Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Tito: quan amb el càrrec t’hi va la vida

Els jugadors blaugrana expressen l’estimació que tenien pel seu entrenador en un documental de Barça TV

Tito Vilanova el maig del 2013, durant les celebracions per la Lliga aconseguida.
Tito Vilanova el maig del 2013, durant les celebracions per la Lliga aconseguida. Reuters

Tito Vilanova va ser un entrenador molt estimat pels seus jugadors. També va exercir de líder dels seus companys de l’equip tècnic, i molt especialment de Jordi Roura, Aureli Altimira i Jaume Torras. Tothom el té, d’altra banda, per un culer de soca-rel que va saber explicar més bé que ningú el significat de la Masia. A la seva família, i sobretot al seu pare Quimet, els agradaria en qualsevol cas que el recordessin com “una bona persona”, afirmació que reforça el caràcter humil i proper del que va ser entrenador del Barça.

El retrat es desprèn del documental 100x100 Tito, produït per Barça Studios, dirigit per Cristina Collado i Marta Busquets i emès aquest dimarts per Barça TV i TV3. Televisió de Catalunya, de fet, ja va oferir a l’abril de 2015 el programa Marcats per Tito. Tots dos documents entrevisten protagonistes semblants, i de les seves afirmacions es pot concloure que Tito va ser un tècnic molt admirat pels futbolistes, que es desviuen per destacar la seva vàlua i la seva valentia per agafar l’equip després de l’adeu de Pep Guardiola.

La plantilla estava trasbalsada, no sabia qui seria l’entrenador, quan va saber que Guardiola deixava el càrrec i s’agafava un any sabàtic que passaria a Nova York. Per tant, es va sentir alliberada i agraïda pel pas endavant que va fer Tito. Sembla que ningú hi havia caigut, fins que Zubizarreta va dir: “I per què no Tito?” I la resposta va ser un clam: “I és clar!”. Tito havia servit tant els altres que era impossible no servir-lo un cop va haver dit que sí; possiblement si el director esportiu no hagués gosat preguntar-l’hi, Tito no hauria entrenat el Barça.

Tots els jugadors es van lliurar a la causa, abans i després del càncer que el va matar, entregats a la persona i al tècnic, convençuts que s’havia trobat el millor remei a un problema molt gruixut i s’imposava demostrar el talent del col·lectiu per sobre de qualsevol individualitat; fins i tot Messi sembla un soldat quan parla al documental de Barça TV. Els reptes, per tant, havien de ser comuns i únics, pocs de millors que el d’aconseguir el rècord de punts a la Lliga i formar una alineació amb jugadors fets a la Masia, tots dos assolits en vida de Tito.

El Barça va guanyar la Lliga 2012-2013 amb la xifra mai vista de 100 punts, i el 25 de novembre de 2012 va derrotar el Llevant al Ciutat de València amb un equip en què els 11 jugadors procedien del futbol base del Barça. Tito va estar sempre al peu del canó, obsessionat com estava per la seva feina, com si el seu vincle emocional i futbolístic amb l’equip fos indestructible des que es va asseure a la banqueta del Camp Nou. Aquella unió queda certificada per les paraules de Messi, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Busquets, Cesc, Alba o Pedro.

Els jugadors més emblemàtics certifiquen que la seva vida i la de l’equip eren diferents en funció de la presència o l’absència de Tito. No podien estar per la feina quan no el tenien al costat, no només perquè els faltava l’entrenador, sinó també perquè patien pel seu guia, assetjat per una malaltia que semblava haver oblidat el 2011, quan va ser operat de la glàndula paròtide a Barcelona. El mal va reaparèixer de forma terrible el 2012 i el 2013, tal com expliquen els seus fills i esposa Montse, els tècnics i directius i els jugadors del Barça.

“Si s’hagués pogut, hauríem suspès tots els partits”, coincideixen els futbolistes, mentre que els seus companys expliquen que no van ocupar mai la cadira de Tito a la banqueta mentre va ser entrenador del Barcelona. No només donava confiança, sinó que sempre posava cara de trobar-se bé, que podia amb tot, fins i tot de convèncer Messi perquè no deixés el Barça. “Promet-me que no te n’aniràs!”, recorda l’avui capità que li va demanar Tito. Messi explica que, quan va conèixer Tito, no jugava al futbol base, i que el va fer entrar en un equip que faria fortuna als cadets amb Piqué i Cesc.

Les aportacions de Messi són tan transcendents com el paper d’Henry: el francès li va a oferir el seu apartament quan estava a Nova York. Tito era respectat perquè va fer entendre a la gent que amb el càrrec li anava la vida; d’aquí ve que el defensés amb tanta passió i fortalesa mental, amb tanta força i lluita, també amb la mateixa innocència d’aquell noi de Bellcaire d’Empordà que només volia jugar a futbol i que acabaria sent membre destacat de la colla dels Golafres de la Masia, els mateixos que després arribarien a manar al Camp Nou.

La vida d’un entrenador no és la mateixa quan l’expliquen els que la van viure i no els que la van contemplar, una raó de pes per reflexionar també sobre la mirada periodística que va tenir Tito. Remordiments de consciència? Tal vegada. Aquests documentals ajuden a fer inventari sobretot als que vam fer el relat en directe del que va passar amb l’enyorat Tito. Una lliçó d’humanitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >