Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE CRÍTICA i

Una història com les de Txékhov

‘Les tres germanes’, de l’autor rus, en versió de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també dirigeix, és una nova i original adaptació amb un gran repartiment al Lliure

Una imatge del muntatge de 'Les tres germanes' al Teatre Lliure de Barcelona.
Una imatge del muntatge de 'Les tres germanes' al Teatre Lliure de Barcelona.

“Una història com les de Txékhov”, diu un dels personatges, i el to és a prop, entre irònic i emocionat. És un vell metge que anomenen l'Oncle (Lluís Soler), però es podria dir Txebutikin, com a Les tres germanes. Tot és però no és, o viceversa. D'acord, l'obra porta el títol original i la signatura del senyor Txékhov, però l'adaptació catalana és a càrrec de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique (que també dirigeix i adapta). Una versió molt lliure, molt intel·ligent i molt valenta, gairebé una reinvenció. Pot passar ara mateix. Una mica forçat, però funciona. La família Prozorov, al si de la qual van néixer les tres germanes i el germà, tenen nostàlgia dels anys noranta. L'apassionat i lúcid Ivan (Ivan Benet), enamorat de la Maixa (María Rodríguez), diu, clarivident: “Els estudiants d'avui ja han après què és el capitalisme, han conegut en la seva pell la desigualtat i la penúria. I la insolència de la riquesa”.

Costa una mica de seguir aquesta neoversió: és un caleidoscopi amb moltes històries, però el més important és el ritme (i el ritu) com un cable ben tibat. L'equip juga amb el públic quan menys s'ho espera. En la primera escena, l'Oncle puja dalt de la taula per celebrar, davant de la família i els amics, els 18 anys de la Irina (Elena Tarrats), que l'Olga descriu com “plena de llum”, i no s'equivoca. Més endavant sabrem que la Irina va passar d'adolescent amb anhel revolucionari al conformisme com a possible camí de salvació.

Lluc Castells ha dissenyat unes parets de vidre que fan pensar en una peixera descomunal a l'estil de Fahrenheit 451, que t'evoca i instal·la al món d'Ostermeier, i darrere de la qual l'Oncle recita meravellosament un monòleg amb humor i poesia. L'equip encapçalat per Manrique i Genebat ha fet, al meu parer, una peça de molts bemolls, amb força, amb ironia. I la segona aquest any: la va precedir a Temporada Alta, a l'octubre, l'originalíssima Bouvetøja, de nou aixecada pels citats i Sergi Pompermayer, al Teatre Municipal de Girona.

El mestre Txékhov apareix per moltes finestres, com el gran gat de Cheshire. Estàs amb els ulls fixos en el Baró, que es diu Àlex (Joan Amargós), i de sobte et trobes davant d'un encreuament Tusenbach-Treplev, que té aires de pallasso trist, una mica com Jacques Dutronc a L'important és estimar. Són combinacions a estones gairebé màgiques, i d'altres gairebé grinyolen, però acaben per guanyar el toc mestre. Així, a casa dels Prozorov ja no hi tenim militars, sinó geòlegs, professors, lectors: hi ha ecos de l'Astrov de l'Oncle Vània en la seva passió pels boscos de l'Ivan, i en el seu amor contingut per la perillosa Maixa. També estrenyo els punys quan em sembla sentir l'ansietat que produeix l'espera de l'invisible Tusenbach: és una figura retòrica, però latent.

Veig la vivacitat de joves i grans, bevent, parlant de tot, des dels terrenys cimentats fins al cor furiós de Dostoievski i el renaixement del culte a Stalin. Tots s'assemblen a personatges somiats, reimaginats però veritables. Cal destacar, pautada amb metrònom, l'atmosfera de les acaballes emocionals de l'incendi, en el tercer acte. I veig el vigor i el risc d'aquests 10 intèrprets que van a totes durant més de dues hores i que cal aplaudir dempeus. Bravo!

Les tres germanes. Text: Anton Txékhov. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure, Barcelona. Fins al 17 de gener del 2021.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >