Barcelona de postguerra: entre la prostitució i el caviar

Al forat de l'escala, una família amb quatre fills; al replà de la porteria, una mare amb els seus dos fills majors d'edat; a la terrassa, artista de varietats en una barraca de fusta construïda per ella mateixa i per la qual pagava 40 pessetes; tot al carrer Cirés, 1, immoble de baixos, tres pisos i terrassa, amb 76 persones amuntegades. A la fonda de Rosa López (Mina, 6), 72 quan només se'n permetien vuit, i als baixos, casa de dormir d'Antonia Sans, 40 on oficialment en cabien 15. Aquesta dramàtica i miserable 13, Rue del Percebe del Barri Xino de la Barcelona del 1952 no era el pitjor. Si el 1943 les autoritats censaven 221 meublés i cases de prostitució, el 1945 n'eren 383 (gairebé un 70% més) i es xifraven en unes 50.000 les prostitutes. Mentrestant, per al següent Cap d'Any, al sopar del Windsor Palace (Diagonal / Via Augusta: marbres negres, luxe estil Primer Imperi) se servia per primera vegada caviar a la ciutat des del final de la Guerra Civil. A 500 pessetes el tiquet per persona. Ple absolut amb membres de la burgesia, les noves autoritats franquistes i els puixants estraperlistes.

La vida nocturna a la Barcelona de la postguerra generava un contrast d'escarni. Era Cuando la riqueza se codeaba con el hambre (Ajuntament de Barcelona), títol amb el qual l'estudiós de la ciutat Paco Villar bateja el seu passeig des del miserable i encongit pels enderrocs Barri Xino a l'encara mig verge Pedralbes d'entre el 1939 i el 1952.

Trinxat urbanísticament pels bombardejos (el carrer Cid i el seu mític local La Criolla havien desaparegut) i per la normativa sobre moral i espectacles franquista, el que havia estat el pintoresc atractiu turístic de la ciutat, el Barri Xino, va veure com disminuïa el tràfic de drogues, però com alhora augmentava exponencialment l'oferta sexual més extrema per la pobresa, majoritàriament clandestina i practicada per dones (vídues, separades, amb el marit a la presó…) per complementar una manutenció i també per menors. En alguns locals, les dones es rifaven per 50 cèntims o una pesseta el bitllet.

Desapareguts els bordells històrics o, en el seu cas, en estat decrèpit com els de Madame Petit, Villa Rosa o La Sevillana (el de Vida privada de la novel·la de Josep Maria de Sagarra), les prostitutes envaïen el carrer tan bon punt tancaven els mercats ambulants de roba i objectes de segona mà de dubtosa procedència i l'oferta reciclada dels drapaires, com el del portal de Santa Madrona. Era habitual la pràctica de les gateres (pescar el client, portar-lo a una habitació i robar-li mentre estava entretingut) a carrers com Sant Ramon, Barberà, Unió o el de Robadors, on molta joventut es va poder desvirgar, com sobre la seva generació van recordar literàriament Carlos Barral o Víctor Mora. El de Les Tàpies també va ser escenari popular per acollir aquesta presència de carrer, cinc bordells i el cabaret Barcelona de Noche, que el 1940 encara traspuava cert ambient homosexual, tot i que molt matisat. Tot just el carrer Conde de Asalto (avui Nou de la Rambla) aguantava el tipus, amb 107 bars el 1941 i, al número 12, l'Edén, primer cinema que va adoptar els finals de festa després de les projeccions per atreure públic. Allà va néixer la primera revista musical popular de l'època, ¡Cochero, al Edén!, amb la vedet Dolly i els pallassos Pompoff i Teddy.

Pressió viciosa a la Rambla

La degradació del Barri Xino va portar la pressió de la prostitució desesperada a la Rambla, especialment a la zona de Santa Mònica i a la plaça del Teatre. Al passeig van mutar o van desaparèixer, abans d'acabar la dècada dels quaranta, locals com el Suizo, el León de Oro i l'Excelsior: una Barcelona que s'esvaïa mentre proliferava la bodega andalusa. La moda del cinema-espectacle la representava l'irregular Principal Palacio (obert un primerenc abril del 1939), el primer que va contractar una artista internacional des del 1939: Joséphine Baker. El vessant gastronòmic estava al carrer Escudellers, amb l'exotisme de Los Caracoles o la força d'El Charco de la Pava, que, el 1947, amb una sala amb format d'arena taurina amb els seus burladeros i una figura de cartró de mida natural de Manolete, tenia assidus i il·lustres artistes com Carmen Amaya, El Pescaílla i la incipient Lola Flores, i clients com Dalí.

Però la prostitució no tenia vedats prohibits, com denotava la seva presència fins i tot al flamant Frontón Colón i el Principal Palacio. Tamisaven amb prou feines la imatge de la zona una boîte com el Saratoga (1945, al carrer del Pi, amb sessions de jazz, a les quals acudiria un Tete Montoliu de 14 anys) o, des del 1950, el Folies: la voluntat de repescar glamur de regust parisenc i que va aconseguir que la flor i nata de la societat barcelonina (de l'aristocràtica família Güell a Kubala) el freqüentés; la cosa va aguantar fins al 1954, quan el local va sucumbir abduït pel lamentable ambient de la Rambla, i no hi va ajudar gens l'arribada dels marines dels Estats Units a partir del 1951: amb els seus cinc dòlars per noia (respecte a les miserables 15 pessetes que cobraven) van dinamitar el paupèrrim equilibri d'una zona on tot es va convertir en “typical”.

Bella Dorita: gestos “lúbrics i obscens”

Amb una revista poc suntuosa, de “fastuositat moderada, sense excessos argumentals i humor casolà de bon enfant”, com admetien els comentaristes de l'època, el Paral·lel surava com podia. El Molino era “l'únic fil sicalíptic” amb el passat de l'avinguda, recorda Villar. Però va ser només a partir del 1943 quan va fer triomfar vedets com Mico (obligat, com tot travesti o homosexual, a actuar a l'escenari amb una dona per dissimular), Maty Mont i, sobretot, la Bella Dorita, que amb els seus cuplets frívols (La viuda; La pecera, on va canviar la lletra “pez raya” per “cigala”, que en català tenia el doble sentit sexual) i el pubis cobert per un justet triangle de tela va aconseguir que fos el local més multat de la ciutat i que mutessin en falques frases-concepte dels expedients administratius com “gestos a l'excés lúbrics i obscens” o “actuar amb vestuari alterat”.

L'altre gran focus de popularitat de l'avinguda el van proporcionar, al Teatro Cómico, on ja triomfava a finals del 1941 Raquel Meller amb La Violetera, Arthur Kaps i Franz Joham, amb el sobrenom de Los Vieneses, que des del maig del 1942 van generar en època de misèria fastuosos i moderns espectacles durant gairebé una dècada (Luces de Viena; Viena es así; Melodías del Danubio…) que van marcar la memòria popular. El tancament, el 1947, de l'històric Olimpia (amb aforament per a 6.000 espectadors) i el del Gran Café Español (1948) van ser el tret de sortida de la gran garrotada urbanística a la zona.

Espies i ‘queridas’

El nivell de l'oci pujava d'acord amb la geografia urbana. El Grill del Ritz (espanyolitzat Parrilla després de la guerra), reobert ja l'abril del 1939, era de novel·la: espies, diplomàtics, empresaris i dones molt disposades conformaven una atmosfera tan luxosa com intrigant, però sempre amb componiment, a la neutral Barcelona en plena Segona Guerra Mundial, tot sota els acords de l'orquestra de Bernard Hilda, jueu fugit d'Alemanya i amic del, amb el conflicte, enriquit industrial del cotó Alberto Puig Palau, pel qual el músic es va fer espia dels aliats. Tant el Marfil (Rambla de Catalunya, del 1941) com el Guinea (Diagonal amb Pau Claris, del 1942) reflectien la posició tan catalana de vida alegre i amoral, però sense gaire estirabots ni escàndols. El primer tenia dos ambients: saló de te (bàsicament per a dones) i bar (homes), amb prostitució d'alt standing, queridas (moltes, models de Pertegaz i de la propera Santa Eulàlia) i fulanas. El segon, de regust british (l'alcalde Miguel Mateu; el notari Raimon Noguera…), va ser el que va portar a Paco González Ledesma a escriure allò de “donde la riqueza se codeaba con el hambre, recintos de prócer que elige y de chica a la que nunca han permitido elegir”. Més freqüentat per les autoritats franquistes era el Parador del Hidalgo (passeig de Gràcia, del 1939), on anava a menjar gent com el general Ordaz o Pilar Primo de Rivera, però on hi havia també prostitució clandestina, “con niñas de 16 años que tenían hambre”, recull Villar.

Si l'avui esquerra de l'Eixample era més popular (el Río, del 1947, a Floridablanca, contractava una ja descendent tot i que encara popular superartista francesa com Mistinguett), la dreta era més la zona de bordells i de cases de cites o “de rebre”, en l'argot de l'època. Només al quadrant de Consell de Cent, Diputació, Aribau i Balmes n'hi havia set. La més gran, Casa Moreal (Diputació 208, amb 35 senyoretes). Tantes o més com a les anomenades “casas de tapadillo”, domicilis particulars on hi havia mestresses de casa, modistes, dependentes… i menors, de 16 a 19 anys, com recollien els informes policials. Torres o xalets amb jardí eren més freqüents a Gràcia (amb la discretíssima La Casita Blanca) i Sant Gervasi. En aquesta última, cal destacar la de la Señora Lola (Copèrnic amb Muntaner), centrada en “clients de gustos especials” i freqüentada per Dalí. El pintor també acudia a la del carrer Sant Màrius, a dalt de tot de Muntaner, com van fer Orson Welles, Omar Sharif, el rei Fàisal o Jean Paul Belmondo quan van trepitjar la ciutat. Amb el preu adequat, qualsevol fantasia era possible.

La Diagonal com la Costa d’Atzur

L'última i més exquisida frontera de l'oci de la Barcelona de postguerra era a partir de la Diagonal. Amb alguns dels millors restaurants del moment (el Parellada, el Finisterre…), o el complex del Windsor Palace (planta, dos pisos, terrassa i aforament de 1.478 localitats: el gener del 1952 per dues actuacions van pagar a Maurice Chevalier la bogeria de 60.000 pessetes), el més chic i exclusiu se situava passats els locals de la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià: el bar Sándor; la fastuosa sala de festes Lamoga, amb porcellanes, taules i cadires de caoba…). Tot va començar l'estiu del 1940: en una zona a mig urbanitzar fins a les portes del Palau de Pedralbes i d'Esplugues van proliferar no menys de cinc grans restaurants a l'aire lliure, amb una ostentació de luxe inèdita, cosa que també va facilitar la feina a alguns atracadors i a la nímia resistència política, que hi va posar algunes bombes (gairebé totes fallides). A les tardes, als locals que freqüentava una burgesia estraperlista i les autoritats del règim, s'oferia te amb ball i a les nits, sopars americans amb espectacle modern (jazz, fox, swing), a més de banquets de tota mena. Hi havia el Copacabana, el Cactos, El Cortijo, el Monterrey, la Font del Lleó…, però el més selecte va ser el Rosaleda, en uns terrenys de la família Godó i explotats pel Ritz, en un projecte paisatgístic i arquitectònic d'Adolf Florensa: fonts, estanys, pèrgoles… Cotxes de 12 places tirats per cavalls feien el trajecte des de l'hotel al local. Eva Perón hi va anar una nit, fora de protocol.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els propietaris d'aquests locals van entrar en una espiral de contractacions internacionals desaforades, amb artistes que venien directament de treballar a Nova York. L'estiu del 1951, el Rosaleda va pagar a Charles Trenet 200.000 pessetes per 12 dies. Es deia que en pocs racons del món passava una cosa així. “Esto huele a Costa Azul”, es va arribar a escriure.

El globus va petar en menys d'una dècada: aquell mateix 1951, el Rosaleda es va enfonsar; el van seguir d'altres. Apunta Villar que va ser “per falta de públic” davant d'un evident “excés d'oferta”. Excés d'oferta de luxe a la Barcelona franquista, grisa i miserable de principis dels cinquanta. Quines coses.