Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La Josefa, la vacuna i el català

A l’independentisme fonamentalista no li va provar gens que la primera ciutadana vacunada contra la covid a Catalunya parlés en castellà

Josefa Pérez, de 89 anys, després de rebre la vacuna contra la covid-19.
Josefa Pérez, de 89 anys, després de rebre la vacuna contra la covid-19. AP

“Avui no podem jugar, mama, tots són castellans”. Així es van lamentar més d'una vegada els fills de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, segons va explicar la matriarca per il·lustrar la marginació lingüística del català, l'ús del qual no abundava a la Barcelona de l’avinguda General Mitre. Haurien pogut jugar en la seva llengua materna a barris com Gràcia, Sants o Sant Andreu del Palomar, on l'idioma mai va ser un problema. Però per això calia creuar el Río Grande de la Diagonal, amb una zona nord on durant el franquisme era elegant i convenient optar pel castellà. Si el poder centralista facilitava l'enriquiment, ¿per què indisposar-s’hi?

Lluny del selecte veïnat vigilat per porters de bata blava —a Santa Coloma de Gramenet, Nou Barris o l’Hospitalet— també era bastant excepcional sentir parlar en català. Hi havia blocs habitats per ciutadans provinents de la mateixa zona, alguns fins i tot compartien pis com a rellogats. El castellà era la llengua vehicular en aquestes ciutats-gueto de ciment que el franquisme va aixecar sense gairebé serveis bàsics: ni escoles, ni comerços, ni transport públic, ni asfaltat, ni clavegueres.

El català era desdenyat de Diagonal cap amunt i innecessari als nous barris d’al·luvió. Per això no resulta estrany sentir parlar en castellà agallegat Josefa Pérez, una dona nascuda fa 89 anys a Ourense. Ella va ser la primera ciutadana vacunada contra la covid-19 a Catalunya el desembre passat. I s’hi van dirigir en castellà i en conversa privada els insignes independentistes Pere Aragonès —president en funcions de la Generalitat— i la consellera de Salut, Alba Vergés, encara que en públic els dos polítics van utilitzar el català. A l’independentisme fonamentalista, no obstant això, no li va agradar gens que “una gallega” resident a Catalunya (encara que “no catalana”) parlés en castellà als mitjans de comunicació, que la ciutat escollida per començar la vacunació fos l’Hospitalet i que a l’entrada de la residència Feixa Llarga una llegenda desitgés “Feliz Navidad” en la llengua de Cervantes.

Hi ha un independentisme que, encara que minoritari, es desacomplexa a les xarxes socials en què fa esclatar la seva visió excloent, com va passar amb l’elecció de la Josefa. I per això no dubta a considerar com articles de fe els escrits de què el mateix Pujol s’ha retractat diverses vegades sobre l’“anàrquic home andalús”, que “fa centenars d’anys que passa gana i viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual”. O els textos de l'expresident Quim Torra sobre “aquelles bèsties a les quals els repugna qualsevol expressió de catalanitat” i “viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història”. En realitat, els que es van molestar per la rellevància donada a la Josefa tenen un marc mental en què la immigració suposa una amenaça per a les genuïnes essències catalanes. Conreen un imaginari que volen preservar de les formes de vida i les ideologies dissolvents que segons el seu parer aporten les onades migratòries. Hi ha molts precedents en el nacionalisme català d’aquesta escola de pensament. A començaments del segle passat, el metge Hermenegild Puig Sais —que va acabar militant a la Lliga i va tenir entre els seus epígons els Dencàs i Badia— alertava que la baixa fecunditat dels autòctons amenaçava el futur de la raça catalana. Tant Puig Sais com Severino Aznar, periodista i sociòleg que acabaria sent procurador franquista, combatien des de nacionalismes contraposats per raons econòmiques i de classe les migracions per lliure o el control de natalitat, apunta l’historiador Eduard Masjuan en els seus estudis sobre neomaltusianisme.

Ha plogut molt des d’aleshores, però la intransigència no mor. La xenofòbia, el racisme i el menyspreu de classe no són un fet diferencial català. La irrupció de forces polítiques com Vox i les exhibicions patrioteres del Partit Popular confirmen la transversalitat de l'eslògan “primer els de casa”. La diferència és que el nacionalisme espanyol disposa d’un Estat que no té el català, que prova de seduir amb l’ham que la somiada república serà un paradís social i lingüístic per a la immigració. Tanmateix, la intolerància a les xarxes socials o fets com l’assistència fa unes setmanes de Josep Costa, vicepresident del Parlament i parlamentari de JuntsxCat, a una reunió amb grups secessionistes d’extrema dreta, projecta més ombres que llums sobre aquest ecumenisme independentista per al qual la finalitat justifica els mitjans. El suport rebut per Costa de Laura Borràs o de l’expresident Torra no resulta gaire encoratjador per desterrar les actituds racistes o supremacistes que afloren amb massa freqüència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >