Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La generació Maradona

El Pelusa, Garrincha i Best mai van voler ser exemple de res i per tant no tenen cap culpa que els estimem

George Best, a Marbella, el 1972.
George Best, a Marbella, el 1972. AP

Ja he deixat de patir per Maradona des que va morir, turmentat com em sentia quan ensenyava el cul als que no reparaven en els seus peus mentre sonava la cúmbia del Bombón Asesino, i he passat a gaudir del Pelusa que pilotejava al ritme de Life is Life. El 10 no suportava que li toquessin els cabells i també recordo que tenia l’empenya tan ampla i sensible que li agradava escalfar amb els cordons deslligats, immortalitzat en aquell vídeo previ al partit Bayern Munic-Nàpols del 1989.

Tinc addicció a Maradona i no puc deixar de consumir les històries que s’expliquen i els articles que encara s’escriuen sobre la seva figura, algun de reprovació per la desmesura que va generar la seva condició de futbolista únic, el més popular, rei dels maleïts, paraula de Segurola. Ja se sap que va ser un drogoaddicte i segurament un maltractador, acusat de violència masclista i de tenir tants fills legítims com no reconeguts, una persona detestable, i així s’ha dit més o menys en la majoria dels articles, fins i tot a l’Argentina.

I, tanmateix, no paro de buscar històries de Maradona de la mateixa manera que m’encanta posar el candombe que evoca Garrincha, la figura dels seixanta. “Lo lleva atado al pie, como una luna atada al flanco de un jinete / lo juega sin saber que juega el sentimiento de una muchedumbre / y le pega tan suave, tan corto, tan bello / que el balón es un palomo de comba en el vuelo / y lo toca tan justo, tan leve, tan quedo / que lo limpia de barro y lo cuelga del cielo / ¡y se estremece la gente, y lo ovaciona la gente!”, diu la cançó d’Alfredo Zitarrosa.

Garrincha era l’alegria del poble, l’estrella solitària, títol de la biografia de Ruy Castro. Va viure d’una jugada, un engany repetit i inimitable que petrificava el seu marcador després d’amagar la pilota a les seves cames arquejades, la dreta sis centímetres més curta que l’esquerra, sancallós per una poliomelitis que va patir de nen, fill de Pau Grande, Magé. Ningú no va regatejar com Francisco dos Santos, conegut com a Garrincha, nom d’un ocell del Mato Grosso lleig i lliure, capaç d’escapar-se de qualsevol gàbia, igual que l’extrem invencible que s’alineava amb Pelé.

Igual que Maradona, Garrincha va morir jove —49 anys el brasiler per 60 de l’argentí— i igualment sol i miserable, víctima dels seus vicis, del tabac, l’alcohol i les dones, després que se li comptessin fins a una quarantena d’amants i 13 fills, tan hàbil a la pista com matusser al carrer, criticat com a ciutadà i idolatrat com a jugador, per descomptat sempre protagonista de publicacions tan exquisides com El regate, de Sérgio Rodrigues. La literatura i la música s’alimenten de personatges com Maradona, Garrincha i, és clar, George Best.

A Best se’l coneixia com el Cinquè Beatle. Jugava amb els braços enganxats al cos, les mànigues de la samarreta tan allargades que demanaven agafar-se pels punys, i driblava i arrencava amb una acceleració impossible de defensar, fins i tot a la sortida d’un servei de banda, com li va passar a Quimet Rife. Nascut a Belfast, el noi guapo vinculat al joc bonic, va conquerir Europa amb el Manchester United el 1968. Best va ser una celebritat del futbol i un personatge igualment aclaparador en un moment vibrant de Londres.

La vida del nord-irlandès se sol resumir en una antologia de frases. Una: “Tenia una casa a prop del mar, però per anar a la platja calia passar per davant d’un bar; no em vaig banyar mai”. Dos: “El 1969 vaig deixar les dones i la beguda, però van ser els pitjors vint minuts de la meva vida”. I tres: “He gastat un munt de diners en cotxes, dones i alcohol; la resta simplement l'he malgastat”. A Best, conqueridor compulsiu i sovint implicat en episodis violents, li agradava conduir esportius, freqüentar clubs i comprar a boutiques, geni i figura del United fins als 59 anys.

Best va acabar a la presó per haver pegat a un policia i Garrincha va ser jutjat per conduir borratxo —va complir dos anys de llibertat condicional— després d’un accident en què va morir la mare de la seva companya Elza Soares. Maradona, per contra, no va ser condemnat en vida per la justícia, sinó que és repudiat des de la seva mort pels qui consideren que s’ha divinitzat un personatge autodestructiu, allunyat dels ídols creats per la indústria mediàtica actual, més còmoda amb l’esforç i competitivitat de Cristiano i la formalitat de Messi.

“Maradona va ser el pare dels seus pares, el pare dels seus germans, el superamic dels seus amics, el protector dels seus protegits, mentre que Messi és la criatura lògica que va néixer, es va criar i es va consagrar dins de la contenció amb la qual un nen pot arribar a ser home”, va sintetitzar el periodista Ernesto Cherquis mentre Jordi Cruyff afegia respecte a jugadors com Diego: “No van necessitar ser virals per convertir-se en ídols, i ara que vivim en una època brutalment digital tenim eines per avivar el seu record”.

No és fàcil explicar Maradona en temps de Messi. Diego va ser l’últim futbolista analògic que va emocionar una generació de periodistes principiants a Barcelona. Temps de transgressió, de porros i whiskies, de bars i discoteques, abans que d’aules on s’impartia la semiòtica d’Umberto Eco. No era fàcil fer atenció a les obres d’un autor barallat amb la pilota: “Jo no odio el futbol, odio els apassionats del futbol”, afirmava el filòsof d’Alessandria. A la nostra manera ens podien els excessos com a fidels de Maradona.

Encara no coneixíem la plenitud que ens esperava amb l’arribada de Messi. També han estat moments per donar visibilitat informativa a Paula Dapena, la jugadora que es va negar a homenatjar el Pelusa, o Jenni Hermoso, protagonista de la contraportada de Nuria Navarro a El Periódico. “Tret de la força, entre Messi i jo hi ha poca diferència”, afirma la davantera de joc exquisit, símbol de l’avui millor equip del Barça.

El periodisme esportiu ja no sua ni fa pudor de calçotets, les mans ni tan sols no es taquen de tinta, sinó que s’imposen els influencers, els especialistes, els assessors, els opinants, els literaris i la comunicació corporativa o l’entreteniment, una generació diferent de la que buscava i gestionava les notícies i per tant també de la que decidia què es podia explicar de Maradona. La qüestió rau a saber apreciar els temps: jo vaig entendre que la gràcia de Maradona també consistia en la seva frenada després de conèixer la quietud de Kubala i la mobilitat de Cruyff.

Menotti assegura: “El futbol és com el tango, no es pot córrer tota l’estona. El futbol té pausa, té acceleració, té ritmes, té canvis”. Igual que la vida, el mateix que l’ofici, raó de més per aplaudir els driblatges de Garrincha i de Best mentre recordo Fontanarosa: “I què m’importa el que va fer Maradona amb la seva vida, m’importa el que va fer amb la meva”), i poso Manu Chao: “Si jo fos Maradona viuria com ell”.

Cap va voler ser exemple de res ni per a ningú, no tenen la culpa que els estimem, una conclusió que de grans ens torna a l’aula per discutir amb Eco. Jo, mentrestant, i per si de cas, segueixo buscant la història definitiva sobre Maradona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >