. Ara ha tornat amb Broggi. Tots dos signen la dramatúrgia. Volien fer una comèdia italiana clàssica, Filomena Marturano, d'Eduardo de Filippo, però eren molts intèrprets i a més van caure en un laberint de guerres: la Segona Guerra Mundial, Afganistan, Txernóbil… Diversos mons units en una sola desolació, entre runa i cossos estesps. A partir de Sobre les batalles perdudes, el discurs de l'escriptora Svetlana Aleksiévitx quan va recollir el Nobel de Literatura fa cinc anys, Broggi, Segura i Guillem Balart van muntar La guerra no té rostre de dona.

L'obra es va estrenar el 17 de desembre al Teatre Biblioteca de Catalunya i encara no té data de sortida. És una producció de La Perla 29. Guillem Balart va ser un dels protagonistes d'Assedegats (2020), de Wajdi Mouawad, l'anterior muntatge de Broggi. Sobri, Balart sap escoltar com pocs. També és de l'estirp de Clara Segura. Facció sòbria i callada. Seria un espia molt cotitzat. És jove, però sembla molt madur. Interpreta el periodista que entrevista Aleksiévitx (encara que no es diuen noms). Que al seu torn ha entrevistat molts supervivents de Txernóbil i altres escorxadors. Jo m'imagino Aleksiévitx com la periodista que és, creant els testimonis de la història, però Balart (nom a inventar) també et clava a terra quan explica una història colpidora, tant com el colpidor paper de la dona en la guerra, a qui ningú preguntava. Destaquen també algunes col·laboracions luxoses del repartiment com a intèrprets filmats: Màrcia Cisteró, Nora Navas, Mercè Pons, Marissa Josa, Pepa López, Marta Marco, Xavier Ruano, Montse Vellvehí, Violeta Broggi…

Aleksiévitx diu: “El territori de la guerra, un lloc devastat, té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestos increïbles: només gent que duu a terme una activitat humana que és inhumana”. I aquest passatge tan veritable: “Excepte jo, ningú li ha preguntat mai res a la meva mare o la meva àvia. Callen fins i tot les dones que van ser al front. No expliquen la guerra femenina, sinó la masculina. I només quan comparteixen llàgrimes amb les seves companyes del front es posen a parlar de la seva guerra”.

M'agrada molt el passatge en el qual la dona i el periodista parlen sobre els “llibres en els quals la gent explica la seva petita història”. Aquesta petita història, diu la dona, “que conté i configura la gran història. Tot el que hem viscut, el que ens ha passat, el que han viscut els testimonis que entrevistes… i el que hem viscut de vegades però encara no ha estat pensat: la paraula exacta potser seria cavil·lat”.

Així avancen les converses. El periodista s'interroga sobre com transmetre la realitat. Ella diu: “No ho sabem, i al mateix temps necessitem fer-ho. Necessitem una superliteratura: combinar el personatge original i el de ficció. Mentre narren, les persones creen, escriuen la seva pròpia vida. No obstant això, ­Nietzsche deia que cap artista pot suportar la realitat”. Una altra dona diu: “Una vegada, una mare em va dir que per a ella la guerra va començar quan el seu fill va tornar del front”. Un altre relata que el poble de la seva infantesa era femení, un poble de dones. No recorda veus d'homes. “Això se'm va quedar a dins. La guerra l'expliquen les dones. Ploren. Canten com si ploressin”. Una altra més: “Jo era tanquista. Tres anys de guerra. I en aquells tres anys mai em vaig sentir dona. Tenia l'organisme mort. No tenia la regla. I amb prou feines tenia desitjos com a dona. Però era guapa. Ell encara no era el meu marit. Es va acabar la guerra. Em va proposar casar-nos. Em va ofendre tant que vaig voler plorar, cridar, pegar-li. Vaig pensar: ‘Primer fes que em senti com una dona”.

I una última: “La guerra és abans de res assassinat. Després és una feina molt dura”. Moltes dones. Moltes veus. Moltes històries.

La guerra no té rostre de dona. Text: Svetlana Aleksiévitx. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >