Selecciona Edició
Connecta’t

L’any de la pandèmia

El virus que va provocar una crisi total a Catalunya aquest 2020: 17.000 morts, ciutats sense turistes, emergències socials, tancaments d'empreses, turisme sota mínims...

Sanitaris a l'UCI de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona.
Sanitaris a l'UCI de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona.

El 25 de febrer, a mitja tarda, el llavors secretari de Salut Pública de la Generalitat, Joan Guix, anunciava “el primer cas de coronavirus” a Catalunya: una dona de 36 anys que havia viatjat a Itàlia, on estava fent estralls una malaltia que ni tan sols tenia nom conegut, perquè el nom de covid-19 va venir després. Era “com una grip”, deien. Però en poques setmanes van ser milers de casos, els hospitals van fregar el col·lapse i Catalunya es va tancar darrere d'una mascareta i litres de gel hidroalcohòlic.

Segons les dades de la Generalitat, ja són més de 387.000 infectats i prop de 17.000 morts. No era només una grip. No ho era per a les desenes de milers de malalts que han entrat a l'hospital gairebé sense poder respirar. Ni per a les vides que s'han quedat pel camí, tancades en la solitud d'una residència.

Catalunya va arribar tard, igual que bona part del món, a la primera batalla contra el virus. En aquells incerts dies de març els sanitaris van fer mans i mànigues als hospitals per fer lloc al màxim nombre de pacients. Fins a 1.528 persones van arribar a estar ingressades a les UCI, més del doble de la capacitat del sistema. Les residències de gent gran són les que en van sortir més malparades i la meitat de les morts s'han produït en aquests centres, sense recursos per protegir-se.

Voluntaris netegen la platja d'Arenys de Mar després del temporal 'Glòria'. ampliar foto
Voluntaris netegen la platja d'Arenys de Mar després del temporal 'Glòria'.

Sortir al carrer era un luxe, un risc i un horror per als més aprensius. Tres mesos de clausura amb els ànims solidaris de les vuit del vespre en forma d'aplaudiment als exhaustos sanitaris. Així va passar la primavera, el tancament va reduir a mínims el virus, els hospitals van tornar a respirar i la gent va tornar al carrer. Ho van anomenar “la nova normalitat”, “la represa” a Catalunya. Però va ser un miratge. De seguida el virus va recordar que es nodreix de la interacció i va revelar que la desigualtat social és un factor de risc: els temporers de Lleida, en precàries condicions de vida i treball, van ser les primeres víctimes del gran rebrot de l'estiu.

Només els nens, acusats de ser grans transmissors en la primera onada, es van espolsar aquest estigma i van tornar a les aules després de mig any sense classe. La transmissió va ser ínfima a l'escola, però es va disparar al carrer. A la tardor Catalunya va tornar a tancar els bars, els gimnasos i la cultura per contenir una segona onada que va posar una altra vegada contra les cordes el sistema de salut.

Oriol Junqueras surt de la presó. ampliar foto
Oriol Junqueras surt de la presó. EFE

La tranquil·litat va durar poc. La relaxació de les mesures a principis de desembre ha tornat a disparar els contagis. En l'horitzó queda només l'esperança de la vacunació per tornar de debò a la vella normalitat. A curt termini els epidemiòlegs preveuen una tercera onada després del Nadal i una quarta, diferent: la dels pacients no-covid, tots aquells malalts d'altres patologies que el virus ha desplaçat.

La pancarta que va tombar el president

Quim Torra va seguir aquest any el rastre judicial de Carles Puigdemont i d’Artur Mas, va acabar condemnat per haver desobeït la Junta Electoral i va haver de deixar la presidència de la Generalitat, un fet insòlit des que es va recuperar l’autonomia ara fa 40 anys. El detonant va ser tan nimi com la negativa a retirar una pancarta del balcó del Palau a favor dels polítics presos i la sentència va acabar amb un mandat erràtic que l’havia portat al càrrec després dels intents frustrats d’investir tres presidents.

La Rambla de Barcelona, pràcticament buida durant el confinament. ampliar foto
La Rambla de Barcelona, pràcticament buida durant el confinament.

L’independentisme va decidir liquidar la legislatura, sense deixar d’airejar les seves contínues desavinences sobre qualsevol qüestió quotidiana del Govern. Junts per Catalunya va acabar imposant el seu criteri per lligar de peus i mans el republicà Pere Aragonès i mitigar el protagonisme públic que pogués tenir durant els mesos en què està exercint la presidència en funcions de substitut. La batalla electoral per l’hegemonia de l’independentisme es dirimirà a les urnes el 14 de febrer, però totes dues formacions intenten jugar a fons totes les seves cartes, mentre que Quim Torra es resisteix a abandonar l’escena pública i no deixa passar uns dies sense opinar, fins i tot en contra del Govern, o aparèixer en un acte institucional, sense que estigui justificada la seva presència.

Trapero, el retorn del major

Els últims mesos del 2020 han tornat a sacsejar els Mossos d’Esquadra. Tot va començar amb l’absolució a l’octubre del major Josep Lluís Trapero dels delictes de sedició i desobediència pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Una sentència contundent, que a més va avalar l’actuació dels Mossos. Fins llavors, i des de la seva imputació, Trapero havia viscut apartat completament del dia a dia dels Mossos, en un despatx de la comissaria de les Corts, a Barcelona, sense trepitjar la seu central a Sabadell. Es donava per fet que el major dels Mossos havia viscut i patit prou per no voler tornar a la primera línia. Però en només unes setmanes el que semblava impossible es va fer realitat: Trapero va ser restituït com a cap dels Mossos. “Torno amb la millor de les voluntats, des de la humilitat, amb la mà estesa”, va dir Trapero en l’únic discurs que ha fet davant dels mitjans. S’ha envoltat a la prefectura dels dos comissaris que el van succeir després de la seva destitució: Ferran López i Miquel Esquius, amb el també comissari Joan Carles Molinero. El seu antecessor, Eduard Sallent, ocupa el discret càrrec de cap de la Regió Metropolitana Sud. Amb el retorn de Trapero, els Mossos tanquen de forma circular el període més convuls de la seva història moderna.

El teatre Borràs de Barcelona tancat. ampliar foto
El teatre Borràs de Barcelona tancat.

Els presos del procés, entre el Suprem i el Govern central

La situació dels polítics condemnats pel procés ha oscil·lat aquest 2020 com un pèndol. Van gaudir de sortides gairebé cada dia (per treballar, tenir cura de familiars i fer voluntariat) gràcies als permisos concedits per les presons on compleixen condemna. Es van situar encara més a prop d’una cosa semblant a la llibertat quan la Generalitat els va concedir, a l’estiu, el tercer grau, que els permetia tornar a la presó només a dormir. Però la justícia va prendre les regnes del seu destí i els va tornar a situar a la casella de sortida.

La Fiscalia va plantar batalla fins al final per evitar el que considerava un “tracte de favor” del Govern als dirigents independentistes. Va aconseguir que l’última paraula la tingués el Tribunal Suprem, que li ha donat la raó: a principis de desembre, va suspendre el règim de semillibertat per prematur.

Amb les portes de la justícia tancades i barrades, als presos del procés ja només els queda ara la política per alleugerir i escurçar la seva estada a la presó. El Govern central està tramitant les peticions d’indult per a l’exvicepresident Oriol Junqueras i la resta de condemnats a penes d’entre 9 i 13 anys de presó. La Fiscalia ja ha mostrat la seva tenaç oposició, però la mesura de gràcia depèn exclusivament del que decideixi l’Executiu de Pedro Sánchez.

Quan sentíem els ocells

La pandèmia ens ha ensenyat vocabulari. I a Barcelona ens hem familiaritzat amb l’urbanisme tàctic, actuacions provisionals a l’espai públic. No són d’obra, utilitzen jardineres, tanques o pintura. Ciutats de tot el món fa dècades que l’apliquen per intervenir amb rapidesa, revisar els canvis, i si funcionen, consolidar-los; o si no, modificar-los o revertir-los.

L’alcaldessa Ada Colau ha aplicat l’urbanisme tàctic per guanyar espai públic per a vianants o escolars, per habilitar carrils bici i per afavorir l’activitat econòmica dels restauradors. Són intervencions que treuen cotxes (circulant o aparcats), en línia amb mesures com la zona de baixes emissions o l’encariment de les tarifes per aparcar al carrer per a les persones que no viuen a la ciutat.

S’han baixat a l’asfalt més de 3.000 terrasses. A 50 escoles s’han conquerit espais per facilitar les entrades i sortides als centres educatius. I respecte a les pacificacions, la més ambiciosa és la del carrer de Consell de Cent (i part de Calàbria, Borrell o Girona), on els cotxes queden reduïts a la mínima expressió. Entre els nous carrils bici, els més ambiciosos són els de Pau Claris o Llúria, en vertical; i València o Aragó, en horitzontal.

Un ‘annus horribilis’ turístic

El 2020 passarà a la història com l’annus horribilis de tota activitat que estigui lligada al turisme i de manera especial a l’hostaleria, la restauració i les agències de viatges. La veu d’alarma va saltar al gener quan els hotelers de Barcelona van començar a veure que s’anul·laven les reserves vinculades al Mobile World Congress. Amb l’estat d’alarma, els hotels, que mai tancaven les seves portes, havien d’improvisar tancaments amb plafons de fusta o persianes. Nou mesos després, de la planta hotelera de 437 hotels de Barcelona n’hi ha oberts 115, amb prou feines un 26%, amb unes ocupacions de mitjana que no han anat més enllà del 20%. Els més de 252.000 llocs de treball de la restauració i hostaleria han transitat de l’ERTO a una activitat parcial en el millor dels casos per la caiguda en picat el turisme, una activitat que el 2019 suposava el 16% del PIB i que aquest any s’ha reduït a uns mínims insòlits. Ni tan sols durant la crisi econòmica del 2008. Serveix com a exemple la Sagrada Família, que ha passat de 4,5 milions de visitants a 680.000 el 2020. Un turisme que s’ha reduït al nacional i, en els mesos centrals de l’estiu, als països més propers.

El Glòria, el temporal que va atacar la costa catalana

Entre el diumenge 19 i el dijous 23 de gener va passar per Catalunya el Glòria, un temporal de llevant qualificat d’històric per la suma de fenòmens (pluja, vent, neu i onatge) i per la seva extensió, ja que va afectar tot el territori. La seva força va provocar la mort de quatre persones, el desbordament de rius, inundacions al litoral, destrucció d’infraestructures i despreniments. Va causar danys significatius en un 40% dels municipis i es van estimar pèrdues de més de 500 milions d’euros. Amb acumulació de precipitació de fins a 500 mm i 150 cm de neu en alguns punts, el Glòria va afectar tota la costa amb més o menys intensitat. Un dels espais més afectats va ser el delta de l’Ebre, on el mar va arribar a més de 3 km terra endins i va arrasar unes 2.300 hectàrees d’arrossars. També va patir danys el delta de la Tordera. Va ser una afectació múltiple en infraestructures amb passejos marítims descalçats, col·lectors i esculleres trencats i ponts caiguts, sobretot al Maresme i la Costa Brava. La inundació fluvial també va afectar una part molt important de zones urbanes, com Girona. A diversos punts es van trencar les motes. La ribera del Ter va patir greus erosions per la gran càrrega de material que transportava.

Sense trànsit cau la contaminació

Un efecte que imaginàvem però que van demostrar les primeres vuit setmanes de la crisi sanitària va ser el vincle entre el trànsit i la contaminació: per diòxid de nitrogen (NO2, que va caure un 43% a Barcelona) i també per partícules en suspensió (PM10 i PM2,5, que van caure un 21%). A la ciutat, amb la mobilitat reduïda a un 20% (només van circular el transport públic i els treballadors i mercaderies essencials), la contaminació va arribar als nivells més baixos en dècades. És de justícia recordar que el vent i la pluja hi van ajudar. L’Agència de Salut Pública va calcular que un aire com aquell evitaria 800 morts cada any.

Amb menys trànsit va baixar també el soroll. I la suma dels dos factors va permetre als ocells baixar de les capçades dels arbres a carrers, bancs i fonts. Escoltar-los a tota hora va ser tota una descoberta per a molts veïns.

Amb el retorn la normalitat, el trànsit pràcticament s’ha recuperat del tot i la contaminació ha tornat a pujar. El punt d’inflexió es va registrar al novembre, quan a les estacions de trànsit de l’Eixample els valors van tornar a xifres prepandèmiques. Els experts assenyalen que el trànsit encara és inferior a l’habitual i exigeixen mesures dràstiques per reduir-lo.

Sense paraules: 2-8

Amb 33 anys, Leo Messi encara viu obsessionat amb la Champions i la possibilitat de conquistar un cinquè títol després dels aconseguits a París, Roma, Londres i Berlín. Les capitals europees de l’èxit s’alternen amb les del fracàs, cap en qualsevol cas com la de Lisboa, la més sagnant en la història del FC Barcelona, després de les de Roma o Liverpool. El Barça va perdre el 14 d’agost per 2-8 contra el Bayern de Munic als quarts de final de la Lliga de Campions disputats a porta tancada per culpa de la covid-19 a l’estadi Da Luz del Benfica.

Aquella derrota, la pitjor de la història del club blaugrana en el torneig europeu, va tenir un efecte dramàtic sobre el Camp Nou. El mateix Messi va comunicar el 26 d’agost per burofax el seu desig de marxar del Barça i el president Josep Maria Bartomeu va preferir dimitir el 27 d’octubre abans que sotmetre’s a una moció de censura avalada per la signatura de 19.380 socis després que la Generalitat es negués a ajornar la votació a petició del Barça. El contenciós va acabar amb la convocatòria d’eleccions per al 24 de gener del 2021 i la frustració de Messi per quedar retingut al Camp Nou.

Reduïda la distància a la Lliga, 34 títols del Madrid per 26 del Barça, la diferència en la Copa de Europa és ara de 13 a 5 trofeus a favor del club blanc per a desesperació del barcelonisme i de Messi.

L’adeu de Nissan, un corol·lari

Just l'any en què el coronavirus deixava despullada l'aposta europea pel turisme, Catalunya patia un fort cop en un altre dels puntals de la seva economia. Nissan va anunciar al juny que deixaria de produir cotxes a Barcelona a finals del 2021. No es tracta només del tancament de la segona fàbrica més gran per llocs de treball de la comunitat (més de 2.500 llocs de treball directes i més de 15.000 indirectes), sinó que és el corol·lari més fragorós d'un degoteig de tancaments i acomiadaments en la preuada indústria de l'automoció que tindrà una altra gran pèrdua amb la de Continental a Rubí. Les administracions no van aconseguir convèncer Nissan perquè apostés per Barcelona malgrat el desesperat pla d'ajudes que van presentar. Catalunya fa anys que no té més inversions que les que arriben de la mà de Seat i es troben a faltar polítiques industrials fermes, com demostra el fet que cinc anys després de la seva inauguració el centre de formació professional de Martorell segueix sota mínims. Només el forat que deixarà Nissan ha activat els governs estatal i català per buscar, plegats, una alternativa. Es tracta, entre altres projectes menors, d'una fàbrica de bateries per a vehicles elèctrics que podria encapçalar LG Chem, encara que hi ha diferents emplaçaments europeus per acollir aquesta inversió. Seat, i la seva matriu Volkswagen, estan al darrere movent fils (per interès, també) però, de moment, Catalunya segueix sense bones notícies.

Una recuperació a mig gas

A l’inici del confinament de març es va obrir el debat entre economistes sobre si, després de la caiguda dràstica el 2020, es podia produir un ressorgiment meteòric de l'economia després de la pandèmia. Els estralls de la crisi, però, han aparcat ràpidament les expectatives més optimistes. Les necessitats socials de milers de persones que treballaven en l'economia informal —i no només elles— s'han reflectit en les demandes més bàsiques, començant per l'alimentació.

Les previsions de la Generalitat per a l'any que s'estrena són prudents, d'acord amb el que va apuntar la Comissió Europea per a Espanya. El Govern català anunciava a l'octubre que estimava la caiguda del PIB per al 2020 entre el 10% i el 12%. Per al 2021, la recuperació seria d'entre el 4,5% i el 7,7%, amb especial força per part de les exportacions. Les pitjors dades es produirien en la taxa d'atur: aquesta es mantindria el 2021 al nivell de la del tancament del 2020, en un ventall d'entre el 15% i el 16,2%.

Els motius per a l'esperança passen en bona part per l'efectivitat de la campanya de vacunació a Espanya, però també a l'estranger. Una immunitat massiva i ràpida a França, Alemanya i el Regne Unit pot reactivar la demanda turística de cara a l'estiu. De moment, el turisme internacional ha desaparegut, i això ha suposat perdre la pràctica totalitat dels més de 19 milions de persones d'altres països que van visitar Catalunya el 2019.

Cultura, bé social amb perill de tancament

La pandèmia ha fet que els equipaments culturals (museus, teatres, cinemes, sales de concerts i auditoris) hagin estat tancats bona part de l'any. La primera vegada, el 13 de març, cosa que va generar grans pèrdues en un sector en contínua crisi econòmica. Si al gener el sector cultural va facturar 45 milions, a l'abril només van ser 8 milions.

Des del punt de vista polític, l'any ha suposat un nou canvi en la conselleria, que marca el trist rècord de cinc consellers en quatre anys. Mariàngela Vilallonga va ser destituïda i en el seu lloc es va col·locar, al setembre, algú “de la casa” i “del partit”: Àngels Ponsa, que amb prou feines ha estat al càrrec 100 dies. En aquest període, la majoria de les accions han anat encaminades a afrontar els efectes de la pandèmia: tancament de sales de cinema i teatre, cancel·lacions, despeses estructurals i ajudes directes (750 euros per a cada treballador, unes 5.000 persones). En total: 51,3 milions d'euros, una quantitat qualificada per l'oposició de “gota en el desert”. Al setembre es va declarar la cultura bé social, cosa que no va impedir que al novembre tanquessin teatres i cinemes davant de les noves restriccions. Al Parlament els grups s'han compromès que, “governi qui governi”, en quatre anys la Cultura rebi un 2% del pressupost. Un brindis al sol.

Informació elaborada per Jessica Mouzo, Marta Rodríguez, Pere Ríos, Jesús García, Rebeca Carranco, Clara Blanchar, Alfonso L. Congostrina, Blanca Cia, Cristian Segura, Dani Cordero, Ramon Besa i José Ángel Montañés.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >