Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’efecte Illa i els seus límits

El PSC vol representar un salt de l’estancament a l’ambició fent presidenciable el ministre de Sanitat. I Pedro Sánchez dona el senyal d’apostar per la política i no només per la via judicial

Pedro Sánchez i Salvador Illa.
Pedro Sánchez i Salvador Illa. Europa Press

La candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat canvia realment les coordenades de les eleccions catalanes? El moment escollit per donar una notícia és bona part del missatge. I en aquest cas, la vacuna, el calendari i la discreció prèvia han donat una dimensió d’esdeveniment a un anunci que en altres circumstàncies hauria tingut un impacte molt diferent. La sorpresa no és Illa. Si el maig del 2019 l’independentisme no hagués bloquejat la designació de Miquel Iceta com a senador autonòmic, Illa ja faria any i mig que seria al capdavant del PSC. El que dona relleu a la notícia és que com gairebé tot el que passa ara mateix ve carregada per la covid. Del Salvador Illa del maig del 2019 al Salvador Illa d’avui hi ha una llarga tirada. El gairebé desconegut personatge d’aleshores ara arriba amb la càrrega de deu mesos d’exposició pública permanent com a responsable de la resposta sanitària del govern a la pandèmia.

En un instant, un dia qualsevol de l’any de la pandèmia, ha passat de donar les últimes informacions sobre el virus a la condició de “candidat a la presidència de la Generalitat”. Amb un altre factor afegit, que confirma la importància que té l’atzar en tots els ordres de la vida, també en la política: ha arribat la vacuna. Uns dies de retard i Illa seguiria a Madrid. No aterra un candidat més, sinó un personatge àmpliament conegut, per bé i per malament. I aquí hi ha el primer dubte: La seva gestió de la pandèmia suma o resta?

Amb Illa el PSC vol representar un salt de l’estancament a l’ambició. I Pedro Sánchez dona el senyal d’apostar per la política a Catalunya i no només per la via judicial que va posar en marxa el PP. N’hi ha prou per canviar l’escenari? Han passat tres anys des de la tardor del 2017. La tensió ha baixat, les eleccions difícilment tindran la dimensió dramàtica que van tenir les anteriors, que es van traduir en una participació sense precedents. Malgrat la pressió aclaparadora de la justícia sobre l’independentisme i el seu entorn, amb el canvi de govern a Espanya i amb l’impàs en què es troba el procés, pels errors de càlcul dels seus responsables i la dificultat d’adaptar les seves estratègies a la realitat, la confrontació política i social s’ha rebaixat sensiblement.

S’aprecien senyals de desencant en el mateix electorat independentista, que en bona mesura ja ha assumit els límits de la situació d’excepció i no troba un lideratge per recórrer una etapa diferent. La pandèmia ha fet la resta. Si la ciutadania ja emetia senyals d’esgotament per aquests anys de confrontació, repressió i paràlisi, la càrrega de por i incertesa acumulada pel virus contribueix a rebaixar les expectatives: les condicions sanitàries poden provocar una certa retracció a l’hora d’anar a les urnes. I les disputes a l’interior dels diferents bàndols estan destinades a protagonitzar una campanya de travetes i cops baixos gens exemplar.

Amb el “retorn a casa” d’Illa, pretén trencar la dinàmica negativa d’un escenari encallat, però hi ha raons perquè aquesta sensació s’escampi més enllà del moment sorpresa? La caiguda de Ciutadans i la lluita entre Vox i un PP que tem ser desbordat per l’extrema dreta deixen el PSC amb marge de creixement per aquest costat. La campanya de l’independentisme estarà polaritzada per la baralla entre Junts per Catalunya i Esquerra pel primer lloc. Un partit amalgama com Junts, si no conserva la presidència, pot entrar en fase de descomposició. Els socialistes poden pescar en el vot del cansament amb l’esperança que el govern espanyol obri vies de reconeixement. Quant suma tot això? Qualsevol càlcul ha de partir de la idea que en el resultat final probablement pesaran més els que es quedin a casa que els canvis de bàndol. O sigui que l’objectiu del PSC hauria de ser fer el ple dels seus, un vot històricament movedís i, ara mateix, bastant confús.

Junqueras ha captat la jugada i ha corregut a presentar les eleccions com un duel per la presidència entre Esquerra i els socialistes, buscant col·locar Junts en segon pla. Illa pot agrair-li-ho perquè el situa en la línia de sortida en una posició alternativa que ara mateix no li donen les enquestes i si es fes creïble li donaria poder d’arrossegament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >