Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La serp que va vomitar el Nadal

Que el rèptil regurgiti el menjar aquestes festes és tota una metàfora que no les estem digerint gaire bé

Una anaconda al bosc inundat de Cosmocaixa a Barcelona.
Una anaconda al bosc inundat de Cosmocaixa a Barcelona.

Si donar de menjar a la serp sempre és un tràngol, que et vomiti la presa és molt pitjor. El meu propòsit era lloable, diria: que almenys hi hagués algú que tingués un bon Nadal. I no em refereixo, és clar, al ratolí que vaig comprar a l'establiment Kiwoko (ex-Mister Guau) com a festí per a la meva serp bladera (Elaphe guttata), sinó precisament a aquesta, que feia unes quantes setmanes que no engolia res. Li vaig servir el rosegador obrint la porta superior del terrari i convidant-lo a passar amb una empenteta, sense poder evitar la draculesca frase, “entri vostè lliurement”. A algú li semblarà un acte cruel, però en llibertat la serp ja hauria despatxat una infinitat més de ratolins dels que jo li he donat en els llargs anys que fa que estem junts i al final no faig més que actuar com a agent de la natura, urpa i ullal, limitant-me a servir d'intermediari com si diguéssim entre el depredador i la seva víctima. Però per si de cas sempre m'encomano a sir David Attenborough.

Tenint en compte les dates, em vaig estalviar l'escena estricta de la trobada entre les dues criatures i en tornar al davant del terrari, que es troba en una localització especial de casa meva, envoltat de llibres de Salgari i de les prestatgeries d'aventures herpetològiques, el drama ja s'havia consumat (i consumit). La Kaa descansava a la seva branca visiblement empatxada i amb la panxa plena, amb la característica inflor de quan t'acabes d'aixecar de la taula que es deixava veure enmig del seu cos sinuós. Van passar els dies i ni recordava l'assumpte –”Conscience is but a word that cowards use”, que deia Ricard III–, quan em va cridar l'atenció una fortor semblant al mató que sorgia del terrari. Vaig observar amb espant que procedia d'una massa informe que hi havia encaixonada entre la paret de vidre i el recipient d'aigua de la serp. En vaig tenir prou amb una llambregada per saber què era tot allò: el rèptil havia regurgitat el ratolí.

Ni tan sols qui hagi vist la pel·lícula de terror Anaconda (1997) i com la protagonista del títol endrapa tot sencer Owen Wilson pot arribar a imaginar-se l'estat en què una serp vomita una presa mig digerida. Les colobres maten per constricció, que és un mètode força piadós –les víctimes dels felins, per exemple, triguen moltíssim més a morir– i que consisteix en una sobtada i fèrria abraçada amb diverses bobines escamoses que provoca una aturada cardíaca gairebé instantània. Una vegada morta la presa és engolida sencera, un procés esforçat (no intenteu fer-ho) que obliga a lubricar-la mitjançant les diverses glàndules mucoses que la serp té a la boca i fer-la avançar per l'esòfag dilatat amb moviments de la musculatura axial fins a l'estómac, on els sucs gàstrics, amb un PH molt àcid, compleixen la seva missió.

Una escena de la pel·lícula 'Anaconda'.
Una escena de la pel·lícula 'Anaconda'.

La digestió de les serps és lenta i pesada. I quan ho treuen tot, la visió és esfereïdora. John M’Leod, cirurgià naval digne de la ploma de Patrick O’Brian que va explicar les seves aventures a Voyage of His Majesty’s Ship ‘Alceste’ along the coast of Corea and the island of Lewchew with an account of her subsequent shipwreck, aquest best-seller, inclou en el seu relat la història sobre un pitó reticulat de Borneo que van enviar a Anglaterra a bord del Caesar. L'enorme serp viatjava en una caixa de fusta, i també anaven a bord sis cabres com a menjar per al rèptil. Se li va donar la primera –més o menys com jo el ratolí a la meva colobra– i la va devorar, però a l'altura del Cabo de Buena Esperanza l'ofidi es va sentir indisposat i va vomitar, probablement, segons el cirurgià, a causa del mareig. Quan el vaixell arribava a Santa Helena, el pitó va morir. No he pogut saber si es tractava del mateix pitó que Napoleó es delia per veure –el seu exili a l'illa no li oferia gaire entreteniment i després de Waterloo tot et sembla insuls. En un altre cas d'indigestió, una anaconda de 65 quilos i gairebé cinc metres de l'Steinhart Aquarium de San Francisco va morir després de menjar-se per error una enorme planta de plàstic. He llegit sobre una serp índia (Drymarchon corais) dels EUA que van trobar alimentant-se del cap decapitat d'un tauró, tota una estampa.

Que les serps s'equivoquin en el que mengen no és inusual, però sí que és preocupant si et confonen a tu amb un pècari, per exemple, que és el que li va passar –probablement– a un individu anomenat Vargas amb una anaconda. El que la meva colobra va perbocar podia haver estat perfectament un pècari o el mateix Vargas: tenia forma afusada, color fosc i una textura viscosa. Feia una pudor de mil dimonis i no em quedava més remei que treure aquella cosa del terrari. Ho vaig intentar amb una forquilla, però relliscava. Em vaig ajudar llavors amb una cullera. I mentrestant la serp em mirava de mala gana mentre es gronxava com una mamba amb ressaca. Intranquil, vaig acabar agafant el rosegador rebutjat, aquella mena de revenant pútrid, per la cua (sí, encara tenia la cua, tot i que molt atrotinada) i el vaig extreure a punt de vomitar jo mateix.

He llegit després que la causa més probable que la serp regurgités és que estava mig hibernada i en aquesta situació el metabolisme reduït no li dona per a una digestió normal. Mervin. F Roberts en el seu útil manual per tenir cura de serps, a més de recomanar no comprar-se mai una boa cubana (“tres metres i un caràcter maligne; eviteu-la”), recalca que alimentar una colobra en estat semiletàrgic és un mal costum, ja que pot ocasionar trastorns digestius (el subratllat és meu) i fins i tot la mort de l'espècimen. Però sostenint la resta em va fer pensar que el que havia vomitat la serp era en realitat aquest Nadal tot sencer, fet de mals rotllos, pors, males decisions i polvorons i torrons entravessats. Vaig llançar a les escombraries el pobre ratolí de vida malgastada i vaig córrer al lavabo a treure-ho tot, pensant que encara quedava per veure, ai, com digerirem el raïm.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >