Selecciona Edició
Connecta’t

Els vampirs i la no-ficció

Els autors dels dos assajos de referència sobre el ‘cas Enriqueta Martí’ acusen els responsables de la pel·lícula ‘La vampira de Barcelona’ d’aprofitar-se de la seva feina i reobren el debat sobre la protecció dels drets d’autor en les històries basades en fets reals

Quan Elsa Plaza va començar a rebre felicitacions perquè es faria una pel·lícula explicant la veritable història d'Enriqueta Martí, la que ella havia relatat per primera vegada el 2014 en el seu llibre Desmontando el caso de La Vampira del Raval, l'escriptora es va enfurismar. I l'empipament encara li dura. La pel·lícula, La vampira de Barcelona, produïda per Filmax, Brutal Media i TV3, escrita per Lluís Arcarazo i María Jaén, i dirigida per Lluís Danés, va guanyar el Premi del Públic a Sitges i es va estrenar el 4 de desembre. Danés i l'actriu Nora Navas, que interpreta Martí, van dir en entrevistes promocionals que el film s'havia inspirat en el treball de Plaza, tot i que es va fer sense comptar amb ella i en els crèdits no s'esmenten ni l'autora ni el seu llibre.

També es va indignar Jordi Corominas, autor de l'altre assaig clau sobre el tema: Barcelona 1912. El caso Enriqueta Martí (Sílex), publicat mesos després que el de l'escriptora argentina. “No citar-nos és poc professional i poc ètic”, diu Corominas. Els responsables del film repliquen que ja treballaven en el tema abans que apareguessin aquests títols i que van fer servir fonts molt diverses.

L'episodi evidencia el curtcircuit que es produeix quan una pel·lícula o una sèrie es basa en fets reals –una tendència cada vegada més en voga– i aquests ja han estat narrats en algun llibre de no-ficció que s'ha convertit en un referent en l'assumpte, però pel qual no es paguen drets d'autor.

Enriqueta Martí va mantenir segrestada el 1912 una nena durant 17 dies a casa seva, al barri del Raval de Barcelona. La premsa va magnificar durant uns dies l'episodi i va convertir la segrestadora en una assassina en sèrie de nens. Aquests contes es van oblidar, però a mesura que s'aproximava el centenari del cas van reviure i Martí, rebatejada com la Vampira del Raval, es va convertir en un personatge de moda, una mena de Jack l'Esbudellador barceloní que va inspirar novel·les i fins i tot un musical. Fa una dècada, aquesta fantasia la difonien els diaris, els reportatges televisius i fins i tot la Wikipedia.

Retall de premsa de l'època sobre el cas d'Enriqueta Martí.
Retall de premsa de l'època sobre el cas d'Enriqueta Martí.

Plaza va escriure primer una d'aquestes novel·les, El cielo bajo los pies (Edhasa, 2009), l'única que se cenyia als fets, i, cinc anys després, el seu assaig, pel qual es va capbussar en l'hemeroteca i en arxius oficials. Si el llibre de Plaza desactiva la llegenda amb un enfocament sociològic i de gènere, el de Corominas escruta la cobertura que va fer del succés la premsa de l'època i posa en evidència els errors i excessos que van alimentar el que va anomenar “la mentida de la vampira”.

Cap responsable de la pel·lícula va contactar amb Corominas, que diu que quan va llegir entrevistes en les quals Danés els citava a ell i a Plaza li va semblar “molt cínic, perquè això és no tenir cap respecte pel treball dels altres”. Arcarazo, un dels guionistes, sí que va parlar amb Plaza fa uns anys. “Em va estar preguntant, em va gravar i em va pagar un te. Això n'he tret, un te”, diu l'escriptora, que quan va veure que la pel·lícula anava endavant, però ningú contactava amb ella, va trucar al guionista. “Em va dir que el meu llibre només era una font més”.

Arcarazo es va desentendre de la pel·lícula a mitja producció. No l'ha vist i va demanar no sortir als crèdits, diu, però sí que hi apareix. Explica que el projecte l'hi va encarregar fa més d'una dècada el productor Pedro Costa, artífex de la sèrie La huella del crimen, que volia fer una ficció sobre l'assassina en sèrie de nens, però furgant en l'hemeroteca va veure que tot eren faules. Aquest viratge –que el va distanciar de Costa– el va portar fins a Plaza, explica. “Ella va ser una font, la més valuosa, però una font més”. Arcarazo argumenta que com que la pel·lícula té parts de ficció, si s'hagués dit que s'inspirava en el llibre, del que els acusarien és “de tergiversar la història”.

Nora Navas és Enriqueta Martí en la pel·lícula de Lluís Danés 'La vampira de Barcelona'.
Nora Navas és Enriqueta Martí en la pel·lícula de Lluís Danés 'La vampira de Barcelona'.

Danés diu que no vol polèmiques i afirma que Jaén i Alcarazo van recopilar 125 articles de premsa de l'època, i que es van entrevistar amb les filles d'una dona que de petita va conviure amb Enriqueta Martí i la seva segrestada. “Lamento que Corominas i Plaza estiguin enfadats, però ningú me n'ha dit res”, afegeix. La pel·lícula té un protagonista fictici, però pel que fa al segrest se cenyeix a fets reals. Tots apareixien en els llibres. I la tesi, ficcionada en pantalla, que l'assumpte es va magnificar per desviar l'atenció d'un escàndol de prostitució de menors apareix també en el llibre de Plaza. “Jo no he escrit el guió, però Alcarazo i sobretot María Jaén en les últimes versions van treballar a partir de les fonts de l'època, que suposo que seran les mateixes que van fer servir Plaza i Corominas”, argumenta el director.

El més habitual quan una pel·lícula es basa en fets reals i hi ha un llibre conegut sobre el tema és que la productora en compri els drets. Els guionistes de La vampira de Barcelona han treballat en altres projectes on se seguia aquest precepte. Arcarazo va escriure Salvador (Manuel Huerga, 2006), sobre el cas Puig Antich, i que es feia constar que es basava en el llibre de Francesc Escribano Compte enrere. I Jaén va participar en Descalç sobre la terra vermella (Oriol Ferrer, 2013), minisèrie basada casualment en un altre llibre d'Escribano, sobre el religiós Pere Casaldàliga, i el periodista hi consta també com a guionista.

En casos com els de les adaptacions de fenòmens editorials com Gomorra (Debate), de Roberto Saviano, o Fariña (Libros del K.O.), de Nacho Carretero, el mateix títol constitueix una marca: comprar els drets és obtenir un ganxo comercial. Emilio Sánchez Mediavilla, de Libros del K.O., editorial especialitzada en no-ficció, hi afegeix un altre factor. “Quan es desperta l'interès entre diverses productores sobre un tema que ha aparegut en un llibre, comprar-ne els drets és una manera de llançar el missatge que tu vas per davant”. Per Sánchez Mediavilla, cal buscar sinergies amb la indústria audiovisual. L'estratègia de Libros del K.O., explica, és oferir a les productores un paquet que, a més de les històries escrites pels seus autors, inclogui el treball de recerca, l'accés a les fonts o la col·laboració de l'escriptor en el desenvolupament del guió.

Però, i si la productora en qüestió gira l'esquena, almenys de portes enfora, als llibres que ja havien relatat la història? “Dels fets no dic res. Però fins i tot si ja eren coneguts, un després escriu la seva crònica, els ordena. Aquesta organització dels fets és un relat, i això no es pot copiar”, defensa el periodista Arcadi Espada, que el 2006 es va trobar en una situació similar a la de Plaza i Corominas. Espada no va arribar al jutjat, però va acusar el dramaturg Juan Mayorga d'haver plagiat en el muntatge Hamelin el seu llibre Raval. De l'amor als nens, on relatava una altra història de falsos culpables al barri on va viure Enriqueta Martí, una altra bola de neu a partir d'excessos institucionals i periodístics altre cop amb la coartada de la protecció de la infància, en aquella ocasió amb una suposada xarxa de pederastes que no va existir mai.

Però lluitar als tribunals contra la vampirització d'un llibre de no-ficció és lliurar una batalla gairebé sense armes. Carlos Garriga, cap de comunicació de l'Associació per al Desenvolupament de la Propietat Intel·lectual (Adepi), precisa que per a la legislació “el coneixement no és objecte de protecció”, tot i que els fets descrits en un llibre “els hagi descobert l'autor”. Si la pel·lícula “reprodueix la trama o l'estructura” del llibre, un jutge sí que pot considerar que hi ha hagut plagi, però aquest és un concepte que ni apareix a la Llei de Propietat Intel·lectual. Sí que se cita a l'article 270 del Codi Penal, però sense cap concreció. I si aquesta indefinició converteix gairebé qualsevol judici per plagi en una moneda a l'aire, els problemes són encara més grans per als qui es dediquen a escriure sobre fets reals. Tret que, és clar, narrin vivències personals, com en unes memòries.

Patricia Mariscal, directora del departament de propietat intel·lectual i noves tecnologies del bufet Bardají-Honrado, aprofundeix en aquest aspecte. “Quan parteixes de successos reals, és més complicat, perquè entren en el domini públic, com les idees”. De manera que, admet, el reconeixement del treball dels escriptors queda bàsicament en mans de la voluntat d'aquells que s'hi inspiren, aquesta que Sánchez Mediavilla advoca per incentivar.

Sobre aquest punt, Espada compara l'actitud de Mayorga amb la del cineasta Joaquim Jordà, que va dirigir De nens, un documental sobre el mateix cas que abordava el Raval, i sí que va contactar amb ell per demanar-li els drets, malgrat que el periodista considera la pel·lícula molt menys deutora del llibre que no pas l'obra de teatre. Espada, que assegura haver detectat plagis dels seus treballs en altres ocasions –”suposo que és el que passa quan et dediques als fets”, concedeix–, va renunciar finalment a judicialitzar el cas perquè no es va entendre amb la seva advocada, explica, i no podia dedicar més temps al tema.

Corominas i Plaza tampoc recorreran als jutjats. “Només serviria per fer-los publicitat”, diu el primer, el llibre del qual es traduirà al francès. “No hi pots fer res”, es lamenta Plaza, que afirma que a ella també l'han copiat altres vegades i argumenta que la justícia costa diners i que ja se n'ha gastat força en aquesta història. En el seu moment, cap editorial es va interessar pel seu assaig, així que va acabar pagant 2.500 euros per editar-lo, segons consta en el contracte que va subscriure amb l'editorial Icaria, dels quals assegura que no en va recuperar ni la meitat. Liquidat aquell acord, Plaza ha cedit els drets de l'obra a El Lokal, una cooperativa amb la qual col·labora i que, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula, n'ha tret una nova edició. “Els investigadors mai som reconeguts. I no em refereixo al fet que parlin de tu”, aclareix. “Ser reconeguda és ser retribuïda per la feina que fas”.

Tres casos ‘made in’ Hollywood

L'estrena en cinemes de 'La Vampira de Barcelona' va coincidir amb la de 'Mank' a Netflix. La pel·lícula, dirigida per David Fincher i escrita per Jack Fincher, pare del realitzador, es basa en la tesi desplegada per Pauline Kael en el seu article del 1971 'Raising Kane' –i desacreditada després–, segons la qual el mèrit del guió de 'Ciutadà Kane', signat per Herman Mankiewicz i Orson Welles, corresponia molt majoritàriament al primer. L'historiador cinematogràfic Joseph McBride li ha retret a la pel·lícula de Fincher que, tractant-se d'una obra que parla d'autories, no apareguin acreditats ni Kael ni tampoc Greg Mitchell ni Richard Meryman, autors de dos llibres que segons McBride també s'utilitzen com a fonts en el guió. No sempre aquestes pràctiques queden impunes. El 1974, l'escriptor David W. Maurer va demandar per 10 milions de dòlars la productora i el guionista d''El cop' perquè considerava que la pel·lícula plagiava 'The Big Con', un llibre de no-ficció que havia publicat el 1940 sobre el món dels estafadors i els baixos fons. Encara que el guionista, David S. Ward, va insistir que havia utilitzat més fonts, l'assumpte es va resoldre amb un acord per centenars de milers de dòlars. I això que als Estats Units, explica Emilio Sánchez Mediavilla, de Libros del K.O., “es paga no només per llibres, sinó també per reportatges”. Li va passar al periodista britànic John Carlin, a qui els productors de 'La jungla 4.0', quart lliurament de les aventures del superpolicía John McLane, li van pagar pels drets de l'article 'A Farewell to Arms', publicat a 'Wired', perquè els guionistes s'hi van inspirar per a la trama.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >